Oddity (Part 1)

Un relat de: David Castells

ODDITY (Primera part)

Diari


Em dic Marcel i avui fa divuit anys que vaig néixer. Els meus pares em van posar aquest nom perquè esperaven que algun dia arribés a veure el mar i el cel de veritat.
Acabo de llegir El diari d’Anne Frank (*) i m’ha fet veure la conveniència de començar a escriure el meu propi diari per explicar, des d’un punt de vista personal, el que probablement seran els darrers dies de la meva vida. La situació descrita per l’Anne i la meva tenen moltes coses en comú i, casualment, les dues històries comencen amb els nostres corresponents aniversaris.


Dia 72/33
Avui fa setanta-dos anys i trenta-tres dies que la nau estel·lar Oddity I (*) va iniciar un viatge desesperat a la recerca d’un nou món. Això va ser poc abans que la Terra es fes inhabitable per la radiació i la contaminació causada pels efectes de «La Tercera Gran Guerra». Fins ara no hem trobat cap planeta amb les condicions necessàries per poder-hi viure. Els recursos bàsics s’estan esgotant lenta però inexorablement. En pocs centenars de dies no podrem fer front als subministraments d’aigua potable, de menjar ni d’aire respirable necessaris per a mantenir-nos vius. Inicialment la nau es va poblar amb deu mil persones però un control estricte i perllongat de la natalitat ha anat reduint la població fins a unes cinc mil quatre-centes persones i un nombre indefinit d’animals de diferents espècies.
Davant d’aquest futur incert, hi ha gent que vaticina un final tràgic i especula amb haver de prendre accions dràstiques. En mig d’aquest ambient pre-apocalíptic, alguns intentem trobar solucions o alternatives que, com a mínim, ens facin guanyar temps.

Aquest matí, el meu hubot (*) —contracció de les paraules angleses «human» i «robot»— XPR725 i jo estàvem al parc de la planta zero (*) de la nau:
—Va, mou-te!
—Ja em moc Marcel. M’estic movent a ritme d’una centèsima de mil·límetre cada hora.
—I per això volies venir al parc a fer una prova experimental?
—Sí, Marcel, i també perquè volia veure els arbres, les flors i les plantes. Vols que augmenti l’escala logarítmica en un factor de mil?
—Sí, augmenta-la.
L’hubot ha fet una petitíssima passa dirigint-se cap a una olivera. Tot seguit s’ha quedat quiet i ha dit assenyalant amb el dit:
—Si el parc fos l’espai i jo fos la nau, el planeta més proper quedaria a l’extrem del parc, al roure on està aquell home assegut.
—Merda, a aquest ritme, quan hi arribaríem?
—D’aquí uns trenta mil dies, uns vuitanta-dos anys.
—Massa temps. Canviem alguns paràmetres. Si acceleréssim a la dècima part de l’acceleració de la gravetat, 0.1g, durant tres-cents dies i si obríssim l’àrea de recerca en quinze graus més, a quina distància quedaria el millor objectiu?
—Marcel, en aquestes condicions no seria possible fer un canvi de rumb de quinze graus. Màxim seria de set i mig.
—Bé, doncs de set i mig.
—En aquest cas, l’objectiu més proper estaria a... merda! aquesta bestiola peluda s’ha tornat a pixar als meus peus.
—Spock, no facis això! I tu no diguis «merda», això només ho puc dir jo.
L’Spock és el nostre gos de mida mitjana i de raça indefinida que sempre està al meu costat.
—Marcel, és injust que ell, que no parla ni pensa, tingui un nom tant humà i jo em digui XPR725. No me’l pots canviar?
—Tan humà? Spock no és precisament un nom gaire humà. No t’agrada dir-te XPR725? Però si és un número molt bonic. Aquest xip emocional que t’he posat em farà tornar boig. A veure, com et vols dir?
—Em sentiria més realitzat amb un nom més familiar. Jo havia pensat en Adonis o Minerva.
—Bup, bup —ha fet l’Spock.
El llenguatge binari de l’Spock és molt rudimentari: un «bup» vol dir «sí». Dos «bups» vol dir «no».
—Adonis i Minerva familiars? Però vols un nom masculí o femení?
—No hi he pensat en això. Com tu vulguis Marcel, jo em sento tan bé amb un rol com amb l’altre.
—Com que «un rol»? Tu seguiràs sent un hubot i tindràs el rol d’hubot. No ets ni un home ni una dona.
—Ah doncs, em puc dir Sheldon?
—Sheldon? De cap manera. Va, et diré Claudi, si et sembla bé, és clar.
—Claudi és un bon nom. Gràcies, Marcel. M’has fet feliç en un 63.287%.
—No exageris ni siguis tan precís quan quantifiquis emocions, això no queda gens humà. Utilitza paraules ambigües que et donaran més marge de maniobra.
—Gràcies Marcel, m’has fet bastant feliç.
—Això està millor. De res. I ara què fas? —li he preguntat veient que començava a caminar ben decidit.
—Necessito estar sol uns minuts. Vaig a meditar dins el bosc per poder interioritzar el meu nou nom i la meva nova identitat.
—A meditar?
La meva mare m’ha regalat aquest xip emocional d’hubot pel meu aniversari (avui he fet divuit anys!) i ara l’estic provant. Això que se’n vagi a meditar per iniciativa pròpia em sembla intolerable, però no vull enfrontar-me a ell de bon principi. De moment el tractaré amb delicadesa i intel·ligència per veure com respon.
—Claudi, no pots deixar per després la teva meditació? Ara estem avaluant les possibilitats de trobar un planeta habitable que permetria la supervivència de la nostra espècie. Em sembla que això és molt més important que el teu estat anímic.
—Marcel, m’haig d’harmonitzar amb l’entorn i vibrar amb l’espai. Ara em sento un hubot espiritual.
—Què!? D’on has tret aquesta frase? Ara ja sé perquè la mare m’ha fet aquest regal. Segur que vol practicar psicologia amb tu.

