L'HOME DE LA CORBATA LLAMPANT

Un relat de: David Castells
Tempesta solar
El vol BF2709 de la companyia “By the Fly” havia sortit de l'aeroport de Los Angeles amb 4 hores de retard degut a la tempesta solar que causava fortes tempestes atmosfèriques al centre de l'Atlàntic. Ara mateix les estaven travessant i l'avió no parava de bellugar-se. En Francesc Vila-i-Gumí intentava confeccionar el guió de la seva intervenció mensual a un popular programa de la televisió catalana, però, amb aquell moviment, era quasi impossible encertar la tecla correcta del seu petit Apple. El llum individual del sostre enfocava al teclat i també il·luminava la seva llampant corbata de colors elèctrics. Tota la resta d'indumentària era de color negre, però aquella corbata destacava en la penombra de l'avió i adquiria una dimensió entre psicodèlica i fantasmagòrica.
De sobte, l'avió va començar a fer moviments encara més bruscos, tots els llums es van apagar i els motors van deixar de fer soroll. Llavors, inexplicablement, per uns segons, l'avió va entrar en una situació de calma absoluta. Com si, de cop, hagués sortit a l'estratosfera. Un silenci, quietud i foscor completa que va durar uns 10 segons, passats els quals, l'avió va recuperar la situació prèvia de moviment i soroll. Es van sentir alguns crits de gent espantada, però de mica en mica, l'avió es va anar estabilitzant i la gent es va anar tranquil·litzant.
Finalment, amb unes 5 hores de retard, l'avió va aterrar a l'aeroport de Barcelona. En Francesc Vila-i-Gumí va sortir tan ràpid com va poder a buscar un taxi. Un taxi elèctric el va venir a recollir. Si l'avió hagués arribat a l'hora, ell hagués passat per casa seva, s'hagués dutxat, hagués menjat alguna cosa i hagués pogut preparar el guió tranquil·lament, però ara només faltaven 30 minuts perquè comencés el programa. Havia d'anar-hi directament i havia d'aprofitar el trajecte en el taxi per acabar-ho de polir.
Un cop arribat a lloc, a la recepció de la televisió catalana, el recepcionista el va mirar estranyat.
—Bon dia senyor Vila-i-Gumí —el va saludar amb simpatia.
—Bon dia. Caram! Heu fet canvis aquí —va exclamar en Vila-i-Gumí.
Els dos es van quedar mirant com cada un esperant alguna cosa de l'altre. Finalment, al no veure cap iniciativa per part del recepcionista, en Vila-i-Gumí va demanar.
—Em pot fer les credencials si us plau? Haig d'intervenir en un programa d'aquí deu minuts.
—Les credencials? Les ha perdudes?
—Com? No entenc?
En Vila-i-Gumí en veure la perplexitat del recepcionista li va presentar el seu DNI (normalment, degut a la seva popularitat, no li feia falta ensenyar-ho). El recepcionista el va agafar i va riure en veure' l.
—Ostres! “Reino de España”. Ara s'ha fet espanyol senyor Vila-i-Gumí? —va dir tot rient.
—Què vol dir? No entenc res.
—Ha, ha, ha, ja tinc ganes de veure la seva intervenció. Però passi, passi que deu estar a punt de començar.
En Vila-i-Gumí, estranyat que no li donessin les credencials com sempre feien, va entrar cap a dins a trobar la regidora del programa.
—Francesc! —una veu femenina el va cridar pel darrera i ell es va girar. Era la Gemma, la regidora.
—Ah! hola Gemma, he tingut retard amb...
—Si us plau, no et belluguis de la sala d'espera que ens han sorgit alguns problemes tècnics i tindrem algun retard —li va dir ella bruscament i visiblement preocupada— ja t'avisarem per passar a maquillatge, d'acord? —va afegir.
—Sí, sí, d'acord ja hi vaig —va dir ell pensant que així podria fer una última repassada al guió.
La sala d'espera era on esperaven els convidats que anaven a intervenir als programes televisius. Hi havia una televisió per on podien seguir el programa, uns sofàs bastant incòmodes i una tauleta amb una safata amb galetes i caramels.
En Vila-i-Gumí va obrir la porta de la sala i allà dins assegut, hi havia una persona que duia una americana de color fúcsia i que mirava la televisió. En sentir que s'obria la porta, l'home es va girar i... era ELL! Es a dir: un duplicat d'ell mateix! Com dues gotes d'aigua. Durant uns instants de desconcert, es van quedar mirant l'un a l'altre completament muts. Llavors, en Vila-i-Gumí va acabar d'entrar i es va acostar lentament intentant detectar la careta i el maquillatge que l'home devia portar. Estava molt ben feta. No es podia distingir res. En Vila-i-Gumí que era de ment àgil, de seguida va veure per on anava la cosa. Sense cap dubte li estaven fent una broma i hi havia una càmera oculta. Ara es plantejava si seguir la broma o aixafar-lis la guitarra. Va optar per continuar l'espectacle i actuar amb naturalitat.
—Bon dia, sóc Francesc Vila-i-Gumí —va dir oferint-li la mà.
—Bon dia, sóc Francesc Vila-i-Gumí —va dir l'altre home aixecant-se i donant-li la mà amb cara de completa estupefacció.
En Vila-i-Gumí-A, va riure.
—Sí, es clar. Així que m'ha vingut a fer la feina?
—Quina feina?
—La del programa, tinc una intervenció d'aquí res.
—Ah, doncs jo també.
—Ah, molt bé, doncs quasi que me'n puc anar a casa. He tingut un viatge molt atrafegat...
En Vila-i-Gumí-A va interrompre la frase quan en Vila-i-Gumí-B li va esgarrapar la cara com intentant treure-li una suposada màscara. En Vila-i-Gumí-A va fer un bot endarrere.
—Ep! Que fas! Que el de la màscara ets tu!
—Jo? Ha, ha, ha. Com ho fan això. És increïble com ho poden fer tan bé —va dir Vila-i-Gumí-B sense deixar d'observar-li la cara —el cabell i tot... és perfecte.
Llavors, li va agafar una mà i la va mirar.
—Hòstia!
Llavors la cara de Vila-i-Gumí-B ara era de pànic més que de sorpresa o desconcert. En Vila-i-Gumí-A, en veure la cara del seu nou 'bessó', va posar la mà al costat per poder-les comparar bé. Les mans eren idèntiques! Les mateixes arrugues, les mateixes pigues, la mateixa forma de les ungles,... tot idèntic!
Els dos es van quedar mirant altre cop, muts. Pels seus cervells passaven milers de possibilitats que poguessin explicar allò que estaven vivint, però cap semblava prou versemblant.
En Vila-i-Gumí-B va sentir com un mareig i es va asseure al sofà, inclinat endavant amb els colzes recolzats als genolls. En Vila-i-Gumí-A va fer el mateix, però al sofà d'enfront. Es van tornar a mirar. Els dos es van fregar els ulls per veure si la seves corresponents al·lucinacions desapareixen.
De cop es va obrir la porta i un home jove d'aspecte despistat va treure el cap com comprovant si era el lloc que buscava.
—Hello! Va dir entrant dins i oferint la mà a en Vila-i-Gumí-B.
—Bona tarda doctor Cooper, es un plaer per a mi conèixer-lo.
—Bona tarda senyor...? —va deixar la frase a l'aire esperant que l'altre li digués el nom.
—Vila-i-Gumí. No sabia que també intervingués en el programa d'avui.
—S'ha suspès la conferència que havia de fer a la universitat i m'han proposat de venir aquí a fer una petita intervenció per explicar les meves darreres teories sobre els multi-versos.
—Ah, que curiós! No sabia que li interessés la poesia.
—La poesia? No, no, la teoria dels multi-versos tracta dels universos paral·lels.
Els dos Vila-i-Gumí es van mirar.
En Cooper va oferir la mà a l'altre Vila-i-Gumí tot mirant-lo ben estranyat.
—Així que vostès són germans?
Els dos Vila-i-Gumí es van mirar altre cop.
—Més o menys, va dir finalment en Vila-i-Gumí-A. Però, vostè em sona. Vostè no és... Sheldon Cooper? —va preguntar tot estranyat.
—Sí senyor, Sheldon Cooper, doctor en física quàntica, entre altres coses.
—Però... Sheldon Cooper és un personatge. Vostè deu ser l'actor que fa el seu personatge.
—Com? Un actor?
Tant el doctor Cooper com en Vila-i-Gumí-B se'l van quedar mirant ben confosos.
