Quo vadis Catalunya? Catalans cap on anem?

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Referit al que ha dit en lluisba volia introduïr un matís:

Als últims temps s'ha produit un fenòmen que ha calat fons en l'opinió pública: la criminalització del nacionalisme com a ideologia, sentiment de pertinença, etc.

Cal distingir els nacionalismes expansius que han arribat a bastir imperis mitjançant el domini de pobles aliens, dels "altres", sovint amb el fals pretext de civilitzar a ètnies inferiors com a legitimadors d'operacions d'ocupació i domini colonial. Ahi estan els imperis del XIX (l'Anglaterra victoriana, Alemanya, França, etc.) o l'imperi castellà a l'Edat moderna, entre molts altres. Es tracta d'uns nacionalismes de traure pit en nom d'una suposada superioritat. Aquest sol ser típic de països consolidats que s'autoperceben com a potència (Espanya, França, EUA, Regne Unit...).

En canvi hi ha un nacionalisme reactiu, de resposta a agressions rebudes, de resistència a l'ocupació, de lluita per la supervivència. És el cas dels nacionalismes llatinoamericans del XIX o afroasiàtics del XX. Actualment podem ficar en aquest grup a les nacions sense estat: Escòcia, Flandes, Euskal Herria, Tibet o Catalunya, entre altres. Aquests nacionalismes són defensius i legítims.

Però clar els mass media són una rentadora de cervells, transmissors del pensament únic. I tot allò que se'n isca del discurs sistèmic, o estiga als seus marges, es titllat d'extremista automàticament.

Allò més curiós és com hi ha gent que va per la vida proclamant-se no nacionalista i després es passeja amb la estanquera amb l'Osborne i s'escanya cridant allò de "Yo soy español". A eixos els tinc compassió, el seu macronacionalisme no els deixa vore la realitat. Pobrets...

També penso sovint en conceptes com el "poble", el "país", etc. Per aixpo he trobat una frase especialment bona al teu text: "definir què és Catalunya per a cadascú". No crec que ens surtin milions de respostes, però uns quants milers egur que sí. Els conceptes nacionals són estranys, ambigus. El territori amb prou feines serveix. La llengua tampoc. La història comuna ofereix molts dubtes. La "cultura" és un senyal identitari massa complex, i massa ampli de significats. A la vegada, tot plegat resulta borrós, i per desgràcia un objecte fàcil de manipular. Exaltar el nacionalisme és perillós i la història va plena d'aquests perills. En contra de les opinions que diuen que hi ha diversos tipus de nacionalismes, jo crec que n'hi ha un de sol: aquell que per a sobreviure necessita enfrontar-se a un altre nacionalisme.
La societat ha canviat davant dels nostres nassos i -com diuen ara- ens hem quedat perplexos. benvinguda perplexitat! Potser fa anys que havíem d'haver començat per aquí, perquè és el camí per a plantejar-nos què fem. Què fem a partir d'ara. Perquè el passat i la identitat (què som) sembla una mica anacrònic, però sobretot em pregunto: la identitat serveix per a afrontar el futur? Quina identitat?
I en definitiva: què fa que "Catalunya" sigui poc atractiva actualment, què ha passat?
Les respostes no les trobarem mai en la nostra identitat col·lectiva (en cas que existís, cosa que dubto), sinó en la capacitat de ser acollidors, tolerants i negociadors. No crec que haguem de renunciar a res (a la llengua, per exemple). però potser sí als mites medievals, a un imaginari massa estrany i llunyà. Ens hem de reinventar. La perplexitat potser és el primer pas d'una nova etapa. Salut!

Uns versos d'aquells que toquen la fibra sensible i que et fan reflexionar sobre qui som, perquè som i perquè hem de ser.

Realment, la Megatrobada va ser sensacional i m'ho vaig passar molt bé! Va ser una gran sort conèixer-vos personalment, Joan i Teresa!!!

Ens seguirem comentant!!!

Vicenç

Noia!, quanta raó que tens...

Cal lluitar, cal tornar a vèncer...No rendir-nos...MAI

una abraçada!!

Excel·lent. He tingut ganes de cridar cada paraula, cada frase del teu escrit de denuncia,.No té pèrdua, dius veritats com temples. M'ha agradat com descrius els opressors filant la teranyina, atrapant tothom qui badi. Aquest passa afavorits per no baixar mai la guàrdia.
Fa il·lusió posar cara al teu escrit.

Una abraçada ben solidaria per tu i també per la Teresa.

Naiade