Opinió

Hi ha diverses maneres de combatre el fet que la gent es formi una opinió serena de les coses. La més desvergonyida de totes, com a mínim per a barroera, és fer curt i ras i simplement prohibir tot agent que pugui subministrar-nos informació. Cal dir però que tot i ser espectacular no esdevé l'única; una altra d'ús més corrent avui en dia, és la de vestir les coses darrera eufemismes, veritats a mitges o fariseístics copets a l'esquena d'aquells que et fan més savis que rics. De tots els mètodes emprats i que, segons el vent d'on bufa, van prenent una forma o altra, sembla ser que hem entrat en la dinàmica més cruel de totes: la d'agredir la intel·ligència de la gent sense que se n'adoni. Aquest no és un fet nou, qui no ha sentit alguna vegada o altra allò de "(...) intrucciones y providencias muy templadas para que consiga el efecto, pero que no se note el cuidado"?
Malauradament, vivim en un temps d'histèria col·lectiva en el qual tots som acabalats; un temps en el qual ja ho tenim tot fet; uns temps en què ser el millor es guanya a cops de colzes i puntades de peu. La nostra conjuntura històrica ens permet riure'ns de tot, fins de la fam aliena. Pel que sembla, l'home continua la seva implacable etapa evolutiva, ens ha crescut un òrgan: el pedrer! Ens ho empassem tot per la simple galvana de no mastegar. No temem una digestió pesada, lluny de tota temença, instem als digestòlegs a canviar de feina. No acceptem cap més norma que no es derivi de la nostra pròpia comoditat. Escoltem només allò que volem sentir. No ens parem a pensar si rebem un missatge enverinat o si hem aparcat, per sempre més, les sensacions que ens inviten a la reflexió. Ho posem tot al mateix sac amb una barroeria extrema. Temps ha, hom ens va parlar dels calaixos de sastre i en fem ús d'una manera potinera i exempta d'elegància. Tot és prou simple de fer, màxim si pagant ens ho fan. Ens neguem a assumir la memòria dels pares i amb quatre mots maldestres ens sabem herois. No hem conegut els "jaumets" de les mongetes i, en canvi, inventem crepuscles on sojornar-nos a recer de no sé ben bé quina satisfacció immediata. Som insolents des de la poca-soltada més gratuïta. Hem creat mites i hem ensorrat preceptes. Lluny de creure'ns partíceps ens volem hereus. Hem desterrat les referències sòlides per reaccionaries i orfes de nord hem hipotecat la bruixola. Ens convencem que no hi ha res escrit, sense admetre que hem oblidat el sanitós exercici de la lectura.
Hem perdut la fe en els profetes i sempre ens sembla que ens quedarà París, que deia aquell. Això és una il·lusió banal. Ens autoalimenta la pròpia ignorància dels descreguts.
Tot i això, cal combatre la desesperança i el desafiament; cal no caure en el desànim ni el despropòsit. Encara defenso tant la innocència dels pacients com la fortuna dels que no donen el seu braç a tòrcer. El seu tremp els fa dignes i la seva fermesa lliures. Passo fulla als gran invents i m'emociono davant la càndida mirada d'un infant. Sostinc que, malgrat tot, món és d'ells i nosaltres responsables últims de com els hi deixem.
Arribats fins aquí... Per a ells, per a nosaltres, per a la gent honesta, demà passat, diumenge i tenim quelcom a dir. Exercim el nostre dret: exigim-los els seus deures!