La veu maligne

A mesura que les pases d'en Joshua es feien més i més accelerades, l'extrany xiuxiueig maliciós i pervers que el seguia de prop en la nit semblava filtrar-se per entre els maons i l'argamassa dels carrerons del casc antic de la ciutat.

Mirava enrera, esporoguit, com si el mateix Satanàs el perseguís muntat en el seu carro de ferro roent estirat per cancerbers d'ulls diabòlics i dents esmolades com ganivets... No podia veure altra cosa que la foscor que engolia el so de tots i cadascun dels seus passos digerint-los tot seguit en forma d'un silenci tan aterridor que li prenia tot l'alè que era capaç de recollir en els seus ofegats pulmons. Portava hores eludint aquesta presència maligne i aquesta semblava endevinar com per art de magia on es trovaba ell en cada moment; era con si fos capaç d'escolar-se per les fissures de les pedres, per sota de les portes, per qualsevol lloc...

Feia temps que la sentia xiuxiuejar, però ell mai li feia cas, però, poc a poc, amb el pas del temps, el xiuxiueig es feu més i més fort, fins al punt que el que només era una veueta cínica i egoísta, ara esdevenia una entitat immoral, plena de mal, de vici, de desig d'autosatisfacció, que l'esperava rere de cada porta, amagada rere cada ombra i en cada moment de soletat no desitjada, i que se li tirava a sobre cada vegada més sovint i el perseguia tot lacerant-lo amb unes urpes que no podia veure però que podia sentir a la pell i a l'ànima.

En Joshua, al límit de les seves forces, es deixà caure per unes escales fins al peu d'una font, il·luminada per un fanal, tot esperant que la lleu llum elèctrica poguès mantenir a ratlla l'obscura veu que l'assetjava. Amb el cor bategant descontrolat, es va enretirar a quatre grapes fins que la seva esquena reposà contra la font. Quan creia que la veu li havia ofert una treva, va sentir com des de l'aigua de la font s'articulaven aquelles paraules que el feien desitjar la mort més que altra cosa... Va girar el cap bruscament i va trobar-se cara a cara amb aquell rostre que tan odiava i del que mai es podia desfer; aquella cara depravada, sàdica, i assedegada de plaers obscurs que el duria ben aviat a la perdició...

L'endemà, el cadàver d'en Joshua Perkins fou trovat dintre de la font amb el seu obrecartes clavat al mig del cor. Al costat de la font, a les pàgines d'un diari brut del carrer, hi havia escrites amb la seva sang, i del seu puny i lletra, les seguents paraules:


"No hi ha monstres més aterridors que aquells que els miralls i el reflexe de l'aigua cristal·lina ens mostren."