Prosa poètica per uns botons de puny.

Maragda,

Els tres comentaris que em precedeixen són encertadíssims i molt lúcids... i això és encomiable perquè realment a tots ens embriagues, amb el teu art, amb la teva bellesa.
Sempre en la justa mesura, amb una saviesa realment explícita rere cada paraula.

Té molt de mèrit que ens ajudis a donar el valor adequat a cada cosa. Tot en té. Només alguns ulls avesats a la bellesa la poden fer seva. En aquest sentit tu en tens el do; i no t'afalago.

Una extraordinària aventura de quotidianitat i sensualitat artística en forma de prosa poètica. Tota una gosadia.

Una abraçada.

PS. Tota una demostració de devoció per trobar la bellesa i la sinceritat en despullar la més humil de les Cartes.
N'has trobat la joia.
N'has trobat la paradoxa. Hi estic totalment d'acord: El silenci no és el camí cap a la veritat. Convé perdre's en aquests jardins que ens regales. Mirar-se als ulls és indispensable per després seguint endavant, bategant amb desig.

Llegir les teves paraules és com observar un escultor fent una de les seves figures. La sinuositat, la suavitat, la pulcritut de la teva gramàtica no deixa de sorpendre'm. Deu de ser meravellós veure't treballar l'or i l'argent.
Normalment, quan llegeixo els teus relats i poemes, sento molta pau envoltada de misteri. M'encanta, em fa sommiar i veure més enllà del que veuen els meus ulls. Es genial.
PD. Gracies per les teves paraules, m'han emocionat i obert els ulls. Petons.

Quin domini del lèxic! Després de llegir els altres m'esperava ja qualitat, però m'has deixat, ja des de la segona línia, amb la boca oberta! Et seguiré llegint encara que només sigui per aprendre vocabulari (que no serà només per això, ja t'ho asseguro). De l'aparent simplicitat del títol n'has expremut un nèctar de paraules que, escampat, sembla un mar de vitralls. Bellíssim. Me'l clico a favorits.

De vegades, quan un somni s'esvaneix, deixa records, souvenirs d'un viatge efímer però genial. De vegades, quan ens despertem queden filagarsses d'il·lusions...
També passa quan evoquem temps passats. Temps pretèrits que potser només eren millors perquè ara ja no els podem viure... i ara, el temps actual, serà màgic, d'aquí a uns anys. Com els vins, que van guanyant... per això (com dic en un poema) val la pena guardar algunes instatànies, les millors, al celler de la memòria... Tanmateix aquestes solen ser records adulterats, que de vegades tornem a crear millors del que van ser en realitat...

Jo també sóc un somiador, i de vegades la meva vida s'entela en la dosi exacta de somni; però de vegades volo massa lluny i em perdo (tornar costa molt). Per això intento, tocar sempre amb un peu la realitat.

Alada, solitària, incompresa, somiadora, captivadora... vaig col·lectant trossets de tu. Lentament, entre la teva aura de misteri...
Concedeix-me una pregunta: també pintes a part d'escriure? Esculpeixes? Ets un/a artista famós/a (je,je)?

Ho sento, és que traspues art...

Perdona per tants 10's!