La cabana i la tempesta

Un relat de: David Castells
Acabava de passar per una ruptura sentimental i em sentia molt malament. Tenia la necessitat de retrobar-me amb mi mateix i per aconseguir-ho necessitava dues coses: soledat absoluta i estar en contacte amb la natura. Per això, aquell cap de setmana me’n vaig anar amb el cotxe cap el Montseny on de petit havia fer excursions amb els amics. Volia «perdre’m», caminar sense rumb. Senzillament, seguiria el meu instint. Vaig aparcar el cotxe al costat d’un bar-restaurant al peu de la serralada. Vaig agafar la motxilla amb un entrepà i una llaura de cervesa, i em vaig posar a caminar sempre cap amunt. La veritat és que no pensava estar gaire estona, només fins a trobar un lloc suficientment alt i aïllat per poder fer la meva catarsi sentimental.
Segons anava caminant, sense fixar-me gaire en el camí, la meva ment s’anava relaxant i jo m’anava sentint millor. Podia notar l’energia impetuosa de la natura. El brum de la brisa suau i el so de la meva pròpia respiració m’acompanyaven com dos vailets lluitant per sobreposar-se l’un a l’altre. De tant en tant, se sentia el cant d’algun ocell o el barboteig d’algun rierol. Jo seguia ascendint lentament, observant-ho tot i res a la vegada. Sentint-ho tot i res. La meva ment es va integrar totalment en aquella harmonia perfecta. Vaig caminar una quantitat indefinida de temps. No sabria dir si dues o quatre hores. Sempre pujant, com si intentés arribar al cel. Com si volgués enlairar-me del terra per anar a altres nivells d’existència.
Quan finalment vaig arribar al cim, vaig seure a sobre d’una roca. El vent acariciava el meu rostre mentre gaudia del paisatge de les valls. Passada una estona, em vaig menjar tranquil·lament l’entrepà i, gustosament, em vaig beure la llauna de cervesa que es conservava ben fresca. Després em vaig asseure a terra, recolzant l’esquena a la mateixa roca on m’hi havia assegut i vaig tancar els ulls. El so del vent em bressolava com a un nadó i... em vaig adormir.
Un soroll terriblement ensordidor em va despertar de cop. El cel s’havia cobert per uns núvols negres i densos. Aquell tro semblava haver estar el tret de sortida per que cada una dels milions de gotes d’aigua condensada als núvols comencés a competir per arribar la primera al terra o, més aviat semblava que totes volien caure a sobre meu: va començar a ploure. Em vaig aixecar ràpidament, em vaig cordar la caçadora i vaig començar a córrer muntanya avall. En pocs segons, el que només era una pluja intensa es va convertir en un torrent d’aigua que no deixava veure més enllà de tres metres. El cel es va enfosquir encara més i una boira negre em va envoltar fent difícil i perillosa la tornada. En uns segons vaig quedar totalment xop. Jo no anava preparat per aquella classe de tempesta i el meu calçat, totalment inapropiat i moll, em feia relliscar. Un fred gèlid em va invadir. La temperatura havia baixat molt. El vent s’havia intensificat i l’aigua queia de costat. Amb la roba ben xopa i la manca de visibilitat, la meva situació va passar a ser desesperada. Jo seguia baixant però no podia reconèixer per on anava. Res veia que em pogués orientar ni cap lloc on protegir-me del fred i la pluja. El meu mòbil no tenia cobertura, però tampoc sabia on era. Si hagués pogut trucar a algú, no hagués pogut dir-li on era. La situació encara va empitjorar més quan, arrel d’una relliscada, em vaig donar un cop al genoll que em va fer anar coix. Llavors vaig començar a sentir senyals de congelació a les mans i als peus. Quasi no podia caminar, però quedar-me parat allà al mig no semblava la millor opció. Vaig seguir caminant com vaig poder intentant trobar un camí, sempre cap avall i protegint-me de la pluja i el vent amb els braços i la caçadora. Per uns instants vaig sentir com si em separés del meu cos i jo mateix m’observés des de a dalt i llavors vaig deixar de tenir fred. Però aquesta sensació no va durar gaire. Una nova relliscada en va fer tornar a la realitat. Potser aquesta seria la meva fi i jo, de forma instintiva, vaig pensar en totes les coses que encara tenia pendents de fer. Vaig pensar en la gent que estimava i en que potser no havia sabut apreciar-les, valorar-les, gaudir-les i correspondre-les com hagués hagut de fer. Em vaig adonar que, inconscientment, m’estava acomiadant... però em vaig negar a això. Encara no m’havia rendit. Vaig continuar caminant. No sé quant temps. Molt. Una eternitat. Continuava plovent molt fort i es formaven riuades per tot el pendent que me feien caure repetidament.
