Resseguint

Un relat de: sense nom
Havia anat a parar a l'oest dels Estats Units, a un estat amb nom curiós -en realitat provinent de la llengua indígena parlada en aquell territori- que era més aviat un altiplà rodejat de cadenes muntanyoses. Els wisconsinesos eren pocs, segurament degut al clima àrid i a una història insípida i ordinària com a terra de pas. La seva gran superfície formava un quadrat quasi perfecte que denotava un cop de regle preterit per tal d'evitar conflictes majors. Vaig decidir continuar el meu viatge en direcció nord i abandonar l'inhòspit Wisconsin per aventurar-me a Montana. Com el seu nom indica les muntanyes en son un tret definidor tot i que potser no el més important ja que també se l'anomena la "terra del gran cel" o" l'últim gran lloc". Com ja m'havia imaginat -m'agradaven els documentals de viatgers- seguia en l'Amèrica profunda, res a veure amb el sol i el "glamour" de Califòrnia, per on havia vagat la setmana passada. Cansat del país on els somnis es fan realitat vaig decidir pujar encara més al nord i entrar al Canada, concretament per Alberta on em vaig aturar just a la seva capital, Edmonton. Allà, gratacels i espectaculars rotondes amb fonts eren testimoni del boom del petroli. Tot i que a mi només em sonava per uns campionats d'atletisme que algun dia s'hi van celebrar. Ja que em trobava allà vaig decidir investigar-ho ràpidament. Edmonton 2001, efectivament. Desafiant el fred vaig prendre direcció nord-oest, resseguint infinits llacs i rius fins arribar als -ben pensadament- anomenats territoris del nord-oest. Llacs, óssos bruns, fred i vent. Ràpidament vaig posar rumb a Alaska, més cap a l'oest. Alaska havia estat russa en un altre temps però els americans l'havien comprat i ara constituïa l'estat més gran del país. Al golf d'Alaska em vaig retrobar amb el mar i vaig anar resseguint l'escarpada costa virant contínuament com la gràfica d'una economia imprudent. Direcció nord-oest, l'estret de Bering m'esperava tal i com algun dia ho havia fet amb Vitus Bering, un danès intrèpid al qual devia el nom. L'estret eren tan sols 85 kilòmetres que et deixaven a l'extrem oriental de Siberia. Molt abans que Colom, els primers colonitzadors d'Amèrica emprenien aquesta mateixa ruta en sentit contrari. Em vaig sentir impregnat per l'historia, empetitit pels aconteixements . El meu següent destí era possiblement el que em feia més il•lusió. La península de Kamtxatka, a la qual m'hi havien portat la literatura i el cinema i on tants cops m'hi havia volgut perdre. Quan hi baixava resseguint les verdes esplanades, de sobte, el dit se'm va aturar. "Joan, a sopar t'he dit ja!" Mig esglaiat, vaig tornar de cop a la meva habitació del carrer Doctor Domènech de l'Hospitalet de Llobregat. Feia olor de fregit. Vaig desar la bola del món a l'armari i vaig anar a sopar. Havia fet gana.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

sense nom

5 Relats

3 Comentaris

2691 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00