Després de convèncer en Claudi, hem estat provant diferents combinacions jugant amb l’acceleració, el temps, el rumb i altres paràmetres, però no hem trobat cap planeta amb possibilitats de ser habitable a menys de cinquanta anys de camí. Això m’ha fet posar de molt mal humor.
—Spock, va, anem cap a casa. Què fas ara? Spock!?
L’Spock s’ha posat a córrer cap a l’extrem del parc i s’ha quedat allà bordant i ensumant alguna cosa, allà, just on comença el llac. En Claudi i jo ens hem acostat.
—És l’home que està assegut a l’arbre —ha dit en Claudi.
—Ah!, no l’havia vist. És clar, jo no tinc la teva vista telescòpica.
Segons ens hem anat apropant les meves sospites han anat creixent. No podia ser que aquell home estigués tant quiet amb l’Spock bordant-li a un escàs metre de distància. Quan hem sigut a uns deu metres d’ell, he vist que al seu costat hi havia un basalt d’algun líquid. He corregut fins al seu costat. Era un home d’uns setanta-cinc anys de cabell i barba blanca assegut al terra amb l’esquena recolzada a la soca de l’arbre. Tenia els ulls tancats i, malgrat això, la seva cara reflectia una expressió de felicitat. Els braços estaven estirats a cada banda del seu cos i dels dos canells hi brollava sang fins el punt de formar dos taques ben grosses al terra. El meu cor s’ha posat a bategar amb força. Llavors he observat un petit moviment de les parpelles.
—Senyor, senyor! —he cridat—. Claudi, avisa una ambulància, ràpid. I també avisa als vigilants.
—Ja ho he fet, Marcel. Aquest home fa mala cara.
Jo ràpidament m’he tret la camisa, l’he estripada en dos trossos i li he fet un embenat improvisat a cadascun dels canells amb un nus ben fort.
L’home ha obert els ulls lleugerament i, amb un fil de veu i parlant amb molta dificultat, ha dit:
—Estic bé... és inútil. Tot està bé, ara ells no s’enduran la meva sang.
—Senyor, senyor! Em sent? Qui són ells?
Però l’home ja no ha parlat més. He intentat reanimar-lo mentre no arribava l’ambulància, però ha estat en va. Llavors he vist que, a sobre de la seva panxa, hi havia un sobre dels que s’utilitzaven abans per enviar cartes escrites. Al davant hi havia escrit en negre el número 10. L’he obert. Hi havia dues cartes del tarot: l’Emperador i la Mort. He dubtat uns segons però, finalment, l’he tornat a deixar on estava.
Quan ha arribat l’ambulància, les persones del servei mèdic d’urgències han atès al pobre home. Malauradament i, tal com sospitava, no hi ha hagut res a fer: l’home ha mort. Els vigilants han arribat tot seguit, han inspeccionat l’escena i m’han interrogat. Jo els he explicat tot tal com havia anat. Tot excepte el que ell havia dit just abans de morir. No volia oblidar la frase exacta i l’he anat repetint mentalment: tot està bé, ara ells no s’enduran la meva sang. Aquesta frase m’ha deixat molt intrigat.
Abans d’anar-me’n li he demanat a en Claudi que fes unes fotos de l’home del parc. Ell utilitza els seus ulls per fer-les i, per tant, ho ha fet molt discretament.

Ja sóc a casa i, un cop m’he tranquil·litzat, continuo descrivint el nostre entorn físic i la nostra organització social:
L’Oddity està programada per funcionar de forma totalment autònoma i per seguir un pla de navegació que va auto modificant-se segons les dades que va obtenint amb els sensors, prioritzant sempre la recerca de planetes amb possibilitat de ser habitables o, si més no, que ens puguin subministrar algun recurs útil.
Les reserves de combustible per a la fusió iònica del diliti positrònic haurien de durar més de tres-cents anys però el problema que hem d’afrontar és que el factor d’eficàcia dels processos de regeneració de l’aigua i aire ha anat disminuint. És a dir, que no reciclem tota l’aigua i aire sinó que a cada cicle tenim una pèrdua cada vegada més grossa. Això vol dir què d’aquí un temps ens quedarem sense prou aigua potable i aire respirable per a tothom. Amb el cicle alimentari passa alguna cosa similar.
Des de fa anys hem anat contrarestant aquesta deficiència aplicant un control de natalitat molt sever per disminuir la població, però aquesta mesura només ens ha permès allargar uns quants anys més i no ha estat suficient per invertir la tendència.
Darrerament s’està parlant d’aplicar el que sarcàsticament anomenem control de mortalitat. Això és, no sé com dir-ho, «sacrificar» a les persones mes velles per a què les més joves tinguin una esperança de vida més llarga i, per tant, tinguin més temps per trobar algun planeta on puguin renovar l’aigua i l’aire o, fins i tot, establir-se.
Aquesta situació ens avoca a un estat d’emergència angoixant. Moltes persones estan treballant voluntàriament en trobar alguna solució pal·liativa que, si més no, ens pugui prolongar els recursos.
El sistema organitzatiu que tenim implantat aquí és ben diferent dels que hi havia a la terra, però s’ha d’entendre que la vida a una nau espacial, requereix cobrir unes necessitats que a la Terra no hi eren. Aquí, l’estalvi, l’eficiència i la seguretat primen per sobre de cap altra consideració.
L’estructura social està dividida en nou categories jeràrquiques que van en funció de l’edat i cada cinc anys es promociona. Cadascuna d’aquestes categories comporta uns drets, obligacions, privilegis i retribucions específiques que estan definits seguint criteris d’eficiència per la comunitat i motivació personal. A l’edat de seixanta-dos anys, s’accedeix a la categoria nou, la més alta, que formen l’anomenat «Consell». Són els que, de forma democràtica, prenen les decisions relacionades amb l’organització, la justícia, la convivència, els afers socials, etc. i són els que deleguen les tasques a les categories inferiors segons l’especialització de cadascú. Als seixanta-set anys, es queda exempt d’exercir qualsevol servei públic.
Les retribucions es paguen en una moneda virtual que li diem BIC (Basic Interchange Currency). Fins als divuit anys, són els tutors els que cobren aquestes retribucions pels seus tutelats.
No cal dir que l’oferta de productes és molt limitada i que el sustent està garantit, de moment. Per això aquí no existeix l’avidesa d’acumular riqueses que hi havia a la Terra. De fet la gent no sap què fer amb els diners. Tenim grans facilitats per dedicar el temps lliure a fer molts tipus d’activitats esportives i culturals. Específicament, les àrees més exitoses són: la música, la lectura i l’escriptura, les arts plàstiques, els jocs socials, el cinema, el teatre, la investigació científica en diversos camps com l’astronomia, la medicina, l’agroalimentària, la biologia, la tecnologia, etc.