De cop i volta, entre la pluja i la boira, em va semblar veure una llum llunyana, cap a la dreta de la meva trajectòria. Potser era un reflex però valia la pena comprovar-ho. Jo estava defallit i en aquell moment vaig pensar que aquella llum tènue seria la meva última oportunitat. Segons m’anava apropant, em va semblar veure el que després resultaria ser la silueta d’una cabana. Les meves cames, completament gelades, gairebé no em podien suportar, però amb gran dificultat vaig poder pujar els graons que portaven a la petita entrada protegida per una teulada que emmarcava la porta.
Des de més lluny, semblava que la llum provenia de la cabana, però quan vaig ser a prop la vaig deixar de veure, com si l’haguessin apagat. Vaig trucar a la porta amb les mans congelades. Al no rebre resposta vaig intentar empènyer la porta amb les espatlles, però no va cedir. Estava fermament tancada. Vaig empènyer amb tot el cos, sense èxit. La porta estava ben fixada i les finestres estaven tapiades amb fustes. Resignat i sense forces, em vaig deixar caure davant la porta fins a quedar-me ajupit i tremolant. Almenys allà tenia certa protecció del vent i la pluja. Potser podria aguantar fins que el temps millorés. Poc a poc vaig anar perdent la consciència i em vaig quedar dormit. Un son que potser seria l’últim.
No sé quant temps deuria passar, quan un soroll em va despertar i seguidament vaig notar com la porta s’obria a la meva esquena, fent que caigués cap a dins de la casa. Estava totalment desconcertat. El primer que vaig veure va ser la claror d’una llar de foc encesa que em va enlluernar. I tot i estar a uns cinc metres, vaig poder sentir la seva escalfor que em va fer reaccionar lleugerament. Tot seguit, el meu desconcert va augmentar doncs vaig veure al meu costat una figura coberta amb un hàbit negre fins els peus, unes mànigues que li tapaven les mans i una caputxa que li tapava totalment el cap i la cara.
La sinistra figura es va ajupir i passant-me un braç per sota del meu tors, i amb la meva dèbil col·laboració, em va bellugar cap a dins de la cabana fins a poder tancar la porta i, després, em va arrossegar fins al davant de la llar a sobre d’una càlida i flonja catifa de llana.
Jo continuava tremolant de fred. Allà vaig estar sense poder articular ni un mot, absorbint l’escalfor del foc com un forat negre absorbeix la matèria. Contemplant les flames amb la mirada perduda, escoltant la tempesta ara llunyana i amb la ment encara en blanc. Com vivint un somni.
El monjo es va apropar pel darrera. Per un moment me’n havia oblidat de la seva existència. Em va apropar un vol d’alguna cosa calenta, crec que una sopa feta amb herbes, que jo quasi no podia aguantar amb les meves mans agarrotades. Llavors, quan es va ajupir per ajudar-me a aguantar el vol vaig veure les seves mans.
Eren unes mans de dona. Molt boniques. Dits llargs i fins. Pell blanca. Ungles perfectament pintades d’un color fosc. Vaig beure un glop de sopa i l’escalfor per dins em va revifar. Vaig alçar la vista per veure-la a ella, però el seu rostre continuava ocult dins la caputxa. Vaig anar fent glopets fins que vaig acabar de beure’m la sopa i li vaig tornar el vol fent-li el que intentava ser un gest i una exclamació d’agraïment. Ella el va recollir i es va aixecar sense dir res. Jo en vaig quedar altre cop catatònic mirant el foc.
Al cap d’uns minuts, ella va tornar. Portava una tovallola a la ma. Em va treure la caçadora totalment molla que portava. Jo quasi no la vaig poder ajudar. Després em va treure el jersei i la camisa, i em va eixugar amb la tovallola, passant-la amb molta delicadesa pel meu tors i braços. Després em va fer que m’estirés del tot a la catifa i ella es va posar als meus peus de genolls i em va treure les espardenyes xopes i els mitjons regalimant aigua. Després, em va descordar el cinturó i els pantalons i els va estirar enèrgicament cap avall enduent-se també els calçotets i deixant-me totalment nu sense jo tenir l’oportunitat ni de bellugar-me. Llavors ella em va eixugar els peus i els dits. Els anava fregant molt lentament però amb energia. Al principi em feia mal. Però poc a poc el meu cos anava reaccionant.
