Valor afegit

Ringggg…. Ringggg….

Va timbrar l'antiquat telèfon de dial rotatori de la tauleta del menjador.

- Sí? -va preguntar la noia que el va despenjar.

- Hola... Clarice... - respongué una veu profunda i greu amb absència total d'emoció.

- Oh, Elmud, ja n'hi ha prou! -va dir la Clarice posant els ulls en blanc mentre se li escapava una rialleta. - Has de fer sempre el pallasso d'aquesta manera cada vegada que truques?

- I tant, quina gràcia tindria trucar-te si em dediqués únicament a transmetre el meu missatge?; el valor afegit és el que marca la diferència de totes les coses. Pensa que...

- Prou, prou, d'acord, ja capto la idea, què vols? -el va tallar la Clarice, ben conscient que si deixava que l'Elmud continués amb el seu monòleg, la trucada corria el perill d'allargar-se hores.

- Aprofitar per convidar-te a sopar demà a casa meva, que me'n dius? -va preguntar amb aquella veu tan segura i ferma que acostumava a fer servir abans de començar un dels seus discursos de retòrica literària.

- Aprofitar? -va preguntar la Clarice tota sorpresa.

- Ja que en Mark ha marxat, pensava que hi estaries interessada; de manera estrictament cortès, no m'interpretis malament, per favor. - va afegir de manera educada.

- Elmud, ja t'ho vaig deixar ben clar fa temps, em sembla. Que aprofitis que en Mark està de viatge, no servirà de res. -va dir amb to glacial.

- Clarice, és una invitació com a amic, res més; ja saps que això de suplicar no és el meu punt fort. De fet, l'altre dia, abans de que marxés de viatge, vaig sopar amb en Mark.

- De veritat? No me'n va dir pas res, bé, de fet encara no m'ha trucat. -va dir la Clarice.

- Un noi encantador, i amb molt bon gust, tot s'ha de dir. Realment saps escollir, noia.
-va dir l'Elmud.

- Em sorprèn, certament em pensava que eres un tipus molt obsessiu, però pel que sembla encaixes les derrotes més bé del que em pensava. -va dir la Clarice, una miqueta més animada. - Bé, d'acord, accepto, però més val que facis alguna decent per sopar; les teves dots de cuiner no m'impressionen només pel fet que surtis als magasins d'actualitat.

- Te'n lleparàs els dits, ho prometo. Demà a les nou, va bé? M'agradaria xerrar una mica més amb tu, però avui tinc un sopar amb un vell amic. -va dir l'Elmud.

- Fet. Vinga, fins demà -es va acomiadar la Clarice.

Ringggg…. Ringggg….

Va timbrar l'antiquat timbre de polsador de la porta del loft de l'Elmud. Tota una extravagància molt pròpia de l'Elmud.

L'Elmud va obrir la porta amb un gest elegant; tenia la mateixa pinta que solia portar pel carrer: uns elegants mocassins negres, un vestit d'executiu negre, una corbata de color rosa i un davantal de cuina a sobre els pantalons; el cabell curt i engominat cap enrere amb els seus petits ulls rere unes gruixudes ulleres de pasta. Vist així, a la Clarice sempre li feia la impressió que l'haguessin arrencat directament d'un bar anglès de principis de segle; únicament li faltava el got d'absenta a la mà.

- Hola... Clarice... -va dir amb aquella veu i profunda que feia quan imitava el seu idolatrat "dolent de pel·lícula". -M'encanta el teu abric, va dir amb un somriure encantador.

- Hola Elmud -va dir la Clarice desprès de fer-li un protocolari petó a cada galta.
- Caram, sembla que el negoci de restauració no et va pas gens malament. -va dir mentre feia una mirada sorpresa al luxós loft, engalanat amb dotzenes de diplomes, reconeixements i títols emmarcats que adornaven les seves parets; tot un himne a la falta de modèstia. -Ets un fotut egòlatra -li va dir la Clarice amb un somriure mentre deixava l'abric i la bossa a sobre un sofà vermell de disseny.

- Venint de tu, és tota una lloança. Seu a taula, si us plau, has arribat al moment, ja quasi està fet el sopar. Vols res per beure? -va dir mentre es ficava a la cuina.

- No, gràcies. -va respondre la Clarice tot seient a taula mentre repassava, diploma per diploma, la carrera professional de l'Elmud; des d'un premi d'un concurs de còctels com a cambrer a la terrassa d'un hotel de tres estrelles, fins a un recent premi internacional de cuina moderna al seu restaurant de cuina de disseny, reconegut internacionalment, al ben mig de Manhattan.

L'Elmud va sortir de la cuina amb una de les seves safates de disseny, a dintre de la mateixa, alguna cosa semblant a un fumejant pastís de carn deixava anar una flaire deliciosa i embriagadora d'espècies; l'Elmud, s'havia de reconèixer, era tot un geni a l'hora crear receptes culinàries innovadores amb ingredients de tot arreu del món.

- Caram quina bona olor! -va exclamar la Clarice. -Què és aquest plat d'aspecte tan suculent? -va preguntar.

- Si t'ho digués, em temo que no ho provaries pas. -va afegir amb un somriure mentre començava a distribuir de forma elegant el contingut de plata entre els dos plats.

-Apa, Elmud, ni que et vingués a robar la recepta, que és, Xai? -va preguntar de nou la Clarice mentre es portava a la boca una trosset de carn amb la forquilla.

- Han parat de cridar els xais, Clarice? -va respondre l'Elmud amb veu divertida, imitant de nou el seu heroi cinematogràfic preferit.

La Clarice li va llençar divertida un tovalló a la cara. -Ets un pallasso empedernit, de veritat -va afegir.

Desprès de sopar, encara a taula, la Clarice va fer la pregunta que li rondava pel cap tota l'estona.

- Elmud, de què veu parlar amb en Mark l'altre nit? No us puc imaginar parlant xerrant amistosament; de fet, quan vaig començar a sortir amb ell no el podies ni veure. -va preguntar mentre desava pulcrament els coberts a sobre del plat buit.

- Oh, bé, no vam parlar pas gaire, pròpiament dit. Ens vam dedicar a assumptes culinaris més aviat. Em va... suggerir, per dir-ho d'alguna manera, algunes idees interessants... Aquest noi té molt bon gust. -va dir de forma desinteressada.

- Ah sí? Però si en Mark no en té ni idea de cuinar. De veritat té tan bon gust? -va preguntar la Clarice.

Bé, ara això m'ho podries dir ara tu mateixa. -va dir l'Elmud tot mirant el plat buit de la Clarice mentre enllaçava les seves mans sota la barbeta amb un somriure cínic, quasi mimetitzant l'escena en que ella l'havia rebutjat, dos anys enrere, en conèixer en Mark.

La Clarice va mirar confosa el plat buit i desprès es va trobar amb els petits ulls de l'Elmud mirant-la de forma maliciosa rere els gruixuts vidres de les ulleres de pasta.

Què coi... vols dir? Què coi... has... fet? -va preguntar la Clarice amb la veu trencada.

- Valor afegit. Quid pro quo, estimada.

Els ulls de la Clarice es van obrir de manera exagerada

- La última cosa que li vaig dir va ser: estic pensant seriosament en menjar-me la teva dona. -va dir l'Elmud sense canviar la seva expressió.

(....)

- Digue'm Clarice... Has patit mai un atac de pànic?