Pip pip pip...

Pensava que el cridaria, que li donaria notícies, bones o dolentes.Pensava nit i dia en ella, en el seu somriure, en el seu fer.Estava segur que li donaria notícies, d'alguna mena.I cada minut del dia pensava amb ella, i quan arribava la nit podia, per fi, ecoltar la seva dolça veu, tan dolça com les seves mans, el seu somriure...

Però una nit no va trucar.Es va posar nerviós pensant si trucar-la o esperar per no fer-se pesat.No volia que ella sapigués res, mai.Sabia que si li deia, la seva amistat desapareixeria.Li bastava així, una llarga i alegre amistat.Esperaria a que ella truqués.Potser se n'havia anat a sopar i ja era massa tart.No ho sabia, però esperaria.

I així, van passar tres dies.I just en el moment que anava a despenjar el telèfon per trucar-la, va sonar.Així d'espontàniament, van flotar de la boca de la mare de l'Anna aquelles paraules.'Ella t'estimava Gerdard, t'estimava!Sempre t'ha estimat, com tu a ella!Però...'i va penjar.I ell es va quedar inmòbil amb el telèfon a cau d'orella, escoltant-lo comunicar, sense dir res, en silenci.Tot, tot en silenci, menys el puta telèfon...