Són les 20:00. Aquí continuem amb els costums horaris que hi havia abans a la Terra: el dia està dividit en vint-i-quatre hores i a aquesta hora acostumem a sopar.
Vaig a celebrar el meu aniversari. Segur que la meva mare m’ha preparat un pastís de xocolata que és un producte molt escàs i preuat. Es cultiva molt poc cacau perquè requereix molta aigua. S’ha d’aprofitar.
No em puc treure del cap el que he viscut aquest matí al parc, però intentaré sobreposar-me per tenir una festa alegre.






Dia 72/34


A l’Oddity es compta el temps en anys i en dies. Cada any està dividit en 365 dies tal com ho era a la Terra. No utilitzem el concepte de setmanes ni mesos. Per a nosaltres, cada dia superat és una petita victòria, tal com ho deuria sentir l’Anne Frank. Al capdavall, aquí tots els dies són iguals, no hi ha estacions, ni nit, ni dia, ni vent, ni fred, ni neu, ni... res. Vivim dins d’una bombolla sèptica que es va degradant lentament per l’efecte entròpic: els elements químics, de forma natural, tendeixen a combinar-se entre sí. Dit d’una altra manera: és molt fàcil barrejar aigua i tinta, però és molt difícil tornar-ho a destriar i treure’n exactament el que teníem abans de barrejar-ho.

A la festa de l’aniversari d’ahir van venir la meva mare, la meva germanastra Paula, la meva amiga Laia, el meu amic Perkings, altres amics i amigues, l’Spock, en Claudi, el nostre hubot.
Amb la Paula compartim el pare que va morir fa uns sis anys d’una malaltia anomenada Mordor. És pràcticament l’única malaltia mortal que ens falta per vèncer. L’Adela, la parella de la meva germanastra, no va poder venir perquè està experimentant amb una vacuna nova i sembla que, de moment, les proves són molt positives.
La Paula està especialitzada en bioquímica i intenta millorar els productes nutricionals que es fabriquen a la nau. A ella i l’Adela els hagués agradat tenir un fill, però com que estem sotmesos a un control de natalitat tan estricte, no els ho han permès. Sap greu que entre les dues no en puguin tenir un. Si poguéssim resoldre el problema dels recursos, s’acabarien aquestes restriccions i elles podrien fer-se inseminació artificial d’algun donant.
La meva amiga Laia em va regalar una composició musical feta per ella i la va interpretar amb el seu violí. Va ser un regal molt emotiu doncs sé que s’hi ha esmerçat molt. Finalment ha quedat una melodia sublim.
En Perkings, un amic de la meva edat que està obsessionat pel tema de la mort i que és un fan de l’humor negre, em va regalar un xip de personalitat còmica per a l’hubot, vull dir, per a en Claudi:
—Va Marcel, posem-li el xip que riurem una mica. He fet alguns retocs, ja veuràs què divertit serà. Li he afegit humor negre.
—Perkings, després de l’audició d’aquesta música tan meravellosa no podem esborronar la memòria auditiva amb uns quants acudits enllaunats —li vaig dir jo una mica ofès.
Fins i tot en Claudi va expressar el seu parer.
—Marcel, si se’m permet opinar, jo preferiria que se’m dotés amb un xip per poder compondre i interpretar aquesta música tan encantadora que ha fet la Laia. La seva harmonia segueix un patró ben compensat i equilibrat.
—Ho veus, Perkings? En Claudi tampoc està d’humor ara. Ja ho provarem un altra dia.
En Perkings ens va explicar que el seu pare adoptiu, que està al Consell, li havia dit que havien decidit sacrificar la meitat de les vaques perquè consumeixen massa oxigen i produeixen molt CO2. Ho aniran fent de mica en mica perquè la gent no se n’adoni. A mi em sembla una exageració però jo no tinc les xifres del consum per avaluar aquesta decisió. La Laia es va espantar doncs li agraden molt els cavalls i els va a veure molt sovint, especialment per acaronar i donar alguna pastanaga a la seva euga preferida, l’Espurna.
Un cop acabada la festa me’n vaig anar directe a dormir.

Avui no he fet res d’especial, cap el tard he anat a la meva habitació a escriure el diari, he engegat la finestra virtual per veure l’espai, ple de puntets blancs, inaccessibles per la seva llunyania, esperant trobar algun planeta per allà perdut. Quantes estrelles! Estrelles per arreu! I els planetes, on sou? A l’univers li he demanat: jo no vull una estrella, jo només vull un planeta com la Terra per poder viure-hi tots junts.
Infinitat de vegades l’Spock i jo mirem pel·lícules i reportatges antics de la Terra. M’he imaginat corrent per la immensitat d’aquells paratges, pels boscos interminables, per les platges de sorra blanca, contemplant el cel i sentint l’escalfor del sol a la pell. Quina sort de tenir un planeta així! Als habitants de la Terra jo els diria: No mireu tant les estrelles perquè el paradís el teniu als vostres peus.
Hem de trobar-ho. M’agradaria revisar la programació de navegació de la nau. No pot ser que, en tot aquest temps, no haguem estat capaços de trobar un planeta on almenys puguem recollir aigua o renovar l’aire.
M’he passat la vida dins d’un ou, i els meus pares també. Es podria dir que hem nascut i viscut sense sortir de l’ou. M’agradaria visitar alguna vegada en la meva vida algun planeta, encara que sigui inhòspit, encara que s’hi hagi d’anar amb escafandre. Mirar en totes les direccions i veure l’horitzó. Mirar enlaire i veure l’infinit, veure... Els meus avis sí que van conèixer la Terra. Recordo quan me’n parlaven amb nostàlgia: dels passejos per la muntanya, de la pluja i la neu, del vent, de prendre el sol a la platja, de banyar-se al mar,... Quant l’enyoraven! Ells van ser dels pocs escollits per viatjar a l’Oddity. Llavors eren joves i forts. Deu fer uns deu anys que van morir tots dos més o menys alhora.


