Pensar massa pot matar

Potser un dels millors moments del dia dels quals podia gaudir era precisament aquell;
quan sortia de la piscina i es ficava a les dutxes individuals del gimnàs amb la única companyia del sabó, el xampú i el suavitzant. Allí podia passar-se tranquil·lament deu minuts sota l'aigua calenta sense preocupacions casolanes com ara bé un escalfador domèstic que es para als 5 minuts i que cal encendre a manualment, un pare que pregunta insistentment si has acabat d'una vegada, un espai minso on corres el perill de relliscar a cada pas, etc. Un dels únics aspectes dolents d'aquelles sessions de dutxa diàries era que sovint li donaven massa temps per pensar i donar voltes a coses d'aquelles que a vegades es millor deixar ben quietes.

Aquell dia una d'aquelles coses a les quals no hauria de donar-hi voltes va començar a fer saltirons a la seva ment fins que va començar a posar-lo de mal humor. Decidint que la seva sessió de tranquil·litat diària decididament s'havia estroncat, va agafar la tovallola d'una revolada juntament amb els tres envasos de sabó. Fou aleshores quan el terra, tot i ser de goma, li jugà una mala passada i feu relliscar, tot fent que el seu cap colpegés amb contundència contra la paret de la dutxa. Fou com un fort cop de gong; es queda uns instants d'empeus amb els genolls mig flexionats, i tot seguit va notar la mateixa sensació que es té en els primers moments de descens d'una muntanya russa, després... res. L'últim que va recordar era una llunyana i lleu sensació de mullena a la galta; possiblement quan va quedat estirat panxa avall al terra mullat de la dutxa...

Va recuperar la consciència vint minuts desprès; es va aixecar poc a poc i es va tocar el cap, on un nyanyo descomunal assenyalava el lloc on s'havia colpejat. Allí on el seu cap s'havia estrellat amb la rajola hi havia una esquerda considerable; pel que sembla el seu cap era més dur del que sovint li deien, va pensar. Havien passat més de vint minuts quan es va aixecar del terra. Durant vint minuts d'aquell dia havia estat desaparegut del món. Al vestuari ningú havia notat res... a la resta del món, ningú havia notat res. De fet, el mal del nyanyo el feu tornar al seu habitual pessimisme (potser no tant allunyat de la realitat) fent-li pensar que, al cap i a la fi, ni que haguessin estat dos dies, potser únicament unes poques persones s'haguessin preocupat per ell, de fet, tampoc li importava.

Es va asseure amb l'esquena contra la paret de la dutxa i va aixecar la mà per girar la maneta de l'aigua freda. Mentre l'aigua li queia per sobre i alleujava de pas el dolor vibrant del cap, no es podia estar de tornar a pensar

Pensar massa pot matar... Va dir amb un somriure estúpid.