Alter-ego?

Era el millor moment del dia... quan en Jean arribava a casa, obria la porta i, desprès de tancar-la, el primer que feia era deixar la seva bossa d'esport a sobre el llit i es deixar-se caure a sobre del sofà sense ni tan sols encendre la llum del pis. Llavors es quedava mirant a través de les translúcides cortines del menjador com es gronxaven les branques dels arbres del carrer si tenia sort i feia vent.

Desprès de posar-se roba còmoda, s'assentava davant del televisor, i esperava que arribés l'últim suplici del dia.

L'altre Jean no trigava a aparèixer, de fet, el veia reflectit a la pantalla del televisor. Sempre portava la mateixa roba que ell, però per contra, a ell sempre semblava quedar-li tot bé, a més a més, aquell Jean sempre exhibia un constant somriure propi d'un anunci de televisió; immaculat, carismàtic, ple d'autoconfiança i autosuficiència. Sempre veia que s'asseia com un executiu i tot els seus gestos denotaven seguretat absoluta en si mateix.

-Bon vespre, Jean, com ha anat el dia? -digué el Jean del televisor amb un somriure als llavis.

-Ho saps de sobra, així deixa'm en pau, si us plau -va respondre l'altre

-No siguis així, noi, saps que el que vull es animar-te una mica, res més -va dir el seu alter-ego televisiu mentre feia un elegant gest amb la mà.

-Sí, segur... -va respondre amb un filet de veu l'altre

-Veus, amb aquesta actitud de perdedor no arribaràs enlloc, has de ser una mica més ambiciós, has de tro... (PLAF) -va dir el Jean elegant abans de ser interromput quan Un dels coixins del menjador es va estampar contra el televisor fent-lo trontollar lleument.

-Millor quedat callat, així ets més suportable -va dir en Jean mentre es fregava el front amb un mà, com si una migranya s'hagués apoderat d'ell.

-Vaja, vaja, he ficat el dit a la nafra un altre cop, oi? -va dir el Jean televisat mentre adoptava una posició intel·lectual.

-Qué callis, cony!! -va dir en Jean agafant un altre coixí i amenaçant de llençar-lo contra el televisor.

El Jean de la pantalla creuar les mans sota la barbeta, els seus ulls es van estretar i es va inclinar endavant com si quasi bé pogués sortir del televisor i va dir:

-Bé, i què faràs? Em tiraràs un coixí?... Bona manera de posar fi als teus problemes; altres són més originals i engeguen uns quants trets a algú o es llencen per la finestra d'una oficina en lloc de pagar-ho amb un humil electrodomèstic, saps?

En Jean es va aixecar del sofà amb la intenció de posar fi a una discussió en la que la eloqüència i la forta personalitat del seu alter-ego el posaven en evidència, com de costum.

-Ja veig, ara fuges, veritat? Com sempre -va dir amb veu mordaç el Jean del televisor.

-Es el camí més fàcil, tot i que no em sorprèn que no tinguis paraules per respondre, de fet, rarament les tens per a ningú, i no únicament amb mi. Saps perfectament del que parlo, oi? Sí, bé que ho saps. És la mateixa sensació que tens quan ignoren les teves paraules, quan no pots acabar una frase ja que a ningú li importa el que estàs dient; quan les teves paraules cauen en el buit i t'adones que realment no és que no els importi el que estàs dient, sinó que, de fet, els que no els importa és la teva presència.

Al saló d'en Jean es feu un silenci sepulcral. Uns instants desprès, el Jean va continuar amb la seva anàlisi personal:

-Et sents com un decorat de teatre, ho sé. Tothom sap que està bé que hi siguis, ja que serveix per donar-li una mica de rerafons a l'argument i als protagonistes principals, però, no ets en cap cas imprescindible. Ningú et recordarà abans ni desprès de l'obra, i molt menys durant la mateixa.

En Jean va arronsar les espatlles en un gest d'indiferència

-Sí, en això tens tota la raó, no ho puc negar -va dir amb actitud despreocupada.

El Jean de la pantalla va arrufar les celles, ja que no esperava que la seva versió de carn i os acceptes aquella crítica de forma tant estoica.

-Però realment no m'importa gens ni mica. La vida ja és prou complicada com per haver de fer-me destacar entre els altres. -va dir arronsant les espatlles de nou

-Perdedor... així et quedaràs sol i sense reputació! -li va espetar el reflex de la pantalla del televisor, aixecant-se del sofà, que també es veia reflectit a la pantalla.

-Millor sol que mal acompanyat -va respondre l'altre arronsant les espatlles per tercera vegada

-No... no pots! els necessites! Em necessites! necessites la seva aprovació! necessites la meva aprovació! em necessites... a mi... EM NECESITES! - PLUF! (........)

-En Jean es va quedar mirant uns segons el cable desendollat del televisor a la seva mà.

A fora al carrer els arbres van començar a bellugar-se de dreta a esquerra al compàs de fortes ratxes de vent. Les primeres gotes de pluja van començar a sonar lleument en repicar contra les reixes del balcó. En Jean es va posar les espardenyes i es va acostar a donar una ullada per la finestra mentre recordava una de les seves cites fílmiques preferides.

-"Mai no plou eternament"... Doncs quina llàstima -va dir mentre es dibuixava un somriure a la seva cara.