—Sí, home, la sèrie “The Big Bang Theory”, no?
Els altres dos homes no sabien de què els parlaven.
—Crec que estic arribant al límit de la meva capacitat de paroxisme diària —va dir finalment Vila-i-Gumí-B asseient-se al sofà altre cop.
—Ostres! Què curiós, jo anava a dir el mateix! —va exclamar en Vila-i-Gumí-A.
—Doncs jo ho he dit primer, així que el meu univers va primer.
—Sembla ser que sí, però en el meu univers, jo mai portaria una americana tan... enlluernadora com la teva —va dir Vila-i-Gumí-A.
—Ni jo una corbata tan... llampant com la teva! no et fot? —va contestar Vila-i-Gumí-B.
El doctor Cooper mirava als dos 'bessons' amb escepticisme.
—Ah, ja entenc! M'estan posant a prova. Volen simular que hi ha dos universos paral·lels. En un suposat univers, jo sóc actor d'una suposada sèrie i, en l'altre univers, l'actual, jo sóc doctor en físiques.
Més mirades creuades de desconcert.
—Així vostès se suposa que són la mateixa persona en universos paral·lels, no? Ja he resolt l'enigma? Ja me'n puc anar? La propera vegada posi'm alguna cosa més difícil. No em motiven els problemes senzills.
—Però, vostè creu que és possible que... que ell i jo siguem la mateixa persona? Que els nostres universos paral·lels s'hagin creuat? —va preguntar Vila-i-Gumí-B.
Al doctor, la pregunta li va interessar. Era una possibilitat de esbravar els seus coneixements.
—Bé, suposo que hi ha una càmera oculta i que m'esteu fent una entrevista “experienciativa” és a dir, experimentant el tema mentre en parlem. Molt ocurrent per la vostra part. Bé, doncs, segons la meva teoria de multi-versos, hi ha un nombre infinit d'universos, i tots aquests, han de ser i de fet, són paral·lels. Per tant, no es poden creuar, encara que sí que estan entrellaçats entre ells. Si es creuessin, passaria això que esteu simulant aquí, que una mateixa persona estaria duplicada, i això no és possible perquè haurien d'estar ocupant el mateix espai-temps, és a dir que estarien “solapades”, “sobreposades” i només es veuria una persona.
—Però si s'hagués produït alguna discontinuïtat, alguna singularitat, alguna anomalia, algun desfasament, no seria possible tenir dues persones quasi iguals? Fixi's nosaltres som idèntics excepte per la corbata i l'americana. És increïble, si fins i tot portem les mateixes sabates! —va dir Vila-i-Gumí-B mirant cap abaix.
En Vila-i-Gumí-A es va aixecar de cop.
—Ara que penso, en el vol ha passat una cosa molt estranya...
—En el vol? En quin vol anava?
—En el de “By the Fly” de Los Angeles.
—Ostres! Jo anava al mateix! I també he viscut una experiència molt espectacular —va exclamar en Vila-i-Gumí-B.
—Què ha passat d'estrany? —va inquirir el doctor.
—Doncs que estàvem tenint unes turbulències molt fortes quan, de sobte, durant uns 10 segons, tot s'ha aturat. Com un parèntesi en el temps. L'avió ha deixat de moure's, el soroll ha desaparegut i ens hem quedat a les fosques. Després, tot ha continuat com abans —va explicar en Vila-i-Gumí-A.
—Exacte! Jo he experimentat el mateix. Estava preparant el meu guió sobre les propostes econòmiques de Catalunya com a líder de l'Unió Europea quan de sobte...
—Com? Aquest no és el meu tema.
El doctor Cooper se'ls seguia mirant com si mirés una obra de teatre.
—Doncs quin és el teu tema?
—El tema del que venia a parlar avui aquí és la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent.
El seu 'bessó' se'l va quedar mirant amb cara de peix.
—No entenc res, quin sentit té ara parlar d'això?
—Té molt sentit, estem en vies d'assolir la independència en el termini d'un o dos anys i...
—La independència? Mare meva! Però a quin any vius?
—Al 2015, maig del 2015, i tu?
—També, però... al meu univers, som independents des del 1992!
—Què?! —en Vila-i-Gumí-A va posar uns ulls com taronges i es va posar les mans al cap—. Mare meva! No pot ser veritat! Al 92 hi van haver les Olimpíades...
—Quines Olimpíades? Al 81 hi va haver un cop d'estat a Espanya i van instaurar una dictadura que va durar sis anys. Hi va haver una resposta social tan grossa que Espanya es va fragmentar i, finalment el 92, Catalunya, aprofitant per desmarcar-se de tot el merder, es va declarar independent. Des de llavors que hem anat progressant i ara tenim un dels estats més desenvolupats d'Europa i del món.
En Vila-i-Gumí-A es va asseure totalment desorientat.
El doctor Cooper va aplaudir en veure la força interpretativa que hi posaven els suposats actors.
—Molt bé! Molt bé! Bravo!
—Mare meva! Independents! Gràcies al cop d'estat! És increïble.
—Però, així, en el teu univers, no som independents encara?
—En el meu univers estem fets una merda! Espoliats i vilipendiats!
—Ostres! Doncs a veure si feu alguna cosa.
—Però, ara la qüestió és: a quin univers estem, al teu o al meu?
—Bona pregunta! En sortirem de dubtes fàcilment.
En Vila-i-Gumí-B va obrir la porta i va veure un jove que passava per allà tot atrafegat.
—Jove! Jove! —va cridar-lo tot aguantant la porta.
En sentir que el cridaven, el jove va girar cua i es va apropar.
—Digui'm professor —va preguntar diligentment el noi.
—Em pots dir si Catalunya és independent?
El jove es va sorprendre per la pregunta, però donat el conegut sentit del humor del professor, va reaccionar ràpidament i li va seguir el corrent.
—Ha, ha, ha, no! encara estem volant pels espais siderals! —va contestar el noi mentre se n'anava tot rient.
—Em sembla que hauré de canviar d'estratègia —li va dir al seu 'bessó'.
A l'altra banda del passadís hi havia una noia prenent un cafè, deuria ser una becària. La va cridar.
—Pst, pst! Noia! Pots venir un moment?
La noia es va estranyar que la cridés el professor però es va acostar de seguida.
—Hola!
—Escolta, haig de sortir ara mateix a parlar sobre l'economia catalana i... veuràs ara no recordo l'any exacte en què Catalunya es va declarar independent. Va ser al noranta-u o al noranta-dos?
—Al noranta-dos! —va dir la noia ben sorpresa perquè no recordés aquesta dada tan important.
—Ah! Així que som independents des del noranta dos —va repetir ell alleugerit i en veu alta perquè el seu 'bessó' ho sentís —. Moltes gràcies noia! M'has donat una gran alegria!
—Mare meva! Som independents! —va repetir Vila-i-Gumí-A—. Escolta, necessito que m'expliquis com va anar tot. Necessito saber què hem de fer. És possible que en qualsevol moment potser torni al meu univers. No podem pas compartir la casa! Aquí no ens podem quedar els dos, oi? Oi que no doctor Cooper? Oi que les anomalies no duren per sempre?
—Les anomalies quàntiques duren un període indeterminat de temps, per això són anomalies. —va dir el doctor una mica avorrit de tanta comèdia.
En Vila-i-Gumí-A va treure el seu portàtil de la cartera i el va engegar disposat a prendre notes.
—No podem perdre el temps. M'has d'explicar tot el que consideris important.
—Però les circumstàncies segur que són diferents. Aquí hi va haver un daltabaix per la dictadura i la gent es va sublevar.
—D'incompetència ja en tenim nosaltres, però la gent encara no es subleva en massa. A Catalunya de moment només fem manifestacions. Vam fer una cadena humana que creuava tot el país de dalt a baix. Vam ser u coma vuit milions de persones. Les imatges van donar la volta al món.
—Caram! I no vau aprofitar per declarar la independència?
—No, què va! Allà es volen fer les coses tan ben fetes que no les farem mai. També vam fer una be baixa gegant ocupant tota la diagonal i la gran via. Uns dos milions de persones.
—Caram! I tampoc vau aprofitar per declarar la independència?
—No, què va! Al cap de dos mesos, vam organitzar un referèndum d'amagatotis on van votar dos milions tres-centes mil persones.
—Caram! I no va guanyar el sí per la independència?
—Sí, d'una forma aclaparadora.
