circumstancies

L'esplèndid tupè, fort i agosarat brillava artificialment apunyalat pels últims raigs de sol d'aquella tarda de març. Avançava impassible pels carrers entre la multitud, ni tan sols el fort vent que bufava el feia vacil·lar, era com aquelles veles d'aquells catamarans d'aquelles pel·lícules de pirates que persegueixen la seva presa infalibles, afamades. El moment s'acostava i sota el tupè els nervis començaven a fluir, feixucs i tramposos mentre a les mans els dits ja s'havien omplert de suor. Llavors va recordar el que el pare sempre li deia abans dels partits, s'havia d'aïllar de les circumstancies i relaxar cos i ment, "com si fóssim un diumenge al migdia tranquil·lament picant uns cacauets abans de dinar", deia somrient. Els consells del pare mai l'havien fallat. Així que es va asseure a un banc del parc, al forat on les cagades de colom li havien preparat amablement. Va inspeccionar que ningú el veies, i va moure els braços amb els dits oberts, com si botes una pilota de bàsquet, per desfer-se de la suor. Va d'aplicar la teoria del cacauet i es va imaginar a casa seva, una tarda estival de vacances estirat al sofà menjant préssec en almívar (la seva delícia predilecta) mirant una teleserie sud-americana a la televisió. Aquell cop no va funcionar. Quin neguit.

Vosaltres no ho sabeu però l'Andreu (el noi del tupè) estava enamorat. No sabia des de quan ni com ni per què però el fet es que per primera vegada en la seva vida tenia aquella sensació que tants cops havia sentit anomenar. Pensava en ella a totes hores, la més vulgar excusa el transportava cap allà: d'espectador invisible dels seus cafès, d'acompanyant fugaç dels seus instants i fins i tot de protagonista secundari de les seves aventures sexuals. I cada cop que estava amb ella tot això es multiplicava, tot era fascinant, totes les paraules significaven, volien, transmetien, bullien. El temps al seu costat l'aclaparava tant que ni tan sols hi havia lloc pel futbol o per jugar amb la seva col·lecció de soldadets de plom de la primera guerra mundial, les seves grans passions . Fins i tot va trobar el vertader significat a la seva - i fins llavors- monòtona i estúpida feina a la biblioteca municipal. Les seves visites a la secció de poesia l'havien fet descobrir Borges, Neruda o Bécquer entre d'altres. A voltes se'n feia creus que a ell, justament a ell (l'Andreu Camús Garcia l'orxata a l'escolta, el marica de l'institut, el "noi raret" a la feina), que duia una vida totalment vulgar i corrent; detestava els dilluns, es masturbava dos cops per setmana i xiulava a la dutxa als matins. Justament a ell, semblava que per fi li somreia la sort. Era fascinant. Ella, ella, ella. Cada paraula, era màgica.

I avui era el dia, avui li diria la veritat. Tot el que portava a dins tantes setmanes havia de sortir, potser seria el final però no ho podia retenir més temps, ja no. El soroll de les fulles dels arbres i dels ocells el van calmar una mica, però sabia que tot en el seu cos ballava, bé tot no, el tupè romania a les altures diligent i decidit a no cedir. Finalment va arribar el moment. Va sortir del parc i va creuar el carrer , li semblava ser en una d'aquelles pel·lícules de l'oest que tan detestava mirar les tardes de diumenge amb l'avi roncant al costat.

Va pujar a casa, va obrir l'ordinador i allà estava ,connectada. Va sospirar davant la pantalleta i va posar les mans sobre el teclat, indecís.

-Deixem-nos endur avui?- va escriure seyker@msn.com - Un breu silenci es va sostenir.
-Som-hi! -va contestar nun88@hotmail.com- Semblava feliç i animada.
-Perquè avui t'he de dir una cosa molt important. -va sentenciar seyker@msn.com -sabent que seria l'últim cop que parlarien.