Després va anar eixugant-me les cames. Jo vaig aixecar el cap i vaig veure la seva figura amb el rostre encara ocult. Vaig tornar a baixar el cap i vaig deixar que m’eixugués tota la resta del cos. De la seva caputxa penjàvem uns cabell llargs i negres que, intermitentment, acariciaven la meva pell que ja començava a adquirir sensibilitat malgrat que, de tant en tant, encara tremolava espasmòdicament. Un cop ben eixugat, ella es va descordar l’hàbit i es va estirar a sobre meu per oferir-me l’escalfor del seu cos nu. Amb la poca sensibilitat que començava a tenir, vaig notar el contacte amb la seva pell calenta i suau.
Vaig tornar a aixecar el cap, per veure si podia veure-li la cara, però la caputxa encara l’amagava. Era evident que ella volia ocultar el seu rostre i jo ho respectaria.
Vaig desitjar abraçar-la per correspondre-li a tanta generositat i mostrar-li el meu agraïment i afecte, però els meus braços encara entumits, en prou feines podien reaccionar. Tot i així, no vaig poder estar-me’n i, amb dificultat, vaig allargar la mà tremolosa cap el seu rostre. Ella no es va bellugar mentre la meva mà desapareixia dins la caputxa. Vaig tocar dolçament el seu rostre i la punta dels meus dits va recórrer suau i lentament els seus llavis i després la galta esquerra. Ella llavors va aixecar la seva mà. Vaig pensar que per apartar la meva, però no va ser així. Durant uns segons va depositar-la sobre la meva mentre jo encara acariciava la seva cara amb el palmell. I després la va agafar i la va desplaçar lentament fins els seus llavis i la va besar molt dolçament. I així estirats junts, vaig experimentar una sensació de felicitat absoluta fins que la fatiga em va vèncer i em vaig quedar dormit.
Quan em vaig despertar, el foc s’havia apagat. Els raigs del sol penetraven entre les escletxes dels taulons que tapiaven les finestres. Jo estava cobert per l’hàbit que portava ella, aquella dona misteriosa. Em feia mal tot el cos, però em sentia bé. Vaig mirar al voltant, esperant trobar-la, però no hi havia ningú. La cabana oferia un aspecte totalment diferent a com l´havia vist la nit anterior. Em vaig vestir amb la roba ja seca i després d’esperar-la i buscar-la infructuosament una bona estona, vaig decidir tornar a la civilització.
Després d’un parell d’hores, finalment vaig arribar al punt on havia deixat el cotxe. Estava mort de gana, així que vaig entrar al bar a menjar un entrepà i un cafè amb llet. Quan en cambrer em va servir, li vaig demanar si en sabia alguna cosa de la cabana i de la misteriosa dama, però em va dir que no havia sentit mai a parlar de res de tot això. Vaig seure a una taula i em vaig disposar a esmorzar.
No havia encara començat a fer la primera queixalada, que un home vell es va acostar i es va oferir a parlar-me sobre la cabana. Jo vaig pensar que segurament s’inventaria alguna història per treure’m una bona propina, però tot i així, el vaig convidar a seure i a que me’n parlés.
Llavors, aquell home em va explicar la historia més increïble que mai havia escoltat i que canviaria per complert la meva manera de veure la vida. Així m’ho va explicar:
Hi ha poca gent que hagi vist aquesta cabana. Diuen que està destruïda. Altres diuen que només apareix quan hi ha tempesta. Jo mateix la vaig estar buscant fa un temps i no la vaig trobar. Però quan he sentit que vostè la descrivia al cambrer, m’ha vingut a la ment la imatge que tenia quan la veig veure de petit, una vegada que em vaig perdre buscant rovellons. Al tornar a casa, li vaig parlar al meu pare de la cabana i ell em va explicar la llegenda que s’explicava al poble.
Resulta que durant un temps, van viure allà una parella. Ella era una noia molt jove i d’una bellesa excepcional. De pell molt clara, cabells llargs negres i unes mans d’àngel.
Tenien un petit hort i uns quants animals per viure i de tant en tant baixaven al poble per participar a les festes i balls.
