L'equilibrista

Un relat de: Tolp

Feia anys que la carpa acumulava pols en algun magatzem oblidat i la remor del públic era només un record tebi que de tant en tant el meu cervell necessitava rescatar. Mai cap llum no havia tornat a contreure les meves pupil·les igual. D'alguna manera, en el fons,conservava un tel de valor que es sabia no resignat. Allà, arreplegat entre les visceres, a l'aguait, observava. Degué ser per això que quan vaig rebre la invitació se'm van disparar vells instints arrecerats.

Era per la presentació d'un nou espectacle i en una carta adjunta m'explicaven que volien contar amb mi. No m'ho podia creure, després de tants anys, de totes les opcions, havien triat un número dels meus.

En recordava totes i cadascuna de les vegades que l'havia representat. Arribava amb pas ferm a la meitat de la corda, m'embenava els ulls, el cor se'm disparava i un univers de formigues em començava a córrer dins la panxa. Llavors s'atenuaven les llums mentre uns companys retiraven la xarxa de seguretat. El públic contenia la respiració. Es feia el silenci. Un murmuri creixia en forma de redoble, jo flexionava les cames i al estirar-les el cable, vinclat, m'impulsava per executar un mortal cap endavant. Els peus recuperaven el sustent, precisos, en una perfecta línia recta. Redreçava l'equilibri i el públic esclatava. Llums, música, rialles i mamballetes a mans rompudes.

Seria possible repetir-ho un vegada més, en seria capaç? El cap va engegar-se sol: no, no, no. El cor modulà els seus batecs: sí, sí ,sí.
En aquell moment la meva consciencia es va sentir fràgil, com una estranya el marge d'aquell debat. No, no, no. Sí, sí, sí. Estava avesat a triar sempre la direcció dels esdeveniments, però aquest cop semblava no tenir-ne opció.

Vaig decidir apagar tots els llums de la casa per escoltar-me millor. La negror em semblava cada vegada més densa, com de niguls evolucionant a la tormenta. Allà, assegut al mig de la sala vaig trobar el paraigües d'una vida sencera. Em va sortir a camí un horabaixa, dalt d'un terrat on una al·lota de cabells clars em deia que partia sense data per tornar, vaig retrobar vells amics que havien quedat al camí, hores d'entrenaments durs, alegries, petites traïcions, tornades, dibuixos, botelles, algunes cançons, coloms al parc i una col·lecció, tal vegada massa petita, de sortides de sol. Algunes veus començaven a alçar-se'm dins el cap, s'empenyien i es trepitjaven, lluitant per ocupar l'espai. Des del fons una va començar a créixer per imposar-se. No matis allò que no ha acabat de viure. No matis allò que no ha acabat de viure. Va ser quan vaig saber que ho faria.

Només una vegada més.

La última.

Des d'aquell moment vaig dedicar-m'hi amb tot. Cada alè, cada paraula, cada esforç tenia una sola direcció. Els mesos que faltaven per a la estrena van passar tan aviat que no em podia creure que el dia hagués arribat. Mil vegades en aquest temps havia estat temptat de renegar. Vaig rebre la visita de serps i dimonis, àngels i reis, mares, pares i fills. A tots els vaig agrair el gest però no hi havia res a fer. I el moment havia arribat.

Allà a dalt, era tot com ho recordava: les clarors, els murmuris, els uniformes lluents de la banda, els colors, les olors; tots restaven intactes. Jo no, però era el moment. Em vaig mirar les mans, vaig assegurar els peus sobre la corda amb el cap ben dret. Sempre endavant, mai abaixis la mirada, a baix hi ha l'infern- vaig recordar les paraules del meu primer entrenador. Les meves cames avançaren fermes entre el silenci, em vaig tapar els ulls. El cor disparat. Les formigues. El cable vinclat. L'impuls. L'inevitable.

A la primera filera una nina de cabells clars, amb els ulls badats com dues llunes plenes, menjava un gelat de vainilla decorat amb una fulla de menta i els llavis plens de regalims.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Tolp

9 Relats

11 Comentaris

7939 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00