Dia 72/35


He decidit enviar una sol·licitud al Consell perquè em deixin revisar els algoritmes de navegació. Hi ha d’haver alguna manera d’escanejar l’espai de forma més eficient. Ho he comentat amb en Perkings i la Laia. Ella ha suggerit una cosa també prou interessant: intentar augmentar la velocitat de l’Oddity o bé, trobar alguna manera de fer més distància en menys temps sense augmentar la velocitat, quina paradoxa, no?
Els coneixements de la física quàntica i la física de l’espai van avançant a bon ritme i els descobriments cada dia són més espectaculars. Els fenòmens a nivell quàntic són totalment oposats als de la lògica racional. Seria com la realitat i l’anti-realitat, com la matèria i l’anti-matèria. A nivell quàntic les partícules poden estar a dos llocs al mateix moment, poden ser tant ona com partícula alhora, el temps no és lineal i l’efecte precedeix a la causa. En el camp de l’anti-realitat, tot és a l’inrevés. Cada univers estaria format per dues cares, com les dues cares d’una fulla i nosaltres només en percebríem una. Del que passa a l’altra només en tenim alguns indicis però sembla que els objectes quàntics poden travessar lliurement d’una banda a l’altra, o millor dir, estan simultàniament a les dues cares. Tot això és molt estrany. És com si m’estigués mirant reflectit a un mirall i, a l’altra banda del mirall, hi hagués un altre com jo mirant el seu reflex. Tal com deia Feynman, encara podem dir que «ningú no entén la física quàntica», i jo hi afegiria que quan més sabem, menys l’entenem.
He buscat la foto de l’Anne Frank a la Neuronet i l’he projectada a una de les finestres virtuals de la meva habitació. Vull que ella em serveixi d’inspiració.


Dia 72/36


Aquesta tarda he anat a l’oficina de propostes i sol·licituds d’investigació. La porta estava oberta. Hi he entrat i no hi havia ningú. He decidit esperar una estona a veure si venia algú i al cap d’uns moments s’han començat a sentir unes veus en to elevat que venien d’una sala adjacent. Jo m’hi he acostat dissimuladament. Intentaré reproduir amb la màxima fidelitat el que he pogut escoltar doncs crec que és un assumpte de vital transcendència:
—Veu 1: ...ja no podem tornar a la Terra, tardaríem més de cinquanta anys i no tenim tant de temps.
—Veu 2: Tots no hi podem arribar, però si anem reduint selectivament la població, potser...
—Veu 3: Reduir selectivament la població? Però què és això?
—Veu 1: Senyors si us plau! Hem de tenir el cap clar. Siguem...
—Veu 4: El cap clar? Com vols que tinguem el cap clar si hem estat enganyats tot aquest temps. Aquesta nau estava condemnada al fracàs des del primer dia que es va posar en marxa.
—Veu 1: Si us plau. És cert que era una missió amb un grau molt alt d’incertesa però les circumstàncies...
—Veu 3: Alt grau d’incertesa? En absolut! Des del primer moment sabien que era totalment impossible arribar a un planeta habitable. Només ens hem topat amb asteroides totalment erms que no ens han servit per a res.
—Veu 1: Tenien l’expectativa de subsistir uns dos-cents anys a la nau. En aquest temps podien haver passat moltes coses.
—Veu 2: Sí, però la nau segueix vagant de manera erràtica des de l’inici. No ha estat capaç de trobar ni un objectiu amb cara i ulls. Això és com trobar una agulla dins d’un oceà dels que hi havien a la Terra.
—Veu 1: Així, què és el que proposeu?
—Veu 3: La gent s’està començat a posar nerviosa. Necessiten alguna cosa en la que creure...
Llavors, el secretari ha aparegut per una porta fent soroll, suposo que venia del lavabo. Jo he fet com si hagués acabat d’arribar i no hagués escoltat res. L’he saludat i li he deixat la meva petició escrita en una fitxa de memòria.
Quan he arribat a casa m’he estirat al llit i he repassat mentalment tot allò que havia escoltat. Pel que sembla, els algoritmes de navegació de la nau no donen cap resultat perquè és incapaç d’obtenir cap informació valuosa. Segurament els planetes candidats a ser explorats són massa distants com per poder-hi arribar o potser no els podem detectar prou bé. Això confirma els resultats de la prova rudimentària que vaig fer amb en Claudi a la planta zero. Fins i tot som massa lluny per poder tornar a la Terra. Potser allà ara ja han canviat les coses i podríem trobar algun racó on ens poguéssim abastir d’aigua i oxigen poc contaminat. La situació és pitjor del que pensava. De moment, decideixo no dir res a la Laia ni a en Perkings. Amb una persona deprimida ja n’hi ha prou.


Dia 72/37


M’he passat la nit pensant. No hi veig cap solució. Miro l’Anne i em dóna forces per continuar el diari, encara que no sé què dir. Veig en Claudi molt concentrat.
—Claudi, què fas?
—Escric poesia, Marcel.
Potser és el que hauria de fer jo, deixar el diari i continuar vivint a un món irreal d’il·lusió.
—Escolta’m, tu saps què vol dir la paraula hipòtesi?
—Sí Marcel, és una proposició acceptable...
—Sí, sí, ja sé que tens memoritzada la definició però jo volia dir si entens el significat d’aquesta paraula.
—Jo crec que sí Marcel, és una paraula com qualsevol altra.
—Bé, doncs, vaig a fer una hipòtesi. Imagina’t que per qualsevol motiu els humans de l’Oddity desapareguéssim. Tu què faries?
—Marcel, em preguntes què faria jo en l’hipotètic cas en que no quedés cap esser humà a l’Oddity?
—Exactament, Claudi.
En Claudi es va quedar immòbil, com si pensés. Suposo que avaluant diferents possibilitats. Finalment va contestar:
—Estaria trist i faria com si plorés, Marcel.
—No, no vull dir això Claudi, vull saber si tu series capaç de mantenir-te en vida... vull dir, si series capaç de mantenir l’Oddity.
—L’Oddity es manté sola Marcel, per això hi ha tots els robots formiga (*).
—Sí, ja ho sé, però tu què faries tot el dia?
—Si se m’haguessin transferit els permisos per auto mantenir-me, m’instal·laria el xip musical i compondria música.
—Però jo vull saber si tu series capaç de perviure tot sol, vull dir sense humans.
—Sí Marcel, no t’has de preocupar per mi. Jo sóc poc vulnerable. No necessito menjar, ni beure, ni aire, ni dormir. No tinc vida, per tant, no puc morir. Si se m’espatlla algun component, els altres hubots me’l poden reparar o canviar. En un cas extrem també podria transferir tota la meva neuro-matrix a un altre hubot o transmetre-la per ones a l’espai. El meu generador d’energia dura molts anys i, si es buidés, el podria tornar a recarregar amb l’energia de la nau.
—Sabries mantenir el llegat del coneixement humà i de tot el material valuós que conté la nau? Ets conscient com n’és d’important tot això per a nosaltres?
—No Marcel, no he estat programat per a aquesta feina.
—Sabries agafar el control dels altres hubots perquè col·laboressin amb tu per dur a terme aquesta tasca?
—No Marcel. No sabria fer-ho.
—Bé, doncs vaig a programar-te per el cas que algun dia l’Oddity es quedés sense humans.
—Sí Marcel. Ho faré tan bé com pugui, però espero que no sigui necessari.
—Jo també ho espero, Claudi.