—Caram! Així doncs ja està tot donat i beneït i ara deveu estar negociant amb l'estat espanyol com us repartiu els actius i passius, no?
—No, què va! Ara farem unes eleccions autonòmiques que convertirem en plebiscitàries, i així anar fent...
—Ja veig. Doncs aquí en només 20 anys ens hem convertit en un dels estats capdavanters en economia. El nostre model econòmic, polític i social s'està implantant a cada cop més països.
—Ah sí? Explica'm això, en què consisteix?
—En tres paraules seria basat en aquests tres principis: simplificació, automatització i transparència. Te'n faré un resum de cada àrea, a veure si ho pots implantar al teu univers i així espavileu una mica.
Parlament
—El sistema polític està basant en la DemoCAT 3.0 que vam idear nosaltres. El parlament està constituït pels deu partits (o grups parlamentaris) que han obtingut més vots. Cada persona major de 16 anys té dret a un vot. Un votant, un vot. Cada partit està representat per deu parlamentaris agrupats en llotges en el semi cercle del parlament, com si fossin les llotges d'un teatre, i cada partit té el seu portaveu. Així que en total són 100 diputats, casualment, com el Consell de Cent. Els partits funcionen una mica com els equips de futbol. Ells decideixen a quins deu titulars alineen per cada sessió, no han de ser sempre els mateixos. Fins i tot el portaveu pot ser substituït.
—Llavors, no entenc, com es voten les lleis? Tenen el mateix pes els diputats del partit que té més vots que els del partit que ni ha tret menys?
—No. El vot de cada diputat val segons els vots que hagi obtingut el seu partit, és a dir, cada diputat representa als votants que l'han votat. Al final, si tots els diputats voten, les votacions han de sumar el 100%, però el pes dels diputats de cada partit és diferent. Et posaré un exemple.
—Espera, l'ordinador no em funciona bé. Deu ser per culpa d'aquesta maleïda tempesta solar. Ho aniré apuntant a mà. Teniu algun paper?
Els dos altres van dir que no amb el cap.
—Té, aquí tens papers —li va dir Vila-i-Gumí-B acostant-li un dispensador de tovallons de paper.
En Vila-i-Gumí-A es va posar a escriure frenèticament.
—Com et deia, suposem que el partit “A” ha guanyat les eleccions amb el 41% dels vots, per tant, el valor del vot de cada un dels seus deu diputats serà de 4,1%. El segon és el partit “B” que ha obtingut el 29% dels vots. El vot de cada un dels seus deu diputats valdrà el 2,9%. I així successivament fins arribar als deu partits. Els diputats de l'últim partit tenen un pes testimonial, per exemple del 0,2%, així que realment no tenen cap influència a les votacions, però és important que hi siguin al parlament, que hi participin de les sessions, que puguin expressar el seu parer i que la gent els conegui.
—Ah ja entenc, però perquè deu partits? No ho acabo d'entendre.
—Sí home, com et deia, la inclusió al parlament dels partits polítics petits, vull dir amb pocs vots, fomenta la diversitat i millora la qualitat democràtica. Dóna l'oportunitat que partits nous es puguin expressar, fan augmentar la riquesa d'idees i fa que els partits grossos i establerts s'espavilin. Tots els partits tenen el mateix temps en les intervencions. El fet de que un partit hagi tingut pocs vots, no ha de ser motiu perquè no tingui temps d'expressar les seves idees. Això dóna molta fluïdesa i dinamisme a les idees polítiques i als debats parlamentaris. Evidentment, a l'hora de votar els partits amb més vots tenen més pes, però a l'hora de parlar i expressar les seves idees, tots en tenen el mateix.
—Caram, això és molt innovador. I funciona bé?
—Sí, molt bé. Els partits es constitueixen com si fossin empreses. És a dir, han de portar la mateixa comptabilitat que una empresa normal, contractació dels seus empleats, etc. Tot igual. Els seus ingressos només poden venir del que el parlament els paga i de l'aportació màxima de 500 euros al mes per cada membre. Els partits gestionen aquest ingressos com volen, en quant a sous i despeses, i ells gestionen la seva política de càrrecs i les seves estratègies de marketing, exactament com si fos una empresa, però tota aquesta informació ha de ser pública. El pressupost del parlament dedicat a pagar els deu partits que han entrat al parlament es distribueix de la següent manera: una meitat es distribueix de forma equitativa entre els deu partits. L'altra meitat es distribueix de forma proporcional segons els vots obtinguts. Així, per exemple, si el pressupost fossin 100 milions anuals, al partit “A” li correspondrien, per una banda:
(100/2) / 10 = 5 milions;
i per l'altra banda: (100/2) * 41% = 20,5.
En total: 25,5 milions.
—El darrer partit, pràcticament es quedaria només amb els 5 milions —va dir en Vila-i-Gumí-A.
—Exactament.
—Em sembla bona idea això de donar cabuda i, per tant, veu als partits que, en el sistema d'on vinc jo, no haguessin entrat al parlament. Això, certament, deu facilitar l'alternança i fomentar la riquesa d'idees i de debats, però, i els partits que no han pogut entrar? Tenen alguna opció d'entrar mai?
—Sí, però abans deixa'm parlar-te del contra-poder dels parlamentaris. Hi ha un grup de trenta persones que es forma amb tres persones de cada partit. Ells són els encarregats de decidir i gestionar qualsevol conflicte que pugui sorgir, les condicions i normatives de les eleccions i les comissions d'estudis específics. D'alguna manera, són també el contrapès i qui controla als diputats. Ells fan les normatives, defineixen les condicions i els formularis que els partits han d'emplenar. Per exemple, tots els partits que es presentin a unes eleccions, han de lliurar informació molt específica i detallada sobre les idees polítiques, l'organització interna, la comptabilitat del partit, la informació sobre els candidats del partit, els currículums dels fins a 100 membres que poden representar a cada un dels partits al parlament i molt especialment els programes electorals o de govern. Aquesta informació està a la web del parlament i la gestiona cada partit, però els canvis que fan queden sempre enregistrats amb la data del canvi i amb el nom del que ho ha fet, i aquest rastre no el poden esborrar.
—Això és bona idea. Què menys que demanar per escrit el programa polític, social i econòmic als partits i tenir tot el seu historial a l'abast del públic!
—Aquesta és la manera oficial de presentar al públic, el seu programa i la llista dels seus candidats.
—En lloc de penjar cartells o fent debats a mitjans tendenciosos com fem nosaltres. Ho trobo molt bé —va afegir en Vila-i-Gumí-A.
—Així doncs, els partits nous han complimentar les condicions establertes que són molt elementals i bàsiques, per exemple: tenir un nombre mínim de vint membres i complimentar la web amb tota una sèrie d'informació obligatòria. Com que no tenen ingressos estatals, són els propis membres del partit els que han de fer les aportacions fins a un límit de 500 euros al mes per membre, per poder fer operatiu el partit. Els electors poden en tot moment consultar la informació i els programes de tots el partits des de la web del parlament.
En Vila-i-Gumí-A anava prenent nota frenèticament escrivint com podia als tovallons de paper.
—Ara em toca explicar-te com es constitueix el govern i això serà fàcil, de fet, es semblant a com es feia abans i suposo que seguiu fent vosaltres. Cada partit proposa un candidat com a president del govern. Es van fent rondes de votacions cada cop descartant al candidat menys votat, d'acord amb el pes de cada vot, es clar, fins que només quedi un candidat que és nomenat president. Ell s'encarregarà de formar el govern amb els seus consellers.
—Això d'exigir als partits les mateixes obligacions com si fossin empreses és bona idea també.
—Sí, de fet, com he dit al principi, es tendeix a simplificar. Ara et diré una cosa que et quedaràs bocabadat.
—Què?
—En el sistema democràtic més perfecte del món... no hi ha eleccions!
Eleccions
—Que no hi han eleccions? No ho entenc. Com pot ser?
