En el moment més dolç.

Els meus ulls tardaren en acostumar-se a la foscor de l'estança. Poc a poc vaig anar entreveient l'espai. El terra era tacat i humit. Les parets tancaven un cub perfecte on no es podia identificar cap rastre d'una entrada. Al front, en el racó de la dreta una petita estufa elèctrica irradiava una tènue llum vermellosa i una calor del tot insuficient. Estava assegut a una cadira de fusta d'esquena a la paret. Vaig intentar moure'm però el cos no va voler respondre, inert. Poc a poc vaig ser capaç d'interpretar l'entorn però les respostes bàsiques m'escapaven. Com havia arribat allà, què hi feia i per quin motiu em trobava en aquella situació?

Quan em vaig trobar una mica més calmat vaig intentar repassar mentalment els records més immediats. Era a l'aniversari del meu germà. Celebrava el pas als quaranta amb un sopar per els amics més íntims. Havia triat un restaurant del centre obert feia poc però del que la gent en parlava molt i bé. El lloc resultava d'allò més formal, l'aspecte era sobri i calculat, tot rodejat de l'aura d'una eficiència exacta. Tot i això el local estava vestit de la mesura humana justa per aconseguir no semblar mecànic. De tant en tant un maître, immaculat, s'acostava a la taula i presentava els plats. Descrivia cada una de les creacions explicant-ne els ingredients utilitzats, el matisos que es podrien trobar i els jocs de textures. Sense cap dubte aquell tipus de cuina em resultava estimulant i de cada cop l'experiència m'encenia més la necessitat de tastar. Només de mirar els bocins de menjar sobre els coberts les sensacions ja es disparaven. Una conversa distesa ens va fer arribar al moment de les postres. Jo havia demanat una especialitat de xocolata de la que calia esperar una untuositat creixent de maduixa i cava rosat acabada amb rerefons de mel de romaní.

Aquí s'aturaven els records i apareixia en aquella cambra. Sol. Assegut. Nuu. Gelat.

Em va semblar que alguna cosa es movia al costat del meu peu. Es sentia el renou perfectament, com si algú gratés al terra amb un ganivet de fulla fina. Aleshores vaig notar el contacte d'aquell fil metàl·lic. Va arribar al dit gros i comença a enroscar-s'hi. Distingia, al tacte, com si un fil de glaç m'embenes de manera perfecta el polze. En un instant em sentí el peu sencer embolcallat. Aquella fina serp de filferro continuà tancant la seva espiral cama amunt. Va deixar la cuixa enrere i es dirigí al meu sexe. S'hi recargolà, jo hagués dit que amb tendresa, fins a folrar-lo per complet. No havia perdut la sensibilitat de la pell i així com aquell cuc metàl·lic s'anava ajustant al meus contorns sentia de cada cop més el fred acompanyat d'una estranya sensació de pau. En un moment la cobertura ja s'havia completat. Una capa desconeguda m'aïllava dins una cambra on ja em sentia aïllat.

De sobte la fredor es transformà amb virulència en dolor i la sensació de pau esdevingué por. Una por desmesurada. Hagués volgut cridar, llançar-me rabiós contra les parets per abonyegar aquell vestit de metall. Però el cos no tenia resposta ni voluntat.

Allà, enmig del silenci aquella disfressa sinistra començava a comprimir-se. M'ofegava. Em reduïa. Vaig assistir, impotent, al meu propi aliatge fins que el cos hagué assimilat aquell pes de ferro. Vaig saber que des d'aquell moment el dolor i la por formarien, per sempre, part de mi.