Que caigui el teló!

Per raons més que evidents, hauríem de ser prou lleials com per deixar les coses a mans de qui és prou destre a l'hora de fer-se'n càrrec de la manera menys traumàtica possible. Amb massa freqüència hem pogut constatar que en un període més o menys dilatat, tota ingerència externa i matussera sol ser altament negativa i contraproduent. Això és tan elemental com ho sol ser l'essència íntima del mal pagador que fins manlleva l'excusa per no pagar. Sense necessitat de fer gaire esforç intel·lectual, i per citar alguna cosa que encara cuegi, constatem que, malgrat totes les aparences externes, encara ens trobem immersos, en aquest procés víric que hom coneix per període postelectoral. Bo i sabent que els meus han guanyat i els vostres també, potser és just admetre un empat tècnic i evitar així una angoixant i pertorbadora cura de llit. Una vegada arribat fins aquest punt d'entesa, qui sap si fora bo posar-se a treballar de valent per trencar tant amb el victimisme com amb l'excés d'eufòria. Tot és mal que mata. Cada vegada visc més convençut que el que hauríem de fer és escoltar més que parlar. Aquesta afirmació no és gratuïta, sinó que esdevé el resultant de constatar que, triat i garbellat, tants anys de d'abocar xerrera a gratcient a penes ens ha fet avançar del lloc on vam començar la nostra cursa d'obstacles particular.
La vida, la història, el nostre devenir és cíclic i insidiosament mal resolt. Sóc dels que penso que poc tenim que aportar-hi nosaltres de nou, tret d'abocar una forta dosi d'ingènua esperança envers allò en què, de bell antuvi, ja se'ns presentava tan mal parat. Tot és guanyar temps i pentinar el gat, que diuen quan ja no queda res per dir.
Em moc convençut que ens fan anar per on volen. Ens fan veure la palla a l'ull aliè; matem mosques amb la cua i per postres ens passem la vida agraint promeses que sabem que mai es compliran. Els vells lluitadors són poca cosa més que això: vells que moriran lluitant a canvi d'un parenostre dit a cuita-corrents i d'un manat de roses roges a tant la peça. Fins i tot crec que se'ns amaguen les coses per no convertir la quotidianeïtat en un fet purament matemàtic. No ens calen, penso, taumaturgs aventurers que puguin córrer el risc d'errar ens els pronòstics. Tot és molt més fàcil que no pas gentil. Bastaria en fer seure a l'entorn d'una taula uns quants analistes amb forma d'economistes, historiadors, polítics, sociòlegs, filòsofs... reclamar-los sinceritat, escoltar-los amb un mínim d'interès, treure'n conclusions objectives i obrar en conseqüència. Ja no hi ha temps per l'experimentació com a disciplina de treball: ara tot funciona a mata degolla. Cada vegada se'm fa més feixuc que se'ns digui que ningú no té la veritat absoluta; m'ho començo a prendre com una solemne excusa per anar allargant l'agonia d'aquells escèptics que, malgrat totes les evidències, no s'hi han tingut mai, per escèptics. Sense gaire marge d'error, penso que, entenimentadament tècnics i moderadament tafaners, sabem cap on anem de manera irreversible: ens espanta però, fer-nos amos absoluts de totes les nostres deduccions. Hom ha segrestat la nostra maldestre intel·ligència. Ens movem en uns paràmetres ètics tan restringits i controlats com la nostra pròpia capacitat de maniobra. Hem descobert que el factor sorpresa, en els moments actuals, ha passat a millor vida; tot i això desconec que, amb no sé ben bé quins obscurs interessos se'ns procura mantenir-nos-el latent; dedueixo però, que tot repassant els temps pretèrits dels verbs d'acció, se'm va difícil creure que sigui per raons estrictament filantròpiques.
Orbs de llum, manifestem, sense embuts, la poca perseverança que tenim a l'hora de aprendre: què esperem, doncs, sinó la pèrfida almoina dels que disposen dels nostres anhels? Poc a poc hem anat perdent la por al desconegut i és precisament en el desconegut on s'amaga el que ha de condicionar el nostre camí; el desconegut ens ve donat: no és tria. Per altra banda, tampoc no el forgem nosaltres; fins i tot, massa vegades, ni tan sols hi contribuïm voluntàriament i, d'afegitó, "a cada bugada perdem un llençol". Contràriament al que es pensa, no hi ha innocència que no es pugui provar, però sobretot culpabilitat que no ens pertoqui: i això és el que paguem a terminis de rigorós compliment. Gaudim d'un paradís que, quan ens mostra la seva cara més hostil, se'ns presenta sota forma de préstec hipotecari d'improbable cancel·lació. Malauradament, aquest usdefruit de terra pantanosa i poc sòlida ha estat forjat a còpia d'empentes i rodolons. Tot i això, comporta l'arrogància de llevar-nos de la memòria les costeres, les defallences col·lectives i els eclipsis vitals d'uns records gens dòcils que vam haver d'heretar.
Que santa Llúcia ens conservi la vista i santa Rita faci possible que sant Pancràs ens vetlli la caixa... i que vosaltres ho pugueu veure!