La Lucy al cel amb diamants

-Maleït sigues, John!! espetegà la Lucy al noi que acabava d'aparèixer per la porta del despatx una hora i mitja més tard del que havien acordat. La Lucy podia comptar amb la meitat dels dits d'una mà les vegades que un dels seus pacients havia aconseguit treure-la de polleguera en els seus 15 anys de carrera professional com a psicòloga i psiquiatre, però en John Dakota ho havia aconseguit ja per segona vegada en el transcurs d'un any. La primera vegada fou quan en John es va esbatussar amb el porter de la recepció de l'edifici quan el vigilant va intentar aturar-lo quan entrava pel portal, ja que anava despullat amb una pancarta que posava "Sóc més famós que Jesucrist."

-Diguem Lennon, si us plau. -Respongué en Dakota tot deixant sobre la taula, amb cura, la guitarra que portava a l'esquena i dos exemplars d'un mateix llibre, nous de trinca, encara amb l'etiqueta del preu enganxada.

-La Lucy va prendre aire profundament i es va asserenar i va dir a continuació:

-John, quantes vegades haurem de passar per aquesta teràpia sense que hi posis una mica de la teva part?

-Les que facin falta reina, et pago cada mes, no? Necessito la teva ajuda -Digué ell mentre es treia les seves ulleres de sol rodones, mostrant un somriure encantador.

-John, tu no ets en Lennon, has assumit la seva personalitat i prou, és per això que vens setmana rere setmana a les meves sessions.

-No, no és pas veritat -Respongué ell amb incredulitat mentre s'acariciava la seva llarga melena de color castany. -Saps prou bé que el problema és aquest tal Dakota. Sóc famós Lucy, per Déu!, aquesta personalitat sorgida de vet a saber on acabarà per suplantar la meva identitat artística; la gent ja ni tan sòls hem demana autògrafs pel carrer! -Va afirmar vehementment mentre creuava les cames.

-Això és perquè no ets en Lennon, John, ho has d'afrontar; ets un fanàtic dels Beatles i d'en John Lennon, tan fanàtic, que has arribat a desenvolupar un trastorn de suplantació de personalitat, i és per això que fa més d'un any que véns a la meva consulta, per intentar posar-hi solució, tot i així, cada vegada és pitjor. Escolta tinc un amic psiquiatra a Boston que...

- Ja n'hi ha Prou d'aquest color, Lucy!! -Va cridar en Dakota.

-Creus que estic tan guillat? -No seràs tu la que s'ha tornat guillada després de tant tractar amb desequilibrats dia rere dia?

La Lucy s'havia fet aquella pregunta moltes vegades, però sovint amb un sentit humorístic, no pas amb la duresa amb que les deia el seu pacient.

-No, John, no estàs guillat, tens un problema, simplement, molta gent té problemes, i jo només vull ajudar-te.

-I treure'm els quartos cada sessió, no? -Digué en Dakota cínicament.

-Això no és cert, John, calma't. Parlem-ne amb tranquil·litat, vols? -Només vull que t'adonis de qui ets realment -Intentà asserenar-lo la Lucy.

-Que m'adoni de qui sóc realment?, Que m'adoni de qui sóc realment, dius!? -Respongué ell tot alçant-se de la cadira de la consulta.

-Collons, que us passa a tots??, fa dos dies la gent queia de genolls en veure'm i em pregaven que els signés fins i tot a la roba interior. Sóc compositor, intèrpret, he fet pel·lícules i tot!!! i tot i així ara em poso a tocar al ben mig del metro i com a molt em deixen unes monedes, com si fos un fotut pidolaire! Qui cony us penseu que sou per decidir qui sóc jo? Tothom es pensa que té el dret de dir qui és qui, i sabeu per què? doncs perquè vosaltres no sou ningú i necessiteu consolar la vostre insípida existència dient-li a les persones que envegeu que és el que no són o no poden ser. -Va cridar en Dakota tot tirant la cadira al terra.

-John, prou, para!! -Que no veus que en Lennon porta més de 25 anys mort, no pots seguir pretenent ésser ell!

-Prou!!! -Cridà en Dakota mentre agafava la guitarra i els llibres d'una revolada i sortia per la porta tot donant un terrible cop que féu saltar de la paret un dels múltiples diplomes que la Lucy tenia penjats la seva luxosa consulta, ubicada al pis 17 del número 12 d'Stanley Avenue. La Lucy s'ajupí a recollir un dels llibres, que li havia caigut a en Dakota en sortir enfurismat per la porta, i el deixà a sobre la taula sense ni tan sols donar-li una ullada; el llençaria a les escombraries quan acabés la feina que li quedava. Amb tranquil·litat, es va asseure al divan de la consulta amb una copa de conyac ben plena mentre es quedava abstreta jugant amb l'anell de diamants que duia al dit, tot mirant el quadre que penjava sobre el seu despatx i que representava uns interminables camps de maduixes.

-Necessito unes bones vacances. -Es digué la Lucy interiorment mentre desviava la vista cap als flocs de neu que queien profusament a fora, al carrer.

La Lucy va passar la resta de la tarda arxivant factures i omplint informes de pacients. Cap a les onze de la nit va plegar i va baixar fins al portal amb el llibre d'en Dakota a la mà.

-Paul, escolta -Va dir tot dirigint-se al porter de l'edifici.

-Digui'm, senyoreta Powell -Respongué aquest.

-Saps el pacient que es creu en Lennon? No vull que torni a trepitjar la meva consulta, si el veus, fes-lo fora, entens?. -Va dir la Lucy amb un to sec.

-No ho dubti, senyoreta Powell, si aquest porc torna per aquí el deixaré com un xai a l'escorxador -Va dir en Paul tot somrient, encantat de poder donar un parell de cops de puny a aquell boig amb el que ja s'havia esbatussat una vegada.

La Lucy va baixar amb compte les escales gelades de l'edifici i va girar la cantonada disposada a buscar un taxi, quan va sentir passes darrera seu. Va girar-se desinteressadament i es troba cara a cara amb en Dakota. Va veure que a la mà hi duia un revòlver. Espantada, la Lucy va arrencar a córrer en direcció contrària, i tot seguit, va sentir cinc espetecs, cinc trets. La Lucy va sentir com quatre cops a l'esquena, com si quatre pilotes de tennis l'haguessin impactat alhora, acte seguit, la fina capa de gel que cobria el terra del carrer la féu relliscar i caigué d'esquenes a terra. Fou aleshores quan s'adonà de les rodones de color escarlata que se li formaven al pit a mesura que un dolor intens s'apoderava del seu cos. Amb la vista entelada, va girar el cap i va veure al seu costat el llibre d'en Dakota foradat, ja que havia rebut el cinquè tret; va fixar-se en el títol del mateix, potser per la impossibilitat de fixar la vista en qualsevol altra cosa mentre la vida se li escapava poc a poc. "El vigilant en el camp de sègol" n'era el títol; Va allargar instintivament la mà xopa de sang per agafar el llibre, però la mà del Dakota la va aturar. Va poder veure com el noi li subjectava la mà ensangonada i acariciava suaument l'anell de diamants.

-Lucy, no tothom se'n va al cel amb diamants -Va xiuxiuejar ell.
Acte seguit va agafar el llibre i va desaparèixer caminant carrer avall...