—No. Almenys no de la forma tradicional. Nosaltres no votem, nosaltres assignem. Veuràs. Cada català té associat un CIP (Codi d'Identificació Personal) que ve a ser com era abans el DNI. Després, si tenim temps, et parlaré del CIP però aquest codi, entre moltes coses, es fa servir per poder assignar el teu vot a un partit a través de la web. Tu el pots assignar i canviar d'assignació quan vulguis, els 365 dies de l'any i les 24 hores del dia. Cada final de quadrimestre, a les dotze de la nit en punt, es fa el recompte de les assignacions i, en funció dels resultats, es reajusten els pesos de cada diputat al parlament. També, òbviament, poden haver partits que surtin i altres que entrin, i fins i tot canvis de govern. Així, doncs, ens estalviem feina i diners amb eleccions i aconseguim resultats molt més dinàmics. És a dir, molt més ajustats a la voluntat del poble a cada moment, bé, cada quatre mesos. Aquest dinamisme obliga els partits a estar sempre al peu del canó. No es poden adormir doncs el seus votants, en qualsevol moment, els poden retirar el suport i al següent recompte baixaran el seu percentatge d'assignacions o vots. També haig de remarcar que amb aquest sistema, la participació està sempre per sobre del 90%, així que aquesta participació tan alta enforteix el caràcter democràtic.
En Vila-i-Gumí-A es va quedar pensatiu.
—Bé, suposo que tot deu estar absolutament controlat per poder garantir la fiabilitat i invulnerabilitat del sistema informàtic així com l'anonimat, oi?
—Així és. La confidencialitat del vot està garantida i les possibilitats de manipulació són pràcticament nul·les. De fet, amb el sistema tradicional manual de recompte de paperetes, el risc de manipulació era bastant més gran. A més, amb el nostre sistema, cada dia a les dotze de la nit es fa un recompte i es donen les dades als mitjans de comunicació. De tal manera que tothom sap quina és, exactament, l'evolució dels partits, dia a dia! Aquí no fan falta enquestes costoses, imprecises o manipuladores. Un canvi brusc de resultats despertaria sospites i es podria rastrejar i investigar si hi hagués hagut alguna manipulació.
—Però tants recomptes i canvis, no dificulta la governabilitat? Potser això implica canviar de president i consellers cada quatre mesos.
—A la pràctica no és així. Els canvis solen ser graduals. Els partits que governen ja procuren fer-ho bé i no fer res que pugui significar un èxode massiu de vots. En qualsevol cas, ens emmotllem més fidelment a la voluntat del poble. Si la voluntat del poble és volàtil, també ho seran els governs. Però jo crec que amb tants recomptes el que aconseguim, precisament, és millorar la qualitat i la maduresa democràtica així com l'estabilitat.
—Però, de vegades, els governs consideren que han de prendre mesures poc populars per avançar. En aquest cas, cap govern les prendria, no?
—Això es deia molt al principi d'instaurar el sistema, però s'ha vist que no és així. Per una banda, no hi ha mesures molt bones i que siguin completament impopulars. És a dir, si una mesura és tant impopular, quasi segur que no és bona i segur que hi ha alternatives menys impopulars. D'altra banda, la maduresa democràtica de la gent els fa entendre el bé comú i que si una mesura determinada és inevitable, si no la porta a cap el govern actual, ho farà el següent. És important que el govern expliqui bé el seu programa i les seves estratègies, especialment, abans de les eleccions, o del recompte.
—Ja veig. Realment és una evolució molt avantatjosa.
—Sí, ha tingut molt èxit. És simple, ràpida, econòmica, dinàmica i justa. En quant a les eleccions municipals, el sistema funciona igual al utilitzat pel parlament, però a escala més reduïda. Als plens municipals hi ha dos o tres representants dels set partits més votats, depenent del nombre d'habitants del municipi.
De sobte el doctor es va aixecar, visiblement molest.
—Tot això està molt bé, però m'estic avorrint. Ja no teniu més preguntes per a mi? Me'n puc anar ja?
—Vostè doctor no se n'adona del moment tan transcendent que estem vivint, oi? No veuria una singularitat còsmica ni que la tingués als nassos. Que no ho veu?
—Ho sento, però la meva ment racional no em permet continuar gaudint de la seva comèdia.
—Fixi's bé —els dos “bessons” van posar les dues mans de la dreta al costat l'una de l'altra—. Veu? Compari les arrugues, les pigues, tot és idèntic.
El doctor ho va observar detingudament mirant a una i l'altra mà primer amb escepticisme i cada cop amb més desconcert.
—Bona feina de maquillatge —va dir sense estar-ne ben convençut—. A veure si l'iris dels ulls també us l'han maquillat tan bé.
El doctor va estar comparant durant una bona estona, els iris dels dos ulls drets de cada un dels Vila-i-Gumí. La seva preocupació i interès anava en augment fins que va parar de comparar.
—I dius que a l'altre univers jo sóc un actor d'una sèrie?
—Sí doctor.
—I aquesta sèrie es diu “Star Trek”?
—No doctor. Es diu “The Big Bang Theory”.
—Oh! Quina llàstima, sempre m'hagués agradat ser el capità Kirk, o l'Spock... i poder lluitar contra els Klingons...
—Però no es preocupi doctor, és una sèrie de molt èxit i el seu personatge és d'un científic amb una ment prodigiosa, talment com vostè és.
—Ah, menys mal. Així ja em quedo més tranquil. —va dir mentre s'asseia altre cop al sofà sense canviar el seu semblant de preocupació i entrant en una espècie de catarsis meditativa.
—Però va, segueix explicant-me coses. Per on anàvem? —va animar en Vila-i-Gumí-A.
—Bé, abans de tocar els temes econòmics, t'haig de parlar altre cop del CIP (Codi d'Identificació Personal). Cada català en té un des de que neix i es forma, bàsicament, combinant tres coses que són inalterables: el codi que surt de l'escaneig de l'iris dels ulls, el lloc de naixement i la data.
—Ah!, molt bé,... i l'economia? Quines innovacions heu aplicat? —va insistir Vila-i-Gumí-A impacient.
Economia
—Sí, sí, no siguis impacient. Al inscriure el naixement, es generen tres comptes amb aquest CIP al Banc Nacional de Catalunya. Tots els tràmits amb l'estat es faran a través d'aquests comptes. Un d'aquest es fa servir pel manegament dels impostos i el cobrament del Sou Bàsic Personal, un altre pels diners de la pensió i l'altre és d'ús personal del titular per fer diverses operacions.
—Espera, espera. Has parlat d'un Sou Bàsic?
—Sí. El Sou Bàsic Personal (SBP) es un sou que tots els catalans cobrem al llarg de tota la vida. Tothom cobra el mateix sou. És universal. Ara està sobre els 500 euros al mes i es va actualitzant cada any. Això ha de servir per cobrir les necessitats bàsiques de tothom i fer un coixí sobre el que es sustenta el nou sistema econòmic i social. És un punt crucial. Ja ho anirem parlant. Aquest sou es paga de forma escalonada. Cada individu té assignat un dia de la setmana de cobrament, de dilluns a divendres i així, cada setmana, cobren la part que toca.
—Això ha de suposar una despesa molt grossa, no sé com es pot assumir.
—Ja ho aniràs veient. Com et deia, a cada individu se li dóna accés a la web oficial per mantenir les seves dades privades i el seu perfil. Algunes d'aquestes dades són només de lectura, com el nom, el municipi i la data i hora de naixement, etc. Unes altres dades poden ser afegides i editades pel individu, com per exemple, les assignacions del seus vots al parlament i al municipi. Es poden designar fins a tres municipis amb un percentatge associat que servirà per distribuir els seus impostos i el seu vot.
—No entenc això últim. Què tenen a veure els impostos amb els municipis i els vots?
—Els impostos recaptats, es reparteixen en un 75% per l'estat, un 10% per la comarca i un 15% pel municipi (o barri). Si no especifiquem res al nostre perfil, el municipi i comarca que rebrà el 100% dels nostres impostos serà la del naixement, però podem canviar-ho i definir fins a tres municipis diferents amb diferent percentatge d'assignació d'impostos.
—Caram! Això sí que és original.
—Sí. Per exemple, jo he nascut a Barcelona, visc a Sabadell, treballo a Barcelona i tinc una segona residència a Lloret de Mar. Doncs jo podria repartir els meus impostos i el meu vot de la següent manera: El 10% al barri de Barcelona on treballo. El 65% a Sabadell perquè hi visc la majoria dels dies. El 25% a Lloret perquè hi vaig alguns caps de setmana i per vacances. Més o menys segons l'ús que en faig jo d'aquests municipis. D'aquesta manera també es pot saber de forma molt més precisa, quina és la distribució real de la població i, per tant, la distribució dels impostos entre els municipis són més justos. També els vots queden molt més ben repartits entre el territori i la concentració que suposa l'àrea metropolitana es dilueix doncs molta població d'aquesta àrea, assigna part del seu vot i impostos a altres poblacions on han nascut o on hi passen els estius o els caps de setmana.
—Així que aquí no apliqueu la llei d'Hondt.
