Plany per aquells cadellets perduts...

Un relat de: Joan Colom
Enyoro la normalitat: aquell temps, no pas tan llunyà, en què sentia curiositat per les coses, sovintejava activitats que em feien la vida més passadora i no patia a tothora la sensació d'estar en un món estrany on no m'hi reconec. Per citar una afició que no he recuperat, contra allò que pronosticava en el paràgraf final del relat "Reinventar-se?", ja no em diu res escoltar emissores de radio musicals o posar els meus discos, bàsicament de jazz i música culta (mai no dic "clàssica", perquè precisament el classicisme és l'estil musical que menys m'entusiasma), ni tan sols per fer-me companyia omplint el silenci de casa. I quan em poso a llegir, la majoria de les vegades ho faig obligat per compromisos adquirits, de cara a tertúlies literàries.

Però l'altra dia em vaig adonar d'una pèrdua molt més lamentable: la del meu delit pels gossos. Els pares m'havien educat en un respecte franciscà als animals i, de les espècies domèstiques a què vaig tenir accés, de seguida em van captivar els gossos. Ja m'havien advertit que les persones eren persones i els gossos eren bèsties que podien mostrar-se tant o més afables que les persones, però bèsties al cap i a la fi. Tanmateix, a mi que no em vinguessin amb romanços: eren més divertits, es posaven al teu servei sempre que no et fessis pesat i eren intrínsecament sincers en el sentit que els seus gestos i actituds en revelaven inequívocament les emocions, transparència que no sempre es donava en els humans, i menys encara en els nens de la meva edat, que mai no sabies per on et sortirien. Que la preferència pels gossos era jugar amb avantatge ja ho sabia, com també sabia que el nivell de la comunicació que hi podies establir era objectivament molt primari, però directe. Quan sentia dir d'un gos que només li faltava parlar, pensava: tu mateix, però a mi ja m'està bé com és. Suposo que no té gens de rigor qualificar d'empàtica la relació entre un gos i el seu amo, perquè tot es basa en un joc d'equívocs: per al gos, l'amo és el líder del grup, i aquest tendeix a interpretar el comportament del quisso en clau de reaccions humanes.

Però aquest joc funciona. De fet, el més semblant a un germà que he tingut a la vida ha estat un Cocker Spaniel negre, de nom Plutó, que em va ajudar a sentir-me menys sol entre els vuit i els vint-i-un anys. Després no n'he volgut tenir cap més, de gos, conscient que encara que molts semblin ninots de peluix (un altre vegada l'enginy de Wilde, amb allò que la natura imita l'art) no ho són, i les atencions que hauria de rebre afectarien massa el meu règim de vida i la llibertat de moviments. Parlo com algú que treballava fora de casa i que ha viscut sol o amb parelles més aviat reticents als animals de companyia (avui en diuen "mascotes", que no són ben bé el mateix). Això sí, pel carrer la mirada es perdia darrera dels gossos que anaven de passeig amb l'amo i, si em creuava amb algun que respongués positivament a la meva mirada o gestos (se'n pot dir complicitat, d'això?), m'ajupia per acaronar-li el cap, gratar-li el coll o passar-li la mà pel llom; si més no, li atansava una mà fent espetegar el dits polze i mitjà, per veure si em feia cas i entenia que venia en to de pau.

Quan el gos era un cadell, llavors quedava literalment bocabadat: no diré que se'm caigués la bava però sí que romania amb la boca entreoberta i se'm dibuixava un somriure més aviat estúpid. Per a mi, la constitució fisica i capteniment d'un quissoi eren un himne a l'alegria, en què les imperfeccions pròpies d'allò que encara ha de madurar n'augmentaven l'atractiu. Si, sense ignorar la lògica evolutiva de les diferents proporcions corporals en humans i gossos nounats i adults, ens centrem en l'apreciació estètica, ningú no pot negar que un nadó és un capgros grotesc que triga anys a poder fer ús de les extremitats com un adult, mentre que una cria de gos (i de la majoria de mamífers) de pocs mesos gairebé n'és una còpia a escala reduïda. Quant a comportament, és cert que els moviments d'un cadell són maldestres, però per excés, i traspuen vitalitat. El guia una curiositat infinita que neix de la ignorància sobre gairebé tot: amb aquell aspecte desvalgut (que en realitat és una projecció del sentiment que ens suscita) i una expressió entre innocent i juganera, l'olfacte encara trigarà a poder decodificar els complexos marcatges territorials, però mentrestant no deixarà de moure el cap per explorar el seu entorn en totes direccions, al dictat d'una oïda sensible que, amb la mobilitat de les orelles, detecta amb precisió la procedència dels sons, guiant uns ulls oberts com unes taronges i que no paren de prendre instantànies de tot allò que se'ls posa al davant, sobretot si es mou; ni el vol d'una mosca no s'escapa del seu interès. I compte a deixar-se mossegar amistosament!: quan canvien les dents senten un desfici per rosegar-ho tot, i com que les noves peces apunten afilades com agulles, les mans us poden quedar com si sortissin d'un esbarzer.