Un dia, van passar per allà uns bandolers que els van voler robar. El marit va defensar les seves propietats i en la baralla, el pobre noi va resultar ferit de mort i ella, la noia, entre altres ferides, va rebre una ganivetada que li creuava tota la galta esquerra. A ella la van deixar allà sola i malferida. Sense forces per anar al poble i amb la vergonya de que la veiessin amb la cara desfigurada, havia perdut les ganes de viure.
Així va passar el temps i, un cop es van esgotar tot els queviures que els bandolers havien deixat, ella va decidir deixar-se morir. Però aquell mateix dia que ja no va tenir res per menjar, hi va haver una tempesta terrible i un pastor que es va quedar atrapat pel fort temporal, li va demanar refugi. Ella es va tapar la cara amb un hàbit negre amb caputxa i el va rebre, però li va dir que no li podia donar res per menjar doncs res no tenia. El pastor, li va agrair el foc i el refugi i li va donar de menjar i dues ovelles a canvi de la seva hospitalitat i ella, sentint-se en deute i agraïda amb aquell bon home, es va estirar al seu costat oferent-li l’escalfor del seu cos.
Quan jo vaig escoltar això, em vaig quedar de pedra. Vaig parar de menjar l’entrepà i em vaig disposar a escoltar-lo quasi sense respirar, intentat dissimular el meu interès.
El vell va continuar explicant. La llegenda es va estendre pels pobles del voltant. Alguns homes van fer la llegenda encara més gran, dient que ells hi havien passat una nit i explicant que allà vivia una dona bellíssima de qui només podien veure les seves mans. Unes mans increïblement boniques i que oferia el seu cos a canvi de menjar i queviures. Deien que passaven una nit tan fantàstica, que els feia canviar totalment fent-los ser molt més feliços, conscients i generosos. Curiosament, ningú dels que deien que hi havien estat va saber tornar a trobar la cabana.
Un dia d’hivern, després d’una tempesta molt forta, un pastor es va apropar a la cabana i va trobar el cos de la bella dama ajupida i recolzada davant la porta, totalment nua. Havia mort de fred. Lentament el pastor li va girar el cap, va apartar els cabells i va poder veure la cara més bella que ningú havia vist mai. Sense cap arruga ni cicatriu. Una pell immaculadament blanca. Ningú s’explicava perquè s’havia quedat fora de la cabana, nua, amb el fred que feia aquella nit de tempesta. I així va acabar la llegenda de la bella dama de la cabana.
Hi va haver un silenci llarg. Aquell home seguia mirant-me fixament esperant la meva reacció. Però jo m’havia quedat mut i immòbil. Totalment trasbalsat, per la meva ment va passar, com en una pel·lícula, tot el que jo havia viscut la nit anterior. Mica en mica, segons anava lligant els successos, el meu ésser s’anava inundant de tristor però també d’una força interior que em feia sentir enormement feliç i afortunat.
La meva cara deuria semblar la d’un zombi que acabava de veure un fantasma. Només una llàgrima caient dels meus ulls delatava que allà encara hi havia un ésser viu. Tremolant, em vaig aixecar mentre el vell em seguia amb la seva mirada expectant i, jo, lentament, vaig sortir del bar.

David Castells

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

David Castells

8 Relats

6 Comentaris

3411 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
DAVID CASTELLS

Biografia: David Torres (Barcelona-Gràcia, 1959) Actualment resideixo entre Sant Cugat del Vallés i Castelló d'Empúries. Informàtic especialitzat en bases de dades i optimització de processos. Vaig començar a escriure fa molts anys però però fins el 2014 no vaig començar a publicar en autoedició amb el pseudònim de David Castells.

Temàtica: Novel·la d'acció, misteri, humor, psicologia per joves i adults, relats de fantasia curts, novel·la de ciència ficció, novel·la negra.

Contacte:
Mail: dvd.castells@gmail.com
Twitter: @dvd_castells

Obres publicades a Amazon:

L'HOME QUE INTUÏA (651 pag): Trilogia d'aventura, misteri i humor basada en tres novel·les anteriors.
L'HOME DE LA CORBATA LLAMPANT (61 pag): Novel·la curta i assaig de política ficció i humor quàntic.
ODDITY (171 pag): Novel·la de ciència ficció per a joves i adults.
SI LA BOSSA SONA (253 pag): Novel·la negra.