—No. Aquí tots els vots tenen el mateix pes.
—Ho veig una mica embolicat això.
—No creguis, pensa que aquestes dades normalment no es canvien mai i si tens problemes, sempre pots anar a una oficina d'atenció al ciutadà que t'ajudin. Tots els càlculs i la distribució es fan automàticament amb sistemes informàtics.
—Veig que és just contribuir amb impostos allà on es viu, o allà on s'està més, però ho veig complicat de gestionar tot plegat.
—No ho és perquè el sistema tributari s'ha simplificat molt. Tant, que pràcticament... no hi ha hisenda!
Hisenda
—Com que no hi ha hisenda? Això sí que no m'ho crec.
—Ho entendràs de seguida perquè el nostre sistema de recaptació és automàtic i no permet que ningú s'escapi de pagar, per tant, té una eficiència del 100%. És tant eficient i requereix tant pocs diners mantenir-ho que els impostos són els més baixos d'Europa amb diferència i, tot i així, recaptem més que ningú.
—Això sí que m'ho haig d'apuntar bé. Ara diguem la fórmula màgica si us plau.
—És molt simple. No existeix el paper moneda. Tot es paga amb targetes bancàries. Tot són moviments bancaris i tots els bancs que operen a Catalunya tenen l'obligació de descomptar de les transaccions un cert percentatge que va directament al compte de recaptació de l'estat. Estan exemptes de tributar les transferències que vagin dirigides a comptes oficials i els casos de moviments entre comptes del mateix titular. Aquest percentatge va començar sent d'un vint per cent i ara s'ha quedat estabilitzat en només un deu per cent. Cada nit, el Banc Nacional de Catalunya distribueix la recaptació del dia entre els municipis i comarques segons les proporcions que t'he dit abans.
En Vila-i-Gumí-A no parava de prendre notes. En Vila-i-Gumí-B va continuar.
—Els impostos es liquiden diàriament. No requereixen retencions, declaracions, inspeccions ni cap tràmit.
—Espera't, espera't. Jo aquí tinc algunes preguntes. La primera és: amb un 10% de recaptació per transacció ja n'hi ha prou per cobrir els pressupostos estatals, municipals i comarcals?
—Sabia que em preguntaries això. Sens dubte és el que costa més d'entendre i d'explicar. Jo hi vaig participar activament en dissenyar el sistema impositiu creant models numèrics per fer simulacions. La clau d'això és el dinamisme i la rotació ja que, com he dit, els impostos es liquiden diàriament i els diners circulen més ràpidament. Ja t'he comentat que al principi vam haver de començar per imposar un 20% i, a mida que vam anar alleugerint el pes i les despeses estatals, i a mida que l'economia anava millorant, vam anar reduint-ho fins arribar ara al 10%.
En Vila-i-Gumí-A es va quedar pensatiu. Li semblava que no pogués ser.
—Però, no acaba sent un sistema socialment injust? Els socialistes ho han acceptat? Vull dir, ja veig que els que gasten més paguen més en valor absolut, però tothom paga el mateix percentatge.
—Hi ha dues consideracions respecte a aquesta qüestió. Per una banda hi ha un factor que distorsiona parcialment aquest fet en favor dels que tenen menys ingressos. Ja t'he parlat del Sou Bàsic Personal. Cada català cobra cada més un sou bàsic per subsistir que ha anat pujant i ara és d'uns 500 euros. És a dir, sí que és veritat que el tipus és el mateix per tothom, un 10%, però s'aplica un cop havent pujat el llistó dels ingressos en aquest 500 euros per persona cada mes, des de que neix fins que mor. Així doncs queden garantits uns ingressos mínims per viure.
—Veig que tendiu a simplificar-ho tot. Encara que pogués ser més just només pagar aquests 500 euros als que estiguessin per sota d'uns ingressos determinats, preferiu generalitzar-ho a tothom per evitar gestió, enganys i per simplificar el procés.
—Efectivament, al final acaba sortint més a compte fer mesures més generalitzades. La segona consideració que t'anava a fer, va per on tu mateix acabes de senyalar. Preferim crear normes senzilles i generals que complicades i particulars. Al final acaba sent millor per a tothom. En un sistema democràtic i social, lo realment important, no és si els rics paguen més, que ja ho fan en termes absoluts perquè gasten mes, sinó que, primer: l'administració sigui transparent, simple i barata; segon: que no hi pugui haver frau (que no s'escapi ningú de pagar) i he deixat el darrer punt com el més important: que tothom tingui les necessitats bàsiques ben cobertes: menjar, habitatge, sanitat i educació.
—I amb aquest sistema ho aconseguiu això?
—Sí, amb escreix, però no només amb aquest sistema de fiscalitat sinó que també amb una política d'habitatge, seguretat social i ocupació adequada. Has de tenir en compte que, al no haver diners, aquest sistema ha eliminat l'economia submergida així com ha fet reduir moltíssim el tràfic de drogues, evasió de capital, robatoris, etc. La prostitució s'ha legalitzat i s'ha regulat com una activitat amb unes condicions higièniques i sanitàries molt rigoroses, així que, també cotitza.

En aquell moment es va obrir una porta i la regidora va treure el cap. Es va quedar parada uns quants segons en veure els dos Vila-i-Gumí. Quan es va recuperar de la sorpresa i els va dir:
—Hi ha una tempesta solar molt gran que genera moltes interferències i ens impedeix poder emetre el programa. Estem mirant si podem gravar-ho sense problemes per emetre'l després.
Els dos Vila-i-Gumí van dir que d'acord alhora. El doctor Cooper va aixecar el polze en senyal d'acceptació.

—Va corre, explica'm tot això —va dir en Vila-i-Gumí-A mentre s'anava guardant els tovallons escrits a les butxaques de la jaqueta —no vull perdre'm res.
El doctor Cooper, va engegar el seu ordinador portàtil protegit contra tempestes solars i camps electromagnètics, i va començar a teclejar com un boig.
—Ara et parlaré de les empreses. Veuràs que s'ha simplificat tot molt —va continuar dient en Vila-i-Gumí-B.


Empreses
—Ara crear una empresa nova és molt senzill. Es pot fer en un dia, i no s'ha de pagar res. A més a més, si ho demanes, tens a la teva disposició un o diversos assessors estatals treballant de forma gratuïta durant el període que considerin.
—Ja era hora! Això si que està bé.
—La contribució de les empreses és molt simple. Es contribueix en un 10% d'impostos al fer pagaments sigui als seus empleats o als seus proveïdors. D'aquesta manera les empreses tenen menys complexitat administrativa, menys càrrega fiscal, poden disposar de més liquiditat per invertir en I+D, per pagar millors sous o per contractar més empleats o per fer inversions. En definitiva, els permet ser més competitives.
—Així les empreses paguen molt pocs impostos, ja us ho podeu permetre això?
—El que no ens podem permetre és ofegar-les. Les empreses són el motor de l'economia i la liquiditat és el seu lubricant. Però m'he oblidat de dir-te que, tal com es fa amb les persones físiques, les empreses també tenen el seu propi compte de pensions, o millor dit, fons de contingències: el 2 per cent de totes les seves transferències va a un fons controlat per l'estat que serveix per liquidar contingències com multes, indemnitzacions a empleats, pal·liar situacions de crisi o fallida, etc.
—Ja veig, així que acaben pagant un dotze per cent, de totes les seves despeses i inversions. En el cas de l'altre univers, es contribueix en funció dels beneficis, un 25 o un 30% i també una altre impost pel valor afegit. Un 12% del seus pagaments pot semblar poc, però per una empresa que no estigui tenint beneficis i tingui molts pagaments, pot ser una bona clatellada.
—No ho creguis. Ara t'ho explico. Aquí altre cop entra en joc el Sou Bàsic Personal i veuràs com el que fa aquest sou és precisament esmorteir l'impacte negatiu en diferents àmbits i equilibrar l'economia. Donat que l'estat ja paga uns 500 euros al mes a tothom, els que estiguin empleats, poden considerar que el seu sou està sent parcialment subvencionat per l'estat, així doncs, els sous que paga l'empresa, poden ser una mica més baixos. És a dir, a grosso modo, es com si l'empresa es pogués arribar a estalviar, en alguns casos, fins uns 500 euros per empleat. Això fa que els preus dels costos siguin més baixos i siguin més competitius i puguin vendre més, etc.
—Ostres! Veig que realment aquest sou universal és una meravella, en cada cas s'adapta automàticament a les necessitats.