Dia 72/38


Crec que la meva mare sap que ens queda poc temps de vida. Es comporta diferent i aquesta nit passada l’he sentida plorar.
He anat a córrer per la planta zero amb en Perkings, la Laia, l’Spock i en Claudi. Hem fet una bona suada. A aquesta planta la gravetat és un vuit per cent més alta i això es fa notar quan fas exercici. No sé per què corro si això em fa beure més aigua. Ho haurien de prohibir. L’aigua la bevem en porrons. S’ha comprovat que és la forma més eficient per aprofitar-la. El cos l’absorbeix millor en petits glopets.

Jo he aprofitat aquest moment de relax i cert aïllament per explicar a la Laia i en Perkings el succés de l’altra dia al parc. En Claudi els ha ensenyat les fotos que va prendre.
—L’Emperador i la Mort? —ha repetit la Laia—. Crec que l’Emperador significa el poder i la Mort, bé, és obvi.
En Perkings no podia deixar passar aquesta oportunitat per parlar de la mort.
—Sí Laia, però també vol dir canvi, transformació,... la carta de la Mort no sempre és negativa. Tot depèn de si la carta està del dret o del revés.
—Del dret o del revés? —he saltat jo— Doncs no ho sé, no m’hi vaig fixar. No vaig caure en que podria ser important.
—Quan es tiren i es barregen les cartes és important, però és clar, posades així en un sobre potser el més rellevant és el seu significat més directe i obvi: el poder i la mort. És a dir, el poder ens està matant o el poder està morint.
—Ben observat Perkings. Jo més aviat diria que volia ser un avís de que el poder ens està matant. El que no sé és què hi pinta el número 10 del sobre —ha afegit la Laia.
—Normalment al damunt del sobre es posa el destinatari —he recordat jo.
—Però qui es diu “deu”? Potser es referia a Déu? —ha suggerit la Laia.
—Jo no ho crec, però no podem descartar res. Ni tampoc podem descartar que el pobre home tingués alguna paranoia mental.
En Perkings s’acariciava la barbeta, indicació inequívoca de que estava en ple procés d’elaboració d’idees.
—Tu que en peses Perkings? —he preguntat jo.
—Intento esbrinar la connexió entre les cartes del tarot, el 10 i la frase enigmàtica: tot està bé, ara ells no s’enduran la meva sang.
—Sí, aquesta frase em té ben intrigada —ha intervingut la Laia—. Sembla que aquest bon home tingués por de que algú li xuclés la sang. Potser abans de llençar els difunts a l’espai els buiden la sang per fer algun producte mèdic. El plasma sanguini serveix per a moltes coses.
—Això ho puc preguntar a la meva germana, a veure si té algun sentit. Però tot i que fos així, no ho veuria malament. Seria per una bona causa. També es fan servir òrgans per trasplantaments —he reflexionat jo.
—Crec que el millor que podem fer és preguntar-li a en Xamerlí. Ell és l’home més savi de la nau i segur que ens podrà dir alguna cosa.
La Laia ja me n’havia parlat d’en Xamerlí. Era la persona més vella de l’Oddity. Ella l’anava a visitar de tant en tant per fer-li companyia i per ajudar-lo en el que fes falta. Potser aquell home podria ajudar-nos. Tots hi hem estat d’acord.
Les elucubracions han continuat una bona estona però realment estem molt desorientats. Haurem d’estar amb els ulls ben oberts a partir d’ara per detectar alguna pista que ens ho pugui aclarir.


Dia 72/39


La Laia diu que, en teoria, la nau podria anar més depresa, però que seria perillós pels efectes relativistes i pels micro-meteorits que podrien travessar el camp de força que fa d’escut. Diu que ja va al límit acceptable. Hem de trobar alguna altra alternativa sobre la que treballar, per exemple, en la millora dels processos de reciclatge.
En Claudi cada dia es comporta de forma més estranya:
—Què fas Claudi parlant tot sol en veu alta?
—Estic interpretant Hamlet, Marcel.
—Però per què ho fas si ja ho tens tot emmagatzemat en la teva memòria?
—Ho faig perquè vull saber si fent-ho a la manera humana puc inspirar-me per fer poesies.
—Molt bé, Claudi. Pot ser una bona experiència. Et convertiràs en un erudit.
—Gràcies, Marcel.
—I per què et vols dedicar a fer poesies?
—Perquè aquesta tarda quan passejava l’Spock pel parc he conegut una persona i hem estat xerrant.
—Una persona humana o un altra hubot com tu?
—Una noia. Li he recitat una de les meves poesies i m’ha dit que li ha agradat molt. A mi m’ha fet sentir bastant feliç.
—Ah sí? Què bé, doncs a mi també em fa molt feliç sentir-ho.
—M’ha dit que el seu nom és Gràcia i m’ha convidat aquesta nit al bar Shibumi perquè reciti la poesia davant de les seves amistats. Hi puc anar Marcel?
—Què!? Que t’ha convidat aquesta nit a un bar? De cap manera! Tu ets un hubot, no un... em sembla que et trauré el xip emocional. Em porta més problemes que avantatges.
—Si us plau Marcel, no facis això doncs el teixit neuro-positrònic del xip s’ha escampat per tota la meva neuro-matrix bàsica i si ara em faltés aquest xip, el meu comportament seria caòtic.
—Això és massa Claudi, crec que et portaré a què et reiniciïn de nou.
—Marcel, si em reinicien no recordaré res de tots els moments viscuts durant aquests darrers anys. La meva història és també part de la teva i els records del teu pare desapareixerien. Seria una llàstima que es perdés tot això.
—Merda! Claudi tinc preocupacions més grosses que estar pendent de tu. Molt bé, pots anar a la teva cita misteriosa, però vull que abans de les dotze siguis a casa, d’acord?
—Sí Marcel, em sento molt feliç.
—I porta’t bé!


