Presa de pèl

Afortunadament, fa anys que m'han deixat de preocupar els problemes provocats per l'alopècia. Aquest fet em permet presumir que la poca forra de cabell que em resta ha resistit, de forma heroica, sense cap mena d'ajut extern. I si el tema no m'ha fet perdre mai una hora de son, és perquè trobo absurd penjar a un fenomen d'ús tant corrent un codicil de malaltia. Estic francament convençut que, la immensa majoria de vegades, el pèl cau perquè ha de caure, però encara tinc tant o més clar que, cada vegada amb més insistència, ens el prenen perquè ens el deixem prendre: així de senzill, així de poc amable.
Vivim un temps convulsos, en què hi ha col·lectius socials que es vénen els fems a canvi de res, que bescanvien la seva dignitat per fum de formatjada, que escriuen el seu nom en minúscules per una malentesa discreció...
Tinc por, massa por per ser lliure. I aquesta no és la por serena i expectant amb què hem crescut, tampoc no és la por de la incertesa ni el desconcert; és una por sense signes visibles: es una por circumspecte, encoberta, fins i tot gràcil. És la por del taumaturg a qui no li cal ofici; és la certesa de què tot està escrit amb lletra prou intel·ligible, per què ens esforcem a ho poder-ho entendre. Dissortadament, a la història no li calen matemàtiques, és la matemàtica en ella mateixa; si la història és cíclica, la nostra consciència, vés per on, també ho és, de cíclica. Als nostres avis els hi "feien mamar dolces", a nosaltres "beure a galet", als primers se'ls anomena ignorants, als segons excessivament lúcids... Tot és mal que mata. Per morir només cal estar viu; viure és car; massa car i, per postres, el preu ens el pacten els altres.
No penso que hàgim perdut el nord, el problema és que, per obstinada deixadesa, ignorem la realitat dels altres tres punts cardinals. Vivim, cofois, en un món de mones en què un simple error arbitral en un partit de futbol el faríem pagar amb la vida, en què el jovent se sent realitzat podent-se banyar amb Coca-cola i gin Xuriguer, en què la gent no sap envellir amb dignitat i que paguem hipoteques a trenta i quaranta anys... Vivim en un món en que el "vostè" és una quimera i el "perdona" una humiliació. El nostre món és de la televisió de plasma, la de les revistes que magnifiquen les nicieses i escarneixen la clarividència. El nostre entorn criminalitza la ironia, vigoritza el sarcasme i ens penja la llufa de la imbecil·litat més lúgubre i cavernícola.
Ara que el sentit comú, com sempre, continua essent el menys comú de tots els sentits, potser ens cal continuar amb el més solemne dels amens, tancar els ulls, esperar la trompada i, si encara queda líquid, passar a cobrar cada dia 30.
I que Patacot i Mandongo hi facin més que nosaltres...