Peixos.

Un matí d’estiu el pare ens va treure del llit. No recordo si tenia els ulls plorosos o si es tracta d’un detall que he afegit per a completar la memòria d’aquell dia.

—Nois, ha succeït una cosa extraordinària! No sé com, però la mare viu al mar. Anit vam anar a la platja i en tocar l’aigua es transformà en un peix preciós que es va allunyar nedant.

—Com les balenes? —va preguntar el Carles arrecerant-se en el sofà.

—Sí, rei meu. Com les balenes —el pare va mentir.

Vaig recriminar-lo amb la mirada, tractant de fer-li veure que calia que expliqués al meu germanet que les balenes no són peixos. El pare em contestà aixecant la mà d’amagat. No necessitava més per entendre que ho havia de deixar córrer.

Vaig preguntar-me per molt temps perquè va escollir contar-nos aquella mentida. Tal volta, va ser l'única manera que va trobar de fer-nos arribar la sensació d’immensitat de la nostra pèrdua. Potser tractava d’explicar-nos com de gran ens resultaria la impossibilitat de retrobar-la. Fos el que fos, aquell dia les coses van canviar tant com poden canviar per dos nens petits. L’única cosa bona que en vaig poder treure va ser que, almanco dins la ment del Carles, la mare ens havia abandonat per a convertir-se en una balena que solcava els mars del món.

No crec que es pugui culpar algú del que va passar després. Voldria poder contar que la nostra infància va ser feliç, però no m’ajustaria a la veritat. Tampoc no vull caure en el discurs victimista, però si he de ser fidel als records, i ara parlo de mi en particular, pensar en aquella època em resulta funest.

Al meu germà se li va despertar la urgència vital d’esdevenir un peix. Durant els primers anys aprofitava qualsevol descuit per escapar i dirigir-se a la platja. Si no hagués estat per l’instint de sobreviure el Carles hauria acabat en qualsevol escletxa, desfent-se la carn, sacsejada contra les roques i picada pels cabots. Per més que ho intentes el Carles era petit per a comprendre el significat de certes coses.

—Escolta’m Carles, a veure de quina manera faig que ho entenguis. La mare no és una balena. No és un peix. Però és que ni tan sols les balenes són peixos, per l’amor de Déu.

—Vols dir que la mare no és a l’oceà?

—Exacte, això és el que tracto de fer que entenguis.

—On és la mare, doncs?

—No ho sé Carles, el que sé és que no la trobarem al mig del mar.


Vaig arribar a la conclusió que fer una bona explicació per a un nen pot ser difícil, però també era veritat que sovint als infants els costa menys entendre. Per als adults la cosa funciona a l’inrevés. No resulta difícil fer una explicació, però ens costa més d’entendre. La mare ens havia contat com la padrina va decidir el seu nom. Una tarda a la platja va veure un gran esbat d’oblades saltant sobre una ona. A la padrina li va semblar que es produïa una gran batalla al mig del mar. Tot just en aquell moment li va sobrevenir una nàusea. Les seves pregàries havien sigut escoltades i es trobava en estat. Va imaginar que aquell bebè era un regal de l’oceà. Si era un nen es diria Adrià, el que ve del mar, i si era una nena seria Ona. Sens dubte, aquesta història jugava en contra meu.

Jo, per la meva banda, vaig desenvolupar dos odis desmesurats. Un era públic i l’altre, el més dolorós, el portava tancat ben endins.

Odiava el mar, tothom ho sabia.

Odiava el pare, només jo ho sabia.

Pel que fa al petit Carles passava els mesos sense entrebancs, entregat a expandir els seus coneixements marítims. Després de pirata va voler ser cartògraf. Un cop explorades totes les possibilitats va enfocar-se cap a l’oceanografia. L’avidesa de la seva imaginació no semblava trobar el límit. Jo era incapaç d’evitar caure en el desànim quan entenia que la seva col·lecció de petits somnis irrealitzables acabaria cristal·litzant en un núvol es trencaria com un vidre. El Carles pirata no solcaria els mars del sud per a trobar la mare en una illa de bucaners, el Carles cartògraf no descobriria les rutes migratòries del banc de peixos que acompanyava la mare i aquell petit oceanògraf no podria organitzar una expedició a bord del Calypso per localitzar-la. Jo m’esforçava per robar tots aquells somnis del Carles per guardar-los dintre meu, amb cura, fent-los lluny del meu germà per intentar protegir-lo de curolles inconscients.

—Marc, he decidit que ja no vull ser oceanògraf —va anunciar mentre mirava un vaixell de paper des de tots els angles possibles.

—Oh, què dius? Què tens alguna cosa nova en ment?

—Sí, ja sé què vull ser. Seré fabricant de vaixells.

—Vols dir armador, doncs.

—Armador?, No, no m'agrada gaire aquesta paraula. La mare deia sempre que les armes no eren bones, que no ho recordes?

No estava per discutir sobre les diferents accepcions de la paraula armar, així és que vaig optar per una via alternativa.

—Oh, ja ho tinc doncs. Tu el que vols és fer vaixells petits, oi?

—Sí, crec que sí —va contestar el Carles mentre semblava mesurar el vaixell que feia volar entre els dits en un mar imaginari.

—Em sembla molt bé Carles. Si és així tinc un nom que et pot agradar. Seràs mestre d’aixa.

—Oh, sí. És fantàstic. Mestre d’aixa m’agrada. Si soc mestre d’aixa podré fer vaixells ben forts i bonics?

—Sí, i que siguin ràpids, no ho oblidis.

—Tens raó. Ben ràpids i resistents, que puguin navegar sense descans.

—I no et descuidis de posar-hi una bona coberta per a protegir-te del sol.

—Sí, és una bona pensada. Protegir-se del sol és important. La mare sempre ens embetumava de crema solar. Te'n recordes?

—Sí, és clar. Jo sempre ho recordo tot, que no ho veus que soc major? Els majors recorden les coses —vaig respondre indignat. El Carles es va girar en silenci.

Em cansava força que tot estàs relacionat amb la mare. No veia l’hora de superar-ho. M’ofuscava veure venir tot el dolor que tard o d’hora arribaria al meu germà. La meva manera d’abordar-ho era esforçar-me a oblidar-la, la seva semblava ser recordar-la en tot moment. Per a mi el record era dolor i ressentiment, per al Carles era amor. Per més que m’hi esforces era incapaç de congeniar les dues visions. La falta de la mare em va canviar, va rompre quelcom a dins meu sense que ningú fos capaç d’entendre-ho. Es tractava d’un secret a sobreviure, d’una ferida malsana que m’embrutava per a dins, l’alè d’un abandó que em feia sentir putrefacte. Jo també somniava que la mare era un peix, en efecte, un de ben lleig que se’m desfeia a l’estómac, com a morralla capaç de corrompre el que quedava de nin en mi. Dins els meus somnis jo també em feia peix i només em despertava quan el pescador llançava els meus budells ensangonats al mar i m’alçava amb els dits per les ganyes, per mostrar-me com un trofeu en arribar a la platja.