—Sí, i ja ho aniràs veient. D'altra banda, el fet de basar els impostos en els pagaments i no ens el beneficis, fa que el frau sigui nul. De fet, no cal fer inspeccions fiscals, ni controlar les comptabilitats de les empreses. A més a més, la dificultat de controlar els ingressos i els beneficis dels comerços i els autònoms, amb aquest sistema, queda totalment eliminat. Tothom paga segons el que està establert, de forma immediata i automàtica.
—Però llavors deu passar que moltes empreses es salten intermediaris, no?
—Sí, de fet, les empreses especulatives que aporten poc valor afegit s'han reduït molt i això ha fet que els productes resultessin més barats pel consumidor final. En el cas d'empreses que gestionen grans capitals de tercers, com els bancs i empreses financeres, tenen comptes especials que no tributen. Estrictament parlant, només tributen els moviment de diners quan canvien de propietari. En el cas de la compra i venda de productes financers, l'impost per transacció és d'un 0.5%, per exemple quan compres accions a borsa.
—Què passaria si una empresa pagués part dels sous finançant la hipoteca, el lloguer o el cotxe d'alguns empleats? El que diem pagament amb espècies. Està permès això?
—No, això no està permès. És molt fàcil de detectar i està penalitzat.
—Respecte els habitatges, alguna innovació?





Habitatge
—L'habitatge, a veure —va dir Vila-i-Gumí-B aixecant el cap i rumiant—. La idea general és que tothom pugui disposar d'un habitatge digne i se suposa que, una vegada més, el Sou Bàsic Personal ha de facilitar obtenir-ho. Per exemple, en una família de quatre membres, els ingressos mensuals serien de dos mil euros, i amb això haurien de tenir prou per llogar un pis i poder viure, en el pitjor dels casos en que ningun dels seus membres tingués cap ingrés.
—Sí, ja veig que amb el sou universal queda tot cobert.
—En el cas de les propietats immobiliàries, l'impost sí que és una mica més complex. Bàsicament, s'estableix un impost per metro quadrat d'habitatge que depèn de: el preu de compra, l'emplaçament, el tipus d'immoble, l'antiguitat i un altre factor addicional per casos especials. Les empreses també paguen aquest tipus d'impost per les seves propietats immobiliàries i, en aquest cas, l'import se'n va íntegrament al municipi. En principi aquest impost serveix per pagar les despeses de les infraestructures i serveis col·lectius municipals. Apart d'això, l'estat també promociona alguns habitatges de lloguer baix en els llocs que fa falta.

Pensions
Mentre en Vila-i-Gumí-A continuava apuntant, en Vila-i-Gumí-B va continuar amb el següent tema que eren les pensions.
—En quant a les pensions, de tots els ingressos que van a comptes personals es desvia un deu per cent al compte personal del Banc Nacional de Catalunya destinat a això. Aquest compte està controlat per l'estat i és més un apunt comptable que un compte d'estalvi tradicional. El titular només hi pot ingressar, però no pot fer cap reintegrament o transferència. Aquests tipus de comptes són retribuïts per uns interessos que regula l'estat per mantenir o augmentar el valor adquisitiu del capital.
—Així que d'haver un sistema de repartiment on les pensions es paguen amb el que es cobra dels treballadors en actiu, passem a un sistema on cadascú té el seu propi sac?
—Més o menys és així fins a un cert punt. A la pràctica també es tracta d'un sistema de repartiment dinàmic, però el fet de tenir un compte de pensió personal serveix per poder calcular fàcilment el que et correspon de quota quan et jubilis i també et permet beneficiar-te dels interessos que l'estat et va pagant. Cada un decideix quan es vol jubilar. La quota mensual que cobrarà, ve donada pel capital personal acumulat dividit pel número de mesos d'esperança de vida calculada anualment a partir del dia que et jubiles.
—A veure si ho he entès bé. Des de que es neix, es cobra mensualment el Sou Bàsic Personal i d'això, un deu per cent se'n va automàticament al compte personal de pensió, que es pot anar engrandint per les aportacions voluntàries de la persona i pels interessos que generen, que fan que els diners no perdin valor adquisitiu al llarg dels anys. Suposem que aquesta persona té seixanta anys i ja es vol jubilar i que en aquests anys ha acumulat 200 mil euros de pensió i la seva esperança de vida calculada en aquell moment és de viure vint-i-dos anys més, segons les estadístiques oficials, és a dir fins els vuitanta-dos anys. Llavors cobraria 200 mil dividit per vint-i-dos, són uns 9.090 euros a l'any que representa uns 757 euros al mes.
—Exactament, els 757 euros al mes, més el Sou Bàsic Personal en total uns 1257. Com veus, una vegada més el SBP serveix per complementar els ingressos en un període crític de la nostra vida com pot ser el de jubilació. Per cert, després et parlaré d'uns diners addicionals que es cobren també quan canvies de feina o quan et jubiles, en concepte d'indemnització i que per exemple per trenta-cinc anys treballats suposarien uns 70.000 euros.
—Caram! I si l'home arriba als vuitanta-dos anys i no es mor?
—Tot el procés segueix igual. Cada any es va re-calculant la quota perquè l'esperança de vida va canviant i també l'import acumulat va disminuint pel pagament de les quotes, però va pujant pels interessos. Als vuitanta-dos anys, l'esperança de vida és per exemple de sis anys.
—I si es mor abans? Què passa amb els diners acumulats que no ha pogut gaudir?
—Doncs segur que t'ho imagines, passen a l'estat, millor dit, l'estat s'estalviarà de pagar-los. Com veus, el càlcul és molt senzill i versàtil ja que permet que una persona a qualsevol edat i durant qualsevol temps, demanant-ho formalment, pugui gaudir dels diners de la pensió.
—Ah, també et pots, diguem, jubilar durant un temps i després pots tornar a reincorporar-te a la feina?
—Exactament, per exemple una dona de quaranta anys vol parar de treballar durant quatre anys. Es calcula la seva quota segons la fórmula tan simple que t'he explicat i durant aquest 4 anys estarà cobrant del seu sac de pensions. Evidentment, el capital d'aquest anirà disminuint i lo més probable és que les quotes mensuals siguin baixes perquè teòricament gaudirà encara de molts anys de vida, uns quaranta-sis però es pot donar el cas de que una persona amb malalties greus, tingui uns esperança de vida molt baixa. Llavors, les quotes serien més aviat altes en funció del capital acumulat.
—Com ho vau fer per implantar-ho?
—Es va fer gradualment. Els sistema fiscal nou i vell van estar coexistint durant uns anys, i de forma gradual s'anava donant més pes i reajustant el nou mentre el vell s'anava eliminant. Amb el sistema de pensions es fa el mateix, però és un procés òbviament molt més lent.
—Ostres, realment és un sistema innovador i molt simple, però passem a altres temes, si us plau, que no em vull perdre res.

Sou Bàsic Personal
—Ara ho veig clar! —va exclamar de cop el doctor Cooper—. He estat fent un full de càlcul quàntic per explicar la dinàmica de retorn d'aquest Sou Bàsic Personal (SBP). Aquí a l'exemple que he fet, podem veure el cicle de vida de 100 euros pagats per l'estat en concepte de part del SBP.
Els dos Vila-i-Gumí es van quedar parats. Es pensaven que el doctor estava fent càlculs complicats per explicar aquesta dualitat entrecreuada d'universos. Ell també se'ls va quedar mirant.
—Què? Penseu que només en sé de física quàntica? Jo vaig fer un estudi per calcular la probabilitat que hi havia que una formiga caminant de forma erràtica buscant menjar reproduís el trajecte que faria un home separat buscant un McDonalds un diumenge al migdia amb el seu fill de nou anys en una ciutat desconeguda.
—Ostres! Què interessant! —van dir els dos alhora—. I va servir per alguna cosa? —van preguntar irònicament altre cop tots dos junts.
—Doncs sí. Els models matemàtics que vaig idear s'utilitzen actualment per predir el creixement de les cèl·lules cancerígenes. D'aquesta manera es poden atacar de forma més eficient.
Els dos Vila-i-Gumí es van quedar ben parats.
—Doncs com us deia, la clau està en la rotació. En aquest exemple que he preparat, podeu veure com els 100 euros donen molt de joc. A mida que van passant de mans, van minvant i van aportant diners en impostos. Al cap de set moviments, pràcticament, el capital s'ha reduït al 50% i s'han ingressat impostos per la mateixa quantitat. Ara en aquest punt la gràcia del tema és que l'estat torna a posar en circulació aquests 50 euros que ja ha ingressat, pagant part del SBP a una altra persona.
