Ara ho veig clar

Un relat de: David Castells
Aquest sóc jo? Em veig i no em reconec. No faig tant mala cara. Ningú diria que tinc 89 anys. El cert és que em sento molt bé. Lleuger i àgil com una gasela. No em fa mal res. Si tingués cames fins i tot em posaria a córrer com un desesperat. I si tingués braços, em posaria a aplaudir com un boig. Em sento fantàsticament bé, ningú diria que estic mort.
Malgrat haver carretejat aquest cos durant tants anys, ara el veig, des d'aquí dalt, com alguna cosa aliena, com si no formés part de mi, com si mai hagués format part de mi. Com si hagués sigut una llosa feixuga de la qual ara me'n he deslliurat. I el cert es que ara, sense cos, em sento molt millor. No em fa mal res, i no sento la necessitat de tenir braços, cames, ulls, o boca. Bé, alguna mena d'ulls dec tenir perquè em veig a mi mateix, aquí dins el taüt del tanatori. Quina imatge més macabra la de veure's un mateix en aquestes circumstàncies, però no tinc cap sentiment de por ni d'angúnia. Al contrari, em sento eufòric, feliç i alegre.
La meva filla Marta s'acosta al difunt, bé, vull dir a mi. Veig que plora singlotant i se'm queda mirant. El seu afecte i amor m'arriba al ànima. Vull abraçar-la i m'hi acosto amb la ment o amb l'esperit o amb el que sigui que sóc ara. Oh! ha fet un esglai! Li he fet posar la pell de gallina. No et volia espantar nineta! Potser encara puc tenir certa interacció amb les persones. Què estrany. Tot això és nou per a mi però ho percebo com si fos una cosa quotidiana i natural. Com un retorn a casa. Ves Marta, sigues feliç i aprofita la vida al màxim. I no pateixis per mi, que jo estic bé.
Suposo que jo també l'he aprofitat, la vida. Encara que no sé ben bé que vol dir aprofitar la vida. No sé què es suposa que hem de fer per aprofitar-la. Ser feliç, i ja està? Potser divertir-se? o guanyar molts diners? o ser estimat, admirat i reconegut per molta gent? o potser haver ajudat i haver estimat molta gent, o poca però molt intensament?
Ara em menjaria un plat d'espagueti amb salsa de tomàquet d'aquella tant bona. Potser sí que enyoraré algunes coses a partir d'ara. No és que tingui gana, però he recordat el gust i m'ha fet venir com una salivera espiritual.
En qualsevol moment apareixerà una llum blanca i en sentiré atret cap a ella. Allò del túnel de llum que diuen. Jo hi aniré i entraré al estat etern, al paradís. Espero que sigui agradable. Potser allà em trobaré amb la Maria, la meva estimada Maria. Ara que ja havia pogut superar la seva falta... Pobreta ja fa uns quinze anys que la va palmar ella. I això que mai havia estat malalta. M'agradarà tornar-la a retrobar. Ella m'explicarà com va tot per allà. Segur que ho té tot preparat per la meva arribada, com sempre feia. Ara que caic, potser també em trobaré a la Natàlia, la meva primera dona. I què faré jo allà dalt amb dues dones? A veure si es posaran geloses. De fet la Natàlia es va ajuntar amb un altre, però no sé si ell també és mort. Per això em va deixar, per anar-se'n amb aquest altre. Ben pensat, no tinc ganes de trobar-la. Que es foti!
A qui sí que em faria gracia trobar-me és a la Carme: el meu primer amor. Li vaig perdre la pista fa molts anys. Suposo que es deuria casar i segurament va tenir fills. És clar que no sé ni si ja està morta. Per cert, si no tenim cos, com ens reconeixerem? Ens veurem tal i com érem quan vam morir o potser ens visualitzarem de la forma que ens volem recordar?
Hi han tantes incògnites! És possible que hi hagi cel i infern? Espero que no em facin cap avaluació. No sé quin nivell deuen demanar per anar al cel però, un sant, el que es diu un sant, no ho he estat. I la veritat, tampoc me'n penedeixo. Al cap d'avall, no he fet mal a ningú, jo. Al menys res greu. Jo no sóc responsable de ser com he estat. Ningú em va donar cap llibre d'instruccions. De cop i volta, un dia, apareixem al món i, au! fes el que puguis.
