Quan el llit era fred

Ni un exèrcit de mantes de llana,
podien apaivagar l'impacte congelat al entrar el primer peu.
Por anticipada;
una xarxa recargolada de llençols espiant per ofegar els somnis.

L'abisme que jeia al costat,
una bòfia per on bufava tramuntana gebrada,
era en aquell moment,
el buit que sobrevivia, l'únic supervivent.

El llit seguia fred.

Nit rera nit,
em tremolava la pell,
em xisclaven les dents,
fugien llàgrimes amb un mocador negre.

La nit era la lluna que semblava ser un miratge, la terra promesa.
El dia era el sol que esperava atrapar d' un salt.
La nit era l'amant.
El dia era el mateix que el dia anterior.
La nit era la pols dels records.
El dia un calendari d'una sola fulla.

I el llit seguia fred.

Vaig canviar de llit;
un llit nou, baixet, d'estil japonès.
Vaig canviar els llençols,
l'habitació, la casa, el carrer.
Em vaig allunyar de l'antic capítol de ferro rovellat.

I només un calfred,
que a vegades entra per alguna escletxa de la finestra,
per on s'escolen pensaments,
m'ha retornat aquella sensació:
de tenir la pell de menta,
l'alè de fantasma,
i un forat immens al costat que em xuclava cap a l'insomni.