Dia 72/40


Aquest matí en Perkings i la Laia han arribat corrents i alegres a casa meva. M’han explicat que als canals informatius estaven donant la notícia que s’havia rebut un senyal de la boia d’una de les altres dues naus com la nostra. El senyal indica que a menys de dos anys hi ha un planeta habitable.
Jo he fet veure que me n’alegrava però, després de la conversa que vaig escoltar, no em crec res. Ans al contrari. Això ens posarà una bena als ulls i aquesta notícia farà aturar qualsevol investigació encaminada a trobar una solució. Semblava que pitjor no poguéssim estar, doncs sí. Què difícil serà conviure amb la gent tant il·lusionada, sabent que tot és una enganyifa.
Em sento molt deprimit i ara, fins i tot, em sento sol. Me n’adono que la sensació de soledat encara és pitjor que poder compartir la incertesa d’una mort propera.
La Laia comença a pensar i fantasiejar què farà en el nou planeta. Jo penso per a mi: No, Laia! Segueix pensant amb la solució. No vull que siguis ingènua. Tu vals molt! Merda!, què haig de fer jo ara?

A mig matí hem anat els tres a casa d’en Xamerlí. Ha estat una visita molt interessant, malgrat que ell no estava gaire predisposat a parlar. Jo crec que era perquè hi havia un assistent que semblava estar més pendent de nosaltres que de la seva feina.
—Així que tu ets en Marcel. La Laia m’ha parlat molt de tu.
—Ah sí? Li ha parlat de mi?
—No exageris Xamerlí, només un parell de vegades.
—Hola Perkings, com va? Feia dies que no et veia. La família bé?
—Sí, sí, Xamerlí. Tot bé per casa.
La Laia ha volgut introduir el tema que ens havia portat allà, però en Xamerlí de seguida ha fet un gest amb el cap indicant que el seu assistent estava massa a l’aguait. No era un bon moment per plantejar-li el tema, però hem aprofitat per xerrar de temes banals. En Xamerlí era una de les poques persones que havien tingut el privilegi de viure a la Terra i, per tant, l’inici del viatge. A aquesta gent els anomenaven els «originals» (alguns els anomenen «orinals») i sempre és interessant sentir a parlar de totes aquestes experiències en primera persona. Jo no em podia arribar a imaginar com podia ser de gran un oceà, o un desert o una muntanya.
—Quan vam deixar la Terra, jo era un jove de vint-i-sis anys ple d’esperances però amb el cor encongit per la tristor i la pena: primer perquè la meva parella havia mort feia sis mesos per l’explosió d’una de les darreres bombes termo-nuclears; segon perquè la Terra estava agonitzant i sabia que mai més hi podria tornar. A part de les tres naus Oddity, es van establir unes cent colònies d’unes cinc-mil persones cada una al fons marí. Per sota dels trenta metres, la radiació era acceptable. Jo vaig tenir la oportunitat de triar, i haig de confessar que me’n he penedit molts cops d’haver triat l’espai. És possible que aquelles colònies, ara mateix, puguin gaudir de l’aire renovat de la Terra. Si més no, de forma controlada. La vida al fons del mar és molt més fàcil que a l’espai. Tenen aigua, gravetat, peixos, algues, minerals i, de tant en tant, poden pujar a la superfície durant una estona. Aquí nosaltres estem totalment aïllats i rodejats de la més immensa buidor que existeix.
En Xamerlí ha fet una pausa per respirar. Semblava que li costava. Després d’aquest breu moment, ha continuat.
—Ara el meu final és a prop i, de fet, només em queda una cosa important per fer.
En Xamerlí s’ha quedat mirant el sostre. Nosaltres ens hem mirat entre nosaltres expectants per saber de què es tractava aquella darrera cosa, però ell ha romàs en silenci. L’assistent s’havia apropat al llit on era ell, fent veure que revisava les medicines, però parant l’orella.
Jo, com qui res, he comentat l’incident de l’home del parc. N’estava segur que ell el deuria conèixer.
—Sí, ja m’han informat de la tràgica mort d’en William —ha dit en Xamerlí—. Era una bona persona i segur que deu haver patit molt abans de decidir fer una cosa així.
—Saps a què es dedicava darrerament? —ha intervingut la Laia després d’una breu pausa.
—Jo? No, no. Feia anys que no parlàvem, però era una persona molt inquieta, sempre pensant amb el bé comú. Ell va escollir la mort. M’han dit que va escollir un bon lloc, al bosc, amb vistes al llac. Potser és el lloc més bonic i màgic de la nau.
—Sí —he dit jo—. Se’l veia feliç. El seu rostre reflectia pau i serenor. Fins i tot alegria, diria jo.
Llavors l’assistent ens va interrompre demanat-nos que el deixéssim descansar.
—Sí, serà millor que us aneu, jo necessito descansar. Un altra dia parlarem amb més calma, però no tardeu en tornar.
Ens hem acomiadat i hem sortit de la casa amb un sentiment agre-dolç.
—L’he vist abatut —ha comentat la Laia—. Normalment és molt més vital.

Quan he arribat a casa, he preguntat a en Claudi com li havia anat la nit anterior. Pel que sembla, va ser el rei del bar recitant poesies improvisades. No parava de rebre felicitacions i ell s’anava sentint cada cop «bastant» més feliç.
—Claudi, què experimentes exactament quan dius que et sents feliç?
—Marcel, la meva neuro-matrix positrònica va creixent en expectatives que es poden ponderar entre un simple caprici a un desig o, fins i tot, una necessitat molt intensa, i això són com forats buits que s’han d’emplenar. A mida que els fets van satisfent aquestes expectatives, els forats es van emplenant, i això ho interpreto com un sentiment de felicitat: satisfer les meves necessitats, desitjos o capricis.
—Ja veig, emplenar un forat, és com crear una expectativa o una necessitat i satisfer-la total o parcialment. Molt curiós.
—Marcel, tu et sents feliç?
—Jo? Eh... de vegades, sí, és clar.
—I què sents quan ets feliç?
—Que què sento? Doncs... sento... com un formigueig dins el cos, em sento com si no em fes falta res, com si totes les meves necessitats estiguessin cobertes.
—Com si haguessis emplenat un buit?
—Sí, això mateix, com si no quedés cap buit per emplenar.
—Això és el que sento jo Marcel. Em fa feliç saber que sentim el mateix.
El comentari d’en Claudi m’ha fet reflexionar i m’ha fet sentir més a prop seu. No som nosaltres robots biològics? No podem reduir els nostres sentiments a impulsos elèctrics i a reaccions bioquímiques?


