Paraules buides o massa plenes

Buit, quatre lletres i un silenci, un silenci aplanador que odi, que m’encisa, que fa que em perdi en els teus ulls. La tendresa que no hi és, i que fa tan poc hi era. Els dibuixos a la meva esquena plena d'històries d'una nit, una nit que va ser nostra, una nit.
I flueixen els records pel meu cap sense cap sentit aparent, sense rumb sense paraules. Es veu una llum, dèbil com la d'una espelma, bellugant-se amb el xiuxiueig de la teva veu. I ens girem i ja no som nosaltres i ja no hi ha res que uneixi les nostres mans, i en el fons clar d'una cala oblidada es retroben les rialles, es retroben i ballen com si el sol no sortís.
Avui plou i les gotes dibuixen els murmuris de la teva alè, i ja no hi sóc i ja no hi ets, i malgrat sembli mentir, tot està bé, tot està en pau. El mar respira tranquil perquè per fi és lliure de les nostres mirades, perquè ja no és el culpable dels nostres sospirs. En l’obscuritat d'algunes ombres encara perdo el nord, encara cerco els perquès i les promeses que es desferen entre dubtes i temors, però ja no fa mal, ja no hi ha llàgrimes; i amb la llum sol desapareixen i, sí, torn a viure, torn a riure, perquè quan arriba el dia dormen els mussols.