El noi de la lluna

Tot sovint les persones tendeixen a identificar-se amb quelcom abstracte, com un sentiment, altres prefereixen identificar-se amb elements de la natura o amb cançons no particularment conegudes; sigui com sigui, aquest sentiment era el que empenyia en Simon nit rere nit fins al turó de darrera de l'hospital.
En Simon era una bestiola nocturna, però amb una accepció molt diferent de la que això pot suposar per a un jove de prop de 22 anys. Lluny de perdre's en les nits d'oci nocturn embriagades pel fum del tabac, l'alcohol i la música pop de moda, en Simon preferia embriagar-se amb altres perfums i sensacions menys pròpies de la Ciutat Comtal un divendres per la nit. Com si de la seva absenta particular es tractés, la natura, tot i estar a escassos metres d'un hospital bullent de tecnologia i d'una carretera altament transitada, li proporcionava la seva dosi setmanal de tranquil·litat i evasió. Quan el cel no estava tapat era possible veure la lluna i les estrelles a través del canyissar del turó sense que cap llum ambiental enterbolís la seva llum natural. Cada vegada que anava al turó allargava la seva estada uns minuts, fins que al cap d'un any, ja s'hi podia passar ben bé varies hores sense desviar la vista del satèl·lit terraqüi i les seves fulgents companyes. De fet, diria que el vaig veure un parell de vegades caminant amb les mans a les butxaques, dirigint-se tranquil·lament cap al turó amb els "cascos" posats tot escoltant música i embotit en la seva jaqueta negra. De fet, si jo me'l hagués trobat de cara a qualsevol altre lloc, possiblement no hauria dubtat ni un instant a canviar de vorera, però no semblava pas que aquell noi que vaig veure fos capaç de cap maldat.

Ara ja fa quasi bé deu anys que en Simon va desaparèixer; ningú ha pogut trobar cap rastre d'ell; com si la nit l'hagués engolit de sobte. Els més cínics no dubten a dir que algun "yonkie" li devia haver pegar una ganivetada per prendre-li els diners i devia haver amagat el cos al turó, altres diuen que possiblement va fugir de la ciutat com fan tants joves plens de somnis esbojarrats. Sigui com sigui, mai se'n ha tornat a saber res d'ell, tot i així, a l'hospital del costat del turó, a les últimes dues plantes, on s'hi estan aquelles persones que tenen les facultats mentals trastornades, de quan en quan, es troben amb algun pacient que en mig de la nit assenyala la foscor del turó mentre balbuceja amb un mig somriure: "el noi... el noi de... de la lluna..."