És clar que els pares et donen algunes indicacions. I al principi et creus que ells saben de que va això de viure la vida. Però quan arribes a la adolescència, te n'adones que ells van tan perduts com tu. Llavors et portes una decepció. I un ha de fer el que bonament pot que es resumeix en: jugar, estudiar, treballar, casar-se, tenir fills, tenir nets i morir sense emprenyar gaire. Això és el que he fet jo. Però ara sospito que potser podria haver fet alguna altra cosa, no sé, algun descobriment científic que fes avançar la humanitat, o crear una empresa que donés feina a molta gent,... o potser senzillament estimar més a la gent que m'envolta. Però com s'estima? Vull dir, com puc fer per estimar més a algú? Em poso davant seu mirant el seus ulls i concentrant-me? Crec que no es pot aprendre a estimar. És més, no estic segur de saber que vol dir estimar. La gran majoria de la gent confon el desitjar amb l'estimar. El desig sí que el tenim clar que vol dir. Ens passem la vida desitjant, i de fet, això sembla que sigui el nostre motor, la nostra fàbrica d'il·lusions i motivació. Jo desitjo una casa, jo desitjo salut, jo desitjo aquest cotxe, jo desitjo aquesta dona,..., però estimar, això és una altra cosa.
En Marc ve a veure'm. Ell no plora però se'l veu afectat. No l'abraçaré, no sigui que l'espanti. Em sap greu que mai haguem pogut establir una bona comunicació. Potser érem massa iguals i, també, massa orgullosos tots dos. Ell representa la meva continuïtat.
Merda! Ara penso que em vaig oblidar una cosa al testament. No podria tornar a viure uns dies per arreglar-ho? Ja seria divertit que ara, tot de cop, m'aixequés del taüt. Als funerals sempre hi ha algú que li agafa un atac de riure. Doncs, bé, ja tindrien un bon motiu. O potser sortirien tots corrents espitats.
Quines bajanades que dic, vull dir, que penso. Ostres! És veritat! Estic pensant: "Cogito ergo sum", així que dec existir. No sé com, però existeixo. Ja és bo saber que un existeix. Em sembla que hi ha gent que viu tota la vida sense adonar-se'n de que existeix. Viuen per inèrcia i de rebot.
Ara ve l'Eva a veurem. La meva petita Eva. Ella tampoc plora, segur que es guarda per deixar anar tots els plors aquesta nit a sobre el seu llit, com feia de petita. Està malament que ho digui, però és la que m'estimo més. Segurament perquè és la que sempre m'ha fet sentir més estimat i això són punts. Ja intentava jo estimar a tots els meus fills per igual, però què vols que et digui, no hi puc fer res. L'Eva és la que estimo més, sens dubte. Això sí, he intentat sempre ser equànime i just amb tots ells.
....
Oh! ara em tanquen el llum! Ep! No us aneu! ... tots s'han anat. Deu ser l'hora de tancar. I jo que haig de fer? Suposo que estaria bé que fes una repassada a la meva vida. Potser em projectaran un resum com si fos una pel·lícula. La veritat és que no tinc gaires ganes de reviure la meva vida. Els bons moments em faran posar trist i els mals moments, també. Prefereixo mirar endavant. Pensar que el que està fet, fet està. No ho puc canviar. De fet, crec que no canviaria res de la meva vida. No vull dir que n'estigui content de tot el que he fet, però fins i tot aquestes coses m'han servit per alguna cosa, per aprendre, per madurar, per evolucionar.
Oh! Algú encén el llum. Ja som de dia? Ha passat volant la nit. Deu ser que en el meu estat, el temps té un altra ritme. M'agradaria veure la llum del sol. Ara veig el paisatge assolellat. Sembla que només desitjant-t'ho ja ho veig. És com utilitzar la imaginació. Ostres! És veritat, això és com somiar despert. És com quan imagines alguna cosa. Potser la imaginació és talment aquest estat en que em trobo. Realment podem fer tantes coses amb ella! Ens podem imaginar corrent per un prat, volant com un ocell, estar al costat de qui vulguis o ser quasi com un Déu.
Suposo que en breu em portaran, vull dir el meu cos, cap a la cerimònia i després cap el cementiri. Preferiria no veure aquesta darrera part. És veritat que vaig dir que m'incineressin. Espero que no ho hagi de veure.
El meu net, en Marc petit em ve a veure. Li vaig dir al meu fill que no li posés el mateix nom al seu fill, i ara, ja veus, se li ha quedat “en Marc petit”. És clar, perquè “Marquet” seria molt lleig. Pobret, és tant maco ell! Li vaig prometre que li deixaria la meva col·lecció de segells en herència i me'n vaig descuidar de posar-ho al testament. Recordo el dia que els vaig ensenyar per primera vegada, farà uns tres o quatre anys. Ell en tenia sis. Es va quedar embadalit amb els segells. Jo feia uns vint anys pel cap baix que no els mirava. Ara ja ningú col·lecciona segells, suposo que aviat desapareixeran. Marc petit, guarda bé els segells que en hi ha de molt valuosos i el preu anirà pujant.... No em sent. Vaig a abraçar-lo, no me'n puc estar sense fer-ho... Oh! S'ha espantat, ha sortit corrents! perdona Marc petit! sóc jo, l'avi que només et volia abraçar per darrera vegada, no t'espantis...
Ara ve tota la meva família, sembla que s'hagin decidit a fer-me un comiat final. L'Eva, la meva nineta, l'esotèrica de la família, els fa posar a tots al voltant del taüt agafats per les mans. Em faran plorar i tot! Intentaré acostar-m'hi, vull estar a prop seu... ocuparé el meu cos per una darrera vegada així estaré al centre de tots ells... S'està bé aquí, dins el meu vell cos. És com tornar a casa, a una casa que ja has deixat i a la que saps que no tornaràs mai més.
L'Eva em dirigeix unes paraules. Les escolto amb atenció: Hola pare i avi. Et volem dir que t'agraïm, molt que ens hagis donat la vida i que ens hagis cuidat tant bé durant tot aquest temps. Que t'estimem molt i que et trobarem molt a faltar, però també volem dir-te que ens en sortirem tot sols, que el que ens has ensenyat, ens servirà per poder tirar endavant. I volem que tu segueixis el teu camí i vagis cap a la llum per retrobar-te amb la mare.
M'ha fet plorar, l'Eva. L'Eva i tots ells. M'han vingut ganes de quedar-m'hi i així poder-los vigilar. Però ella em diu que haig de seguir el meu camí i jo sé que això és el que haig de fer.
Des d'aquí dalt ho veig tot molt clar, veig la llum. Hi haig d'anar. Ho haig de fer. Cada vegada la veig mes lluenta i grossa. No sé si sóc jo qui m'hi apropo o és ella que ve. Ara ho veig tot clar. Ara veig el sentit de la vida. Adéu estimats, fins d'aquí molts, molts anys. Que la vida us vagi molt bé i quan us arribi l'hora, no tingueu por d'anar cap a la llum.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

David Castells

8 Relats

7 Comentaris

2087 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
DAVID CASTELLS

Biografia: David Torres (Barcelona-Gràcia, 1959) Actualment resideixo entre Sant Cugat del Vallés i Castelló d'Empúries. Informàtic especialitzat en bases de dades i optimització de processos. Vaig començar a escriure fa molts anys però però fins el 2014 no vaig començar a publicar en autoedició amb el pseudònim de David Castells.

Temàtica: Novel·la d'acció, misteri, humor, psicologia per joves i adults, relats de fantasia curts, novel·la de ciència ficció, novel·la negra.

Contacte:
Mail: dvd.castells@gmail.com
Twitter: @dvd_castells

Obres publicades a Amazon:

L'HOME QUE INTUÏA (651 pag): Trilogia d'aventura, misteri i humor basada en tres novel·les anteriors.
L'HOME DE LA CORBATA LLAMPANT (61 pag): Novel·la curta i assaig de política ficció i humor quàntic.
ODDITY (171 pag): Novel·la de ciència ficció per a joves i adults.
SI LA BOSSA SONA (253 pag): Novel·la negra.