pòquer

Eren dos homes cara a cara amb cinc cartes a la mà. Era ja negra nit quan va arribar el moment definitiu. Tot sobre la taula, tot, absolutament tot. La tènue llum groguenca i la boirina espessa del tabac transportaven l'ambient en una penombra malvada, prominent. Ningú deia res, ningú es movia, ni un sol gest, ni una mirada, ni un lleu pestanyeig, res. Les faccions eren dures, severes, impassibles, fictícies. Eren dos homes cara a cara que miraven les seves cinc cartes, les miraven com si no n'haguessin vist mai cap, com si les volguessin transformar, com si els xiuxiuegessin una pregaria desesperada. Suaven. El silenci sec només cedia pel tic-tac constant del rellotge que avançava més lent que mai, levitant per l'atmosfera sensible. Tic-tac, tic-tac. Poc a poc les cartes s'anaven tornant pesades, carregoses, tenien una força brutal, entre els seus dits. Eren dos homes cara a cara que interrogaven les seves cartes, indecisos, vacil·lants, processant respostes ambigües i casuals enmig del perill. Finalment van alçar la vista fins topar amb l'oponent, cap pista, cap senyal, era mirall contra mirall. Eren dos homes cara a cara amb cinc cartes a la mà, que temptaven la sort temeràriament, que buscaven el tot o el res, que sentien la força, el so del l'atzar, que creien en la seva sort.

Havia arribat el moment, per fi, eren a la vora del precipici. Tocava descobrir el joc.

També eren dos homes incrèduls que no s'imaginaven que tenien, exactament, les mateixes cinc cartes.