No pretenc convèncer ningú que contemplar un cadell sigui tot un espectacle, perquè com tantes altres coses a la vida hi haurà qui, com jo, s'ho passarà pipa; a qui el deixarà indiferent, i també qui, més enllà de considerar-ho una fotesa, hi veurà una profunda insolidaritat, amb la de nens que moren de fam al Tercer Món! A la Paca li havia confessat que, quan estava malhumorat, apàtic o deprimit (llavors encara no coneixia l'abast real de l'últim adjectiu), veure un cadellet em reconciliava amb la vida. La Paca no se'n sabia avenir, que amb la gràcia que em feien els gossos no volgués tenir-ne un, sobretot quan li comentava que, en cas de decidir-me, m'hauria agradat un Westie.

Ara no miro tant els gossos, i quan ho faig els segueixo trobant graciosos, però sense que aflori la tendresa tan fàcilment ni exerceixin sobre mi aquella influència benèfica capaç de fer-me remuntar els moments més baixos. Tota la màgia se n'ha anat en orris.

Comentaris

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 19-10-2018

    Totalment d'acord: a mesura que anem entomant les patacades de la vida, la pell se'ns fa més gruixuda (com quan li neixen noves capes a la ceba, invertint la teva metàfora) i la sensibilitat va quedant ofegada. Però una cosa és un enduriment gradual, a petits salts que normalment es corresponen amb les patacades, i d'això en diuen "procés de maduració", i un altre de ben diferent patir-ho com qui diu d'un dia per l'altre, que és la vivència que intentava descriure en el relat. Això de veure un cadellet i reconciliar-me amb la vida, per molt emprenyat o abatut que estigués, em passava no fa encara tres anys.

    Ara trobo a faltar aquest petit estímul i d'altres que contribuïen a donar un sentit a la meva vida. Però ho deixo aquí, perqué la meva intenció no era transmetre mal rotllo a ningú...

  • Això també deu ser "llei de vida"?[Ofensiu]
    Montseblanc | 18-10-2018

    Jo, que sempre he dit que el pas dels anys, i les gràcies i desgràcies, m’han anat traient capes com si fos una ceba, fins a deixar-me el cor i els sentits en carn viva, més sensibles que mai; darrerament m’estic adonant que el procés s’ha començat a invertir. És com si amb el pas del temps, de nou comencessin a caure fines làmines sobre la meva sensibilitat. I el mal ja no em fa tan mal, i el bé ja no em fa tan bé. Potser dic tonteries, potser és la puta tardor. Però entenc el que dius. Primer, que sembla que el món no vagi amb nosaltres, que siguem una peça discordant. I segon, que les il•lusions, que les coses que ens estovaven el cor, ja no les percebem tan intenses.
    Recordo jo també un gosset, que ma mare va comprar en un mercat i el va portar a casa. Encara no havia obert els ulls, li havíem de donar el biberó. Jo em llevava a la nit a escalfar-li la llet quan el sentia grinyolar. El teníem en un cistellet, damunt un jersey meu que li donava escalfor, a la cuina. El recordo, negre, preciós... Quan xuclava el biberó, tirava les potetes del davant endavant, esperant trobar, suposo, el ventre de la mare, i jo li posava la mà, perquè fes força i mamés millor. I va obrir els ulls, i va començar a caminar... I un dia va saltar del cistell i tot solet, xino-xano, va sortir a fora al jardí a fer un pipí i després va tornar a entrar cap el cistell. Recordo el seu pes a les meves mans, l’escalfor, com em mirava, com esgarrapaven (sí!) aquelles ungletes... Fa un quart de segle que ja no visc amb els pares i mai he anat a buscar un gosset, i cada cop que en veig un, em toca menys a dins...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: