Pensar a vegades no és bo

Em va demanar que cada cop que em fes mal a mi mateixa o escrivis a un paper, en certa manera va demanar-me molt més que una successió de paraules. Va demanar-me que li obris el cor i miràs en aquell racó on el dolor és tan intens, volia que miràs aquelles ferides que no es curen ni es curaran mai.
Vaig sortir d'allà amb el cap baix, com podria entrar dins el meu cor si fa tants anys que està tancat? Vaig llençar la clau, vaig desfer-me del seu poder... vaig decidir oblidar-me del que un cor és capaç de fer.
Asseguda al cotxe, la mare em feia preguntes... "de què heu parlat?com ha anat?quan has de tornar?" sempre les mateixes preguntes... Jo, amb la mirada perduda, no gosava dir paraula i em deixava portar per la lleu melodia que la radio transmetia de tan en tan.
Era hora de sopar, jo seguia summergida dins el que m'havia demanat... com fer-ho? com adonar-me'n del que em faig a mi mateixa? com expresar-ho perquè ho pugui entendre? No vull sopar, no tinc gana... he de pensar.
Els ulls es resisteixen a tancar-se. Donen voltes pel meu cap cercant la porta que els dirigeixi al cor, no hi és... la pols l'ha tapada completament. Són les 3 del matí... és hora de que m'adormi, d'aquí a 3 horetes sonarà el despertador.
Em vesteixo i partesc, gairebé no he dormit i les cames em fan figa. Si no m'afanyo perdré el bus. N'Elena em demana que tal estic, li contesto i segueixo caminant. Al bus s'asseu al meu costat i em demana què em passa? Té els ulls preocupats... però jo nosé que contestar-li.
És l'hora de berenar, surto al pati i m'assec a la taula de sempre, amb la gent de sempre. Escolto com parlen i miro com mengen però segueixo cercant aquell camí... aquell camí que em porti a mi mateixa. Estic present en cos però absent en ment.
Per fí, s'han acabat les classes... toca anar a casa i preparar-me per dues horetes de feina. La mare ha fet ensalada de pasta, sap que m'encanta però no em passa... tinc un nus a la gola. Arriben els nins. Explicar, renyar, explicar, ajudar... per fí, puc descansar. Faig els deures ràpid. És tard i no vull estar-me molt de temps amb això. Vaig a la bicicleta, necessito deixar rodar les cames una estona. 12 min. 5 km... el cap em dóna voltes, els ulls estan entelats, tinc fred...tinc calor...
M'aixeco de terra abans de que entri la mare. "Què ha passat?" "Res, m'ha caigut la cadira." "Ah, val." No pot saber-ho. Es preocuparia massa... Hi ara sé que és el que he d'escriure. Per culpa de pensar massa en el que em passa vaig acubar-me després de fer un mínim d'esforç.