Dia 72/41


He rebut la notificació on em deneguen l’accés als algoritmes de navegació de la nau. Això ja m’ho suposava, el que m’ha estranyat és que tot i així, em convoquin per a una entrevista. Crec que volen saber si sospito alguna cosa. Hauré d’anar amb molt de compte.
Ja s’organitzen festes i celebracions per haver contactat amb un planeta habitable. Bé, de fet només s’ha contactat amb el senyal d’una boia a la deriva però qualsevol bri d’esperança es celebrava amb gran alegria.
La Laia m’ha vingut a veure. Hem fet una tassa de xocolata. Després de vuit dies menjant només rajoles alimentàries (*) la xocolata m’ha sabut a glòria. Les rajoles alimentàries són molt nutritives i, sobre tot, ens estalvien recursos per fer el menjar i també l’aigua i sabó per rentar plats, cassoles i estris de cuina.
La Laia s’estranya de que jo no estigui content i feliç. Sé que tard o d’hora li hauré de dir.
En Claudi cada dia és més presumit.
—Marcel, la Gràcia m’ha convidat altre cop a trobar-nos al bar aquesta nit, hi puc anar? Tornaré a casa abans de les dotze.
—Claudi això ja sembla una cita. Saps què és una cita?
—Crec que sí Marcel, és quan acordes trobar-te amb algú a un lloc i a una hora determinada.
—És molt més que això. Si aprendre a manegar correctament les emocions personals és una tasca molt complicada, imagina’t que hagis d’entendre les emocions d’una altra persona. Claudi, sincerament, crec que emocionalment ets massa immadur per tenir una relació d’aquesta mena amb un humà. Us acabareu fent mal.
—Jo no puc fer mal a la Gràcia, Marcel. Estic programat per no fer mal a ningú.
—No n’estic tan segur Claudi, aquest xip emocional és experimental. No sabem com pot evolucionar i les emocions també poden ferir a les persones.
En Claudi ha fet una pausa, com si medités. Havent acabat m’ha preguntat:
—Marcel, per a què serveixen les emocions?
Jo m’he quedat estorat. No sabia què dir-li. Era curiós, he pensat, si la pregunta me l’hagués fet un nen, jo li hagués respost amb qualsevol tòpic, però la condició d’hubot d’en Claudi m’obligava a donar-li una resposta coherent, racional i intel·ligent. Me n’adonava que cada vegada em comportava més esforç fer-li palesa la meva superioritat intel·lectual sobre ell. Més valdria que l’hagués deixat anar a la cita sense posar-li cap trava.
—Hi ha moltes emocions i cadascuna serveix per a coses diferents. En general, totes ens ajuden a evolucionar com espècie humana i a adaptar-nos millor a l’entorn. Sense emocions seríem com màquines o com formigues que no han evolucionat des de fa milions d’anys.
—Així jo ara puc evolucionar com un humà?
—No sé si com un humà, però podràs evolucionar com un hubot emocional. Ja veurem fins a on et porta això.
—Per evolucionar necessito relacionar-me amb éssers emocionals?
—Sí, suposo que sí. Tot sol, al mig del parc, meditant, potser només aconseguiries evolucionar espiritualment.
—Però si no puc relacionar-me amb la Gràcia, potser no val la pena continuar portant el xip —m’ha dit ell amb un posat trist i melancòlic que m’ha trencat el cor.
—Claudi, va, vés a la teva cita i gaudeix, però sigues prudent.
—Moltes gràcies Marcel, em sento molt feliç. Seré prudent.
—De res Claudi, un dia parlarem tu i jo de què és la manipulació emocional.
—Marcel, em podries canviar la roba? La Gràcia ja m’ha vist aquesta que porto durant quatre hores i trenta set minuts. Crec que la teva camisa a rombes vermells m’aniria bé i he observat que no te la poses des de fa dos-cents vuitanta-set dies.
—Què!? I a sobre presumit! (I quin mal gust que té!). Sí, home, sí, ja la pots agafar.


Dia 72/42


He anat al centre d’administració. M’han atès tres consellers de categoria vuit i un de categoria nou. M’han interrogat. Jo no els he dit res de les meves sospites ni del que havia escoltat. És evident que han entrat a la neuro-matrix d’en Claudi i han vist les proves que vam estar fent per intentar trobar un planeta habitable. Els he dit que el meu interès responia a una inquietud de curiositat científica.