El doctor va agafar el full per encarregar begudes al bar, li va donar la volta i va començar a fer una gràfica mentre ho anava explicant.
—Al cap d'uns set moviments més, l'estat per una banda ha tornat a ingressar la meitat dels 50 euros que havia tornat a posar en moviment, i recordem que la meitat dels altres 50 euros encara estan circulant. I així fins que no hi quedi res. Jo calculo que cada cent euros equivalen a uns tres-cents cinquanta.

—Els valors dins dels rectangles són els impostos recaptats. Els encerclats són el capital que encara està en circulació. Entre cada nivell hi ha uns set moviments, tenint en compte que els impostos ara són del 10%. Si augmentessin el percentatge d'impostos, els moviments necessaris per arribar al punt de semi desintegració, és a dir, el període de semidesintegració seria més baix.
—Ja estem barrejant conceptes de física —es va queixar en Vila-i-Gumí-B.
—Sí. És que és el mateix, i segur que les fórmules seran també aplicables.
Els dos Vila-i-Gumí s'ho van quedar mirant.
—Mireu —va continuar dient el doctor—. En aquest full de càlcul es simula només el corresponent a una de les múltiples branques que us he dibuixat. Podem veure que el capital del que gaudeixen els individus es multiplica per deu i que el recaptat per l'estat es recupera en uns vint-i-un moviments (o transaccions). I això, repeteixo, només calculant per una branca. És cert que no totes les branques aniran al mateix ritme i moltes es quedaran estancades pel camí, per exemple, en el cas de que algú en lloc de gastar els diners, els guardi. Però en línies generals, es pot deduir que la rotació dels diners on l'estat sigui el principal dinamitzador, és beneficiosa per tothom.
Els professors anaven mirant el full de càlcul quàntic.
—Una altre aspecte clau per dinamitzar la circulació de capital és que l'estat paga el SBP de forma setmanal i cada dia de la setmana a un subgrup diferent. D'aquesta manera, els moviments són més fluids i constants.
Es va produir un silenci mentre en Vila-i-Gumí-A anava apuntant.
—Què? He aprovat? —va preguntar finalment el doctor— em posareu alguna prova més difícil perquè em pugui lluir?



—És molt interessant això que ens ha explicat doctor. Em puc quedar el gràfic? Llàstima que no podem imprimir el full de càlcul quàntic.
—Moltes gràcies —va agrair el doctor tot cofoi —ja li enviaré per correu trans-universal.
En Vila-i-Gumí-A va girar el full del gràfic i va fer quatre números per veure si ho veia factible d'aplicar amb una tassa d'atur d'un 20% com tenien actualment.
Quan va acabar, va aixecar el paper i s'ho va repassar. Passats uns minuts d'expectació per part dels altres, els va dir:
—Comptant amb les pitjors condicions, és a dir: un 20% d'atur, tenint una tassa alta de funcionaris, aplicant només un 15% d'impostos sobre les transaccions, i no comptant amb l'efecte màgic multiplicador i dinamitzador de l'economia del SBP, sense comptar els estalvis que suposaria la implantació d'aquest sistema tan simple, ni comptant amb tota l'economia submergida que afloraria, veig que probablement... seria viable.
—M'alegro que ho vegis així. A veure si ho pots transmetre a l'altre univers i ho podeu aplicar —va replicar en Vila-i-Gumí-B.
—Als Estats Units no utilitzen aquest sistema? —va preguntar el doctor, ara visiblement interessat i prenent notes amb el seu portàtil anti pertorbacions electromagnètiques.
—Encara no doctor, fa falta alguna persona intel·ligent que els hi ho faci arribar.
—Mmm, ja veig.
—Altres temes innovadors a considerar? —va demanar en Vila-i-Gumí-A dirigint-se al seu nou germà “bessó”.
Ocupació i atur
—Altres temes? a veure: l'ocupació. Aquí l'atur és molt baix. Això, no cal dir, que es un gran avantatge per poder tenir una economia sanejada i rica. Repassem una mica: com ja t'he dit, les empreses paguen un 10% d'impostos al fer els moviments de capitals. Imagina't que sempre que es produeix una transacció entre dues entitats o persones diferents, al mig de la transacció hi ha un peatge que cobra un 10%. Les empreses també paguen impostos per bens immobles. Bàsicament aquestes són les dues maneres de tributar. Per tant, no han de pagar renda dels treballadors com es feia abans ni seguretat social. Els càlculs de la nòmina es simplifiquen molt. També t'he comentat que com que hi ha el SBP, els sous dels empleats es poden considerar parcialment subvencionats per l'estat.
—Ja veig, però com són els contractes? Tenen algunes condicions o restriccions?
—En principi, l'estat només imposa un marc de contractació en sintonia amb els drets dels treballadors, però apart d'això, no posa cap mena de restricció o condicionant. Cada empresa té les seves normes. Com que la majoria d'empreses són solvents, hi ha molts pocs problemes laborals. Una cosa innovadora és que aquí no hi ha subsidi d'atur. Una vegada més, és el SBP que cobreix aquesta eventualitat. A més a més, l'estat es compromet a donar feina, al menys de quatre hores per jornada, als treballadors que estiguin sense feina i ho vulguin.
—És a dir, un treballador que és acomiadat per l'empresa, és automàticament contractat per l'estat?
—Més o menys. En principi es tracta d'una feina opcional i transitòria a mitja jornada mentre no troba feina més apropiada al que busca. L'estat gestiona una sèrie de serveis com l'ajuda als necessitats, rehabilitació i vigilància de llocs públics, atenció al públic, etc. En general, totes les entitats públiques tenen unes places dedicades a gent que, transitòriament, s'ha quedat sense feina. Així doncs un treballador que es queda sense feina, evidentment segueix disposant del Sou Bàsic Personal més, si vol, els diners que guanya treballant quatre hores per jornada que li ofereix l'estat, aproximadament resulten uns 900 euros al mes. En total uns 1400 euros al mes. Hem de tenir en compte també, que si aquesta persona té parella i fills, aquests també cobren el SBP. No sé si ho he dit abans, però els pares, o els tutors, disposen dels diners dels seus fills mentre siguin menors de setze anys. Un cas extrem d'una família de quatre fills on els pares no treballen, ingressarien 3.000 euros sense ni tenir que acollir-se al treball opcional que t'he parlat. I també, si calgués, podrien tirar dels fons de pensió. Així doncs, quedar-se sense feina no acostuma a ser un drama.
—Mira, això de donar feines provisionals als aturats és una cosa que sempre se n'ha parlat molt però mai s'ha fet. Sembla difícil de gestionar.
—Segurament no s'ha pogut implantar perquè ja partiu d'una massa de funcionaris i d'aturats molt grossa. Aquí tenim molt pocs funcionaris i molt pocs aturats i, com ja t'he dit, alguns llocs de treball públic ja estan reservats a gent que ha perdut la seva feina.
—I si una empresa acomiada un treballador que porta anys treballant té dret a alguna indemnització?
—Sí, es va acordar una fórmula compensatòria molt simple: tan si és l'empresa que acomiada al treballador pel motiu que sigui, no importa, com si és l'empleat que decideix anar-se'n perquè vol canviar d'empresa o jubilar-se, l'empresa l'ha de compensar amb l'equivalent a l'import de quatre Sous Bàsic Personal per any treballat. Per exemple, un empleat que porti deu anys treballant a una empresa i l'acomiaden o decideix plegar, cobraria: 500 euros x 4 x 10 anys = 20.000 euros. Sembla baix, però s'ha de tenir en compte que el treballador ja està cobrant el SBP i que l'estat li subministra una feina, opcional, de quatre hores al dia.
—És curiós que les empreses també hagin de compensar al treballador que decideix lliurement anar-se'n.
—Sí, això està fet perquè el canviar de feina no suposi una pèrdua del capital adquirit “indemnització per acomiadament” segons els anys que es porti treballant a una empresa. Les empreses, d'alguna manera, ja tenen en compte aquestes contingències i, de fet, per això també serveix el seu fons de contingències al que contribueixen obligatòriament amb un 2% de totes els seus pagaments.
—I si l'empresa fa fallida i no té diners per pagar les indemnitzacions?
