proverbis

La primera impressió va ser patètica. Duia una foto, un autoretrat pèssimament enfocat i pitjor il·luminat parit en algun lavabo de disseny (amb ribets roses a les rajoles i els poms platejats, ben llampants). La seva cara apareixia com un esglai, superlativa, excessiva plagada de pintures, purpurina, pestanyes de plàstic i pintallavis barat. El punt culminant, però, era el petonet carrincló, trist, hortera en que ens deleitava amb amor. Tot plegat em va fer venir urticària, èczemes, diarrea i vòmits. El seu nick estava totalment a l'altura i consistia en un seguit de frases curtes i monosíl·labs de l'estil "TQ pixurriii", amanits per una quantitat indecent de signes d'exclamació, punts de totes mides i colors, estrelles, parèntesis, asteriscs fins i tot un cor, vermell com la sang que -francament- cada cop em fluïa amb menys intensitat. Amb aquestes expectatives vaig aventurar-me a parlar amb ella. Per començar vaig haver de patir l'atac d'un HOLA de dimensions descomunals que feia pampallugues i (pel que vaig veure) tenia la grandíssima sort d'haver-se construït en tres dimensions. La sobredosis de jaja's i jeje's em va fer témer per la sort del dibuix de la jota al seu teclat, per no parlar de l'absoluta ignorància d'accents, comes i sintaxi alguna. Finalment, amb una prosa primitiva, absurda i a voltes delirant vaig aconseguir saber que es deia Mariangels que era de Santacolomadegramenet tenia vinticincanys, rossametresetantabonpitrambonculam i que ella també estava interessada en tenir una nit de sexe superlativa, excessiva, carrinclona, trista, hortera, primitiva, absurda i delirant amb mi.

Jo sempre he estat una mica llepafils, però quan lligo pels xats en busca d'una aventura ràpida, desesperada i vulgar sempre m'aplico la màxima: a cavall regalat no li miris el dentat, que diuen no sé on...