Quan he sortit d’allà he anat a veure la Laia. Els seus pares m’han dit que estava passejant per la planta zero i he baixat amb l’Spock. L’he vista estirada nua a la gespa al costat de la piscina, prenent les cèl·lules solars. Me l’he quedat mirant uns moments de lluny i he sentit un trasbals molt intents al meu cor. Pensar que d’aquí uns mesos potser no existiríem, ni ella ni jo, m’ha causat un dolor immens a l’estómac i, tot seguit, he sentit un impuls molt gran d’abraçar-la. Ja l’havia vista nua algunes vegades abans però ara sentia una cosa diferent. M’he assegut al seu costat mentre l’Spock ensumava el terra al voltant buscant tresors. Ella s’ha alegrat de veure’m.
—Hola, quina casualitat trobar-nos aquí.
—De casualitat, res. T’he anat a buscar a casa teva i m’han dit que eres aquí.
He pensat que potser li feia vergonya que la veiés nua, i immediatament me n’he adonat que a mi sí que me’n feia que em veiés que l’observava. Ja no érem dos adolescents. Ella s’havia convertit en una dona que lluïa una pell bruna impecable i un cos perfectament modelat pel seu esport preferit: la natació. Els seus cabells castanys fins les espatlles; la seva mirada directe, franca i intensa; el seu somriure encantador. Tot m’atreia. La Laia és pura harmonia. Tal com camina, com toca el violí, com neda, com parla, com fa l’amor... Recordo quan fa uns dos anys vam fer sexe per primera vegada, per provar, per experimentar, com si fos un joc. Llavors no me’n vaig adonar però ella era qui guiava l’acció, com si fos la directora i una intèrpret d’orquestra alhora, convertint els meus moviments matussers en una harmonia meravellosa que fluïa de forma natural. Llavors ella quasi no tenia pits, i ara... Després ens vam distanciar una mica, buscàvem experiències amb altra gent i fins fa uns mesos, no vaig sentir alguna cosa diferent. Va ser aquell dia quan em va acaronar la cara amb la mà. Aquella mà que tantes vegades havia recorregut tot el meu cos, en aquell moment em va semblar una cosa diferent i totalment meravellosa.
—T’agraden els meus pits?
—Eh... què?
—T’has quedat embadalit mirant-me’ls.
—Ah, sí? Perdó, estava pensant...
—Ja em pots mirar, no em molesta.
Per un moment he tingut el sentiment de que no volia que ningú més la pogués mirar, com si únicament en tingués jo el dret.
—Ja t’has banyat? —he preguntat canviant de tema.
—Sí. He nedat una mica, malgrat que la piscina està cada dia més buida i l’aigua més bruta. Crec que no em banyaré més.
—Seria una llàstima. M’agrada veure’t nedar. Ho fas de forma tant natural.
—Doncs el proper dia ho faré per a tu —m’ha dit ella amb un somriure que m’ha deixat flotant als núvols—. Va diga’m, què estaves pensant?
Jo no n’estava encara convençut de comunicar-li les meves sospites. Al capdavall, qui era jo per amargar-li els darrers dies de la seva vida? Se la veia tan feliç.
—Ah, res, bajanades.
—Mira —m’ha dit, ensenyant-me imatges i filmacions de la terra en un visor—. T’imagines que sigui així de bonic? M’agradaria viure al costat del bosc i d’un llac com aquest.
La meva ment estava feta un embolic i quasi no li feia cas. Només he reaccionat quan he sentit que em preguntava (segur que de broma perquè ho ha fet amb un somriure prou explícit):
—No t’agradaria viure aquí amb mi?
Jo m’he quedat mirant-la uns segons intentant no posar cara de tanoca. Llavors ella, crec que per treure’m d’aquest estat d’imbecil·litat, m’ha preguntat:
—Vols venir demà a veure en Xamerlí?
—És clar que vindré —li he contestat observant que ella s’havia quedat amb la mirada fixada per sobre meu i amb un posat seriós.
—No et giris. A uns vint metres darrera teu, amagat entre els arbres, hi ha un home que em sembla que ens espia.
Jo he sentit com em pujava la sang a la cara i els lòbuls de les orelles s’han posat a palpitar. Segur que m’espien a mi, he pensat, i ara també l’he implicat a ella. M’he posat nerviós, vull dir, més del que seria normal esperar i segur que ella ho ha notat. Li he dit que seria millor que ens anéssim. Les cèl·lules solars començaven a apagar-se, imitant el cicle solar de la terra. S’ha vestit i hem pujat a la planta u, on tenim els habitatges. Mentre pujàvem, he pensat que en Xamerlí podria ser el primer candidat a ser eliminat pel Consell. Aquest pensament m’ha fet esgarrifar. Si descobreixen que l’he anat a veure potser decidiran fins i tot avançar la seva fi.
Quan ens hem acomiadat per anar cadascú a casa seva, li he proposat a la Laia que demà, per trobar-nos i anar a veure en Xamerlí, ho féssim d’amagat, per si ens estaven espiant. Era millor no involucrar-lo a ell. Ella m’ha mirat estranyada i m’ha dit que no volia preguntar, però que sabia que em passava alguna cosa i que podia confiar en ella. Jo li he dit que confiava totalment en ella però que, de moment, no volia dir res.
Mentre tornava tot sol a casa pensava que la Laia no em perdonaria si li amagués les meves sospites més temps. Li ho havia d’explicar i l’endemà, a casa d’en Xamerlí, seria un bon moment.

—Claudi, encara no m’has explicat com et va anar ahir nit amb la Gràcia.
—No Marcel, esperava que m’ho preguntessis. Va ser una cita molt productiva. Vaig incrementar l’àrea emocional de la meva neuro-matrix en un 3.645% de noves connexions.
—Així vas tenir moltes experiències emocionals?
—Sí, Marcel, aprenc molt amb ella.
—Ah, sí? I què t’ha ensenyat?
—M’ha fet descobrir que hi ha una cosa en que els hubots som inferiors als humans.
—Ah, sí, només en una cosa sou inferiors? I què és aquesta cosa?
—En el ball. La Gràcia em va estar ensenyant a ballar i me n’he adonat que les meves articulacions no són tant flexibles i àgils com les seves.
—Caram! Claudi, em fa bastant feliç saber que els humans som superiors als hubots en alguna cosa tant important com és el ball.
—Sí, Marcel, però ja estic dissenyant models cinètics per poder corregir aquesta anomalia. Crec que puc aconseguir unes articulacions molt superiors a la dels humans.
—Bé, be, no cal que t’hi escarrassis gaire. Faltarà que algú les pugui fabricar. Per cert, em sembla que hauré de parlar amb aquesta Gràcia i veure quines intencions té amb tu.
—Sí, Marcel, ella em va preguntar per tu.
—Per mi? Què t’ha preguntat?
—Volia saber si em tractes bé. És la sotsdirectora de l’associació per la protecció dels drets dels hubots.
—Ah, sí? Només em faltava això! I què li has dit?
—Li he dit que sí, que aquesta camisa era teva i me l’havies deixada.
—Molt ben dit Claudi, fins i tot te la regalo, apa!
—Gràcies Marcel, m’has fet bastant feliç.

Fi de la primera part. Si arriba a 100 lectures penjaré la segona part ;-)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

David Castells

8 Relats

7 Comentaris

1960 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
DAVID CASTELLS

Biografia: David Torres (Barcelona-Gràcia, 1959) Actualment resideixo entre Sant Cugat del Vallés i Castelló d'Empúries. Informàtic especialitzat en bases de dades i optimització de processos. Vaig començar a escriure fa molts anys però però fins el 2014 no vaig començar a publicar en autoedició amb el pseudònim de David Castells.

Temàtica: Novel·la d'acció, misteri, humor, psicologia per joves i adults, relats de fantasia curts, novel·la de ciència ficció, novel·la negra.

Contacte:
Mail: dvd.castells@gmail.com
Twitter: @dvd_castells

Obres publicades a Amazon:

L'HOME QUE INTUÏA (651 pag): Trilogia d'aventura, misteri i humor basada en tres novel·les anteriors.
L'HOME DE LA CORBATA LLAMPANT (61 pag): Novel·la curta i assaig de política ficció i humor quàntic.
ODDITY (171 pag): Novel·la de ciència ficció per a joves i adults.
SI LA BOSSA SONA (253 pag): Novel·la negra.