—Si després utilitzar el seu fons de contingència, d'embargar els bens de l'empresa i els dels seus avaladors, falten diners per compensar els treballadors, l'estat s'encarregaria de compensar-ho. Fixa't, però, que les indemnitzacions als treballadors no són astronòmiques i no depenen del sou que tinguessin.
—Ostres, això em sembla una bona idea. M'ho apunto. Què més tenim?
—La jornada laboral és de sis hores diàries, per bé que es faciliten molt els horaris flexibles i reduïts, especialment quan l'empleat es va acostant a l'edat de jubilació, que, com ja he dit, és quan ell decideix.
—Sis hores només? D'on vinc jo hi ha una teoria que diu que es produeix el mateix treballant sis hores que vuit.
—Probablement sigui veritat. El que és segur és que l'empleat se sent més feliç i més descansat. Només per això, el seu rendiment ha d'augmentar, especialment en segons quines feines.

De cop i volta el doctor Cooper es va aixecar.
—És clar! Ara ho entenc!
Els dos Vila-i-Gumí se'l van quedar mirant.
—Què entén? —van dir els dos alhora.
—El solapament! El solapament no és complert degut a l'anomalia quàntica de la seva jaqueta i la seva corbata —va dir assenyalant a l'un i a l'altre. Si no hagués sigut per això, els seus dos cossos s'haguessin solapat en l'espai i el temps i haguessin sofert una anul·lació de la matèria. És a dir, que s'haguessin esclafat completament. Senyors, el seu gust estrafolari en el vestir ha burlat la cacofonia quàntica... i de rebot els ha salvat la vida! Això és un gran descobriment. Ho hauré d'estudiar a fons i canviar la meva teoria...
Els dos Vila-i-Gumí es van mirar un cop més la jaqueta i la corbata entre ells, ara amb cert alleujament i sentint-se més condescendents amb el gust de l'altre. Un cop passat el moment de desconcert, en Vila-i-Gumí-A va insistir:
—Va, continuem.

Altres coses
—Continuem. Ah! Una altra cosa. S'estableixen dotze categories salarials pels funcionaris i empreses públiques, i el sou màxim està limitat a dotze vegades el SBP. Això no inclou altres ingressos que puguin venir de rendiments de capital, inversions en borsa, venda d'actius, etc.
En aquell moment va passar una cosa increïble. Cada un dels professors Vila-i-Gumí va veure per uns instants a l'altre com si es desintegrés, com una imatge borrosa. Els dos es van espantar.
—Ostres!— Van cridar els dos alhora.
—Has vist el mateix que jo? —va preguntar en Vila-i-Gumí-B tot espantat— per uns instants t'he vist borrós.
—Sí, sí, a mi m'ha passat el mateix amb tu. Espero que pugui tornar al meu univers sense patir cap mal, ara que tinc tota aquesta informació tant valuosa per a construir un nou estat. Tants temes que hi ha pendents! Va aprofitem, fes-me cinc cèntims més. Parlem de la sanitat.
—Va un resum llampec! El transport públic i la sanitat són gratuïtes. Tothom té dret a ser atès amb les màximes garanties. Hi ha centres d'atenció i hospitals públics i també privats. Res d'especial. Què més?
—L'educació?
—L'educació primària ha canviat molt. Ara, des dels primers anys es dóna molta importància a l'educació emocional i s'utilitza especialment el mètode d'aprenentatge experimental per desenvolupar l'hemisferi dret del cervell. Es treballa la imaginació i la intuïció. Es promouen els jocs socials, les arts plàstiques, la interpretació teatral i la interacció amb la natura. Els idiomes tenen un lloc molt destacat també. S'aprenen de forma natural utilitzant-los en situacions reals. També, òbviament, s'ensenya a llegir i escriure. Quan són més grans se'ls acostuma a expressar-se en públic, a debatre i argumentar. La formació es fa en gran mesura fora de les escoles, visitant el carrer, les fàbriques, les oficines, els mercats, els centres comercials, etc. De forma que vegin la vida real i les problemàtiques a que s'hauran d'enfrontar un cop siguin grans. En definitiva, l'objectiu és que coneguin i experimentin de primera mà les eines bàsiques per desenvolupar-se personalment i ser capaç de sortir-se'n bé en qualsevol àrea de la vida real. A mida que els alumnes van creixent, es van donant noves matèries, però sempre explicades des de l'experimentació i la pràctica. Els resultats són excel·lents.
—Ostres! Això sí que és un canvi. M'ho apunto.
En Vila-i-Gumí-A anava esgotant les existències de tovallons de paper on anava apuntant-ho tot.
Altre cop una petita fluctuació del espai-temps els va fer fer un esglai. El doctor Cooper es va aixecar de cop.
—Ara ho he vist! He vist com el seu cos es distorsionava —va dir assenyalant en Vila-i-Gumí-A—. Aquesta tempesta solar deu haver alterat el fràgil equilibri entre els infinits universos paral·lels. Estem davant d'una oportunitat única de ser testimonis de...
—Sí, sí, però si us plau, no ens interrompi altre cop que tenim molta feina i poc temps. Sobre els serveis socials? Sobre el medi ambient? Alguna cosa remarcable?
—Abans que te'n vagis, o que ens n'anem els dos, no ho sé, sobretot, no canviïs mai el teu gust per les corbates llampants.
—D'acord. I tu no canviïs el teu gust per les jaquetes enlluernadores.
—D'acord. A veure, medi ambient, estem al 90% de consum d'energies renovables principalment solar i eòlica produïda majoritàriament a les cases particulars i les naus industrials. Els vehicles elèctrics són ja àmpliament preponderants arreu del país. Sobre els Serveis Socials, l'estat ofereix residències especials per la gent gran i la gent que viu sola, habitatges de lloguers baixos, ah! ja ho havia dit això...
—Alguna altra cosa que consideris important?
—Sí. Com a conclusió final jo et diria el següent: hem anat evolucionant fins arribar a una estabilitat, automatisme i simplicitat molt important del sistema polític, econòmic i social. Aquesta estabilitat fa que les diferències ideològiques entre els partits hagin anat disminuint gradualment al llarg d'aquest temps. Per tant, els polítics han anat perden rellevància i protagonisme, i conseqüentment, també poder. De mica en mica, la seva dedicació a les tasques d'optimització i millora dels processos administratius i dels recursos, ha fet que tinguem una administració molt eficaç. L'eliminació dels diners ha permès simplificar i optimitzar molt el sistema fiscal. Podríem dir que el nostre sistema econòmic està basat en el comunisme, el socialisme i el liberalisme a parts similars. En el tram més baix (comunisme), tots som iguals, tots paguem i cobrem el mateix. El el segon tram (socialisme), quan més guanyem i més consumim, més aportem a la societat. En el tercer tram (liberalisme) tenim que per més que guanyem i consumim, la proporció del que paguem en impostos és la mateixa. En les societats neo-liberals, es va veure que la corrupció era causada bàsicament per la por atàvica que tots tenim a passar gana, a quedar-nos sense casa, en definitiva: a ser pobres. Per això alguns acumulen desesperadament riqueses utilitzant tots els mitjans al seu abast encara que no siguin ni ètics ni legals. El nostre sistema minimitza aquesta por ancestral a arruïnar-se i per altra banda no limita la possibilitat de créixer econòmicament tant com es pugui. Aquesta seguretat fa que molta gent es dediqui més a les activitats que més els agrada i els motiva a ser més emprenedors, crear noves empreses i activitats o dedicar-se a d'investigació. Al final, tota la societat se'n beneficia.
Una altra pertorbació de l'espai va fer quedar-se tots tres parats fins que va cedir.
—Les distorsions són cada cop més seguides —va dir en Vila-i-Gumí-A, però no me'n vull anar sense saber el més important.
En Vila-i-Gumí-B va aixecar les celles.
—És clar! Vols saber qui va ser el primer president de la Catalunya independent, oi?
—No!, bé, això també, però hi ha una cosa encara més important... quantes copes, lligues i “champions” ha guanyat el Barça?
—Ah! Era això! Des que som independents el Barça ha...
Una altra pertorbació li va distorsionar la veu però mentre anava fent-se cada cop menys intel·ligible es va poder entendre com cridava algunes paraules:
—... lligues... barça... Europa... triplet...
De cop, a la sala es va produir un silenci absolut. Tot es va quedar immòbil i silenciós com si el temps s'hagués aturat, com si estiguéssim passant per l'ull d'un huracà quàntic. Exactament igual com l'episodi viscut dins l'avió.
Un gran dia
De sobte, el professor va sentir