La meva peixera

No sé com m'he pogut deixar enredar. Mira que he intentat fer-li veure a la Marta que avui no tenia ni el dia ni el cos per sortir. No crec que sigui tan estúpida per no veure-ho. No, no ho és. A ella sí que li podien les ganes, ella si que tenia molts de motius,i bons. Però el pitjor de tot no és que m'hagi arrossegat darrera ella, sinó que ho ha fet únicament per fer-me saber que ella és la primera, sempre un pas per davant. No importa com pugui sentir-me jo després d'una setmana de treball horrorosa, o si he anat de cul darrera la meva germana i la seva penosa separació. No, la veritat és que a la Marta mai se li passaria pel cap que els altres puguin tenir problemes tant o més importants que els seus. Ellà, és així, ja l'hauria de conèixer. De fet no em sorpren gens ni mica i, fins i tot, li consent. Tampoc la puc culpar si ha viscut des de nina dins la bimbolla que el seu pare, el doctor Rovira Massutí -el "grandissim" doctor Rovira Massutí, a ella li encanta fingir la ironia ferida-, ha construit al seu voltant per alimentar i protegir el seu petit ego malcriat. En el fons la inocència del seu desconeixement la humanitza i crec que és això el que la converteix en una amiga per a mi. Plena de manies que poden apropar-se al histrionisme, sobre tot si no se la coneix prou, però al cap i a la fi una amiga. Ja no em puc fer enrera.

També és que de vegades sembla que tot es gira en contra nostre. I si no per què m'havia de trobar a la imbècil de la Nuria que no ha tengut altra idea que dir-me que acabava de veure a l'Enric del braç d'una "joveneta" rossa. Bé que ha procurat remarcar la paraula "joveneta" amb tota la seva mala fe la pèrfida de la Núria. I no anava a estalviar cap detall -se la veia venir massa bé- si no m'hagues fet la despistada fent com si no la pogues sentir del tot entre el soroll i la música del local . Hauria de ser ella qui portés unes sabates amb tacons que la martirizassin fins al fetge i no jo.

Ves per on. No m'havia fitxat mai en la peixera que tenen en aquest pub. Si fins i tot hi neda una carpa. Això si que és viure bé. Com m'agradaria a mi poder fer el mateix. Nedar i nedar. Dibuixar un vuit infinit en l'aigua de la meva peixera. Un recorregut automatitzat, sense incerteses, sense sentiments impostats, sense replecs innecessaris. Veure com gent de tota casta desfila davant meu cada nit amb els mateixos patrons, les mateixes vides, les mateixes sabates, els mateixos tacons. I venga a voltar. I tot torna a començar cada nit mentre jo nedo dins la meva peixera.