Lletania.

La marxa enrere no m'entra a la primera. Apago la música per centrar-me i torno a mirar el retrovisor. Ara sí, la marxa entra i aparco sense problemes. Més enllà que arribo deu minuts tard i de l'enrabiada perquè m’han pres, un darrere de l’altre, tres llocs per aparcar, porto una vida sense grans entrebancs. En baixar del cotxe em sembla veure d’un llampec, unes siluetes blanques, com d’avions que es retallen a la lluna del meu cotxe. Descobreixo que, de forma inconscient, els meus dits han començat a resseguir la cicatriu que em creua la galta. Res que no hagi conegut abans. Observo la butxaca de la porta. És plena de tiquets de pàrquing que m’he promès tirar algun dia.

Llavors començo a caminar amb pas àgil; no cal dir-ho, arribo tard. Ja no em crida l’atenció la casa del fons del carrer, però un individu la fotografia. No és estrany. Anys enrere al propietari li degué semblar ocurrent distribuir la façana en tres vitralls iguals, un sobre l’altre i al propietari li va encaixar fer-los de colors ben vius, tot imitant una bandera. La finca és totalment fora de lloc. Línies rectes, minimalistes, pulcres i modernes que contrasten amb les parets de les cases contigües, ruïnoses i plenes d’esquerdes. Suposo que és per això que crida l’atenció dels vianants que la veuen per primer cop. No és estrany veure’ls, com avui, fent fotos per tenir un record i comentar-ho amb els amics més tard o compartir-ho a les xarxes socials.

No és fins que he superat unes passes a un d'aquest improvisat retratistes que alguna cosa em fa parar. El cor em comença a bategar amb violència i noto com se’m fa difícil respirar. Per sort reconec un atac d’ansietat i a l'instant i m’obligo a pensar en una altra cosa. M’imagino segur, jugant amb el meu germà a ca la padrina, fent volar un estel fet de canyes i paper de diari. Feia estona que no em passava, però ho tinc controlat. La veritat és que pensava que havia oblidat aquest dolor i només, de tant en tant, les marques en forma de cicatrius a la carn em recordaven tot el que havia lluitat per fer-me fort i com ho havia aconseguit.

Faig veure que m’aturo a observar un test amb l’esquelet d’una planta resseca a l’entrada d’una casa. En realitat només vull confirmar el que ja sé. Conec l’home que fa les fotos. No he vist la seva cara i no he reparat en el seu gest. L’he identificat per la seva olor. He reconegut en ell la pestilència infame que em va marcar per fora i per dins. S’amaga el telèfon a la butxaca mentre travessa el carrer i s’acosta a la façana dels miralls de colors.

De sobte sé perfectament el que he de fer. Una vella lletania es desperta, virulenta, des de dins el racó més amagat de la meva entranya. Un instint primigeni s’imposa a qualsevol premissa que la meva ment racional hagi pogut construir. Una crida antiga de sang que demana ser pagada amb sang.

Xiulo amb força per fer que es giri mentre la meva mà aferra amb una ràbia inèdita el cossiol de la planta resseca. Quan els seus ulls m’asseguren que m’ha reconegut el llanço amb una violència de la qual mai no m'he imaginat capaç. Com si ho veies en càmera lenta aprecio cada detall de l’arc que aquella planta descriu al cel, abans d’impactar al vidre més alt de la façana. El cristall col·labora amb la meva causa i s’estella, dibuixant una pluja d’arestes trinxants que cau amb l’estrèpit d’una barrumbada.

Començo a allunyar-me en direcció oposada abans que els veïns surtin a descobrir l’espectacle de carn capolada. És curiós, a mi m’ha semblat, fins i tot, veure un avió de paper, com els que decoraven els vidres de la sala de psicomotricitat quan em violava, que es posava suaument sobre el crani del malparit que jeu ensangonat a l’altra banda del carrer.

Per dintre una rialla em fa callar la lletania.