Qüestions de viatge (i III)

CAPÍTOL IV. Deba o Festes tradicionals, festes d'animals.

La gent de Deba és molt senzilla i amable. És fàcil d'entendre's amb ells però, malauradament, encara no havia recuperat la meva castigada veu. Celebraven San Roke i em van assegurar que les festes anaven "de capa caída". Traduït al català: havia un catxondeo monumental. Ben acompanyat per una bóta de vi, vaig presenciar l'espectacle de ‘recortes' en una plaça minúscula entapissada de sorra al mig del poble. Com era l'únic que no cantava en tota la plaça, van deduir que era mut i em van convidar a sopar.

Al restaurant ens va atendre una cambrera molt simpàtica. Per seguir la comèdia em feia entendre per signes. Vaig demanar de primer cloïsses a la marinera tot senyalant-li l'entrecuix, ocurrència celebrada per la concurrència. De segon, volia demanar bacallà a la biscaïna, però quan vaig tornar a senyalar al mateix lloc, van exclamar: "Aibá la hostia! De segundo, pide conejo con patatas!". De postres, sense preguntar-m'ho, em van servir pastís d'orujo amb orujo.

Ningú es va estranyar quan, a mitja nit, mentre seguíem les xarangues bevent i ballant pels carrers, vaig cantar el Virolai a pulmó lliure (amb escàs èxit de públic i crítica). Ho van atribuir al miracle anual del seu sant. A les vuit del matí, un ‘encierro' ens esperava. Els braus ens van fer córrer fins a la mateixa plaça on havia estat la tarda del dia anterior. Extasiat pel ritme de ‘Paquito el Chocolatero' em vaig preguntar: aguantaria ma tremenda Montse una nit de disbauxa com aquesta?

CAPÍTOL V. Bilbao o El vi és salut, a litres o en embut

Els dies de vacances s'havien anat escolant, però encara em quedava el goig de fruir d'una de les festes majors més ben desorganitzades que he conegut : La ‘Bilboko Aste Nagusia'. La festa es fa al carrer, en el que ells anomenen ‘txosnas', que vindria a ser una mega parada de begudes, entrepans, música i un número proper a l'infinit de gent fent gresca. Les més de 30 ‘txosnas' es situen estratègicament a fi i a efecte que tothom, a una hora o una altra, pugui pixar a la Ría de Bilbao.

Per si algú troba que hi ha poc ambient a les ‘txosnas', a cada plaça hom pot gaudir de l'ambient incomparable del ‘botellón' (entrompada, s'hauria de dir en català). La beguda oficial d'aquests akelarres de carrer és el kalimotxo: beuratge infecte fruit de barrejar, a parts aleatòries, vi negre del pitjor amb qualsevol succedani de ‘Coca-Cola'. La pudor que fan els carrers a les sis de la matinada, hora en que comencen a morir-se els que han aconseguit el coma etílic, s'augmenta gràcies als serveis de neteja de l'Ajuntament que llencen, mànega en mà, aigua amb desinfectant que no aconsegueix arrencar més que aplaudiments dels que s'aguanten de peu.

I és ara, quan et relato aquest viatge, amb absències i presències, que em pregunto: Quants més dies viuré sense gaudir del somrís de ma simpàtica Montse? Són les preguntes més importants que les respostes? És possible pescar una balena a la Ría de Bilbao?
El perill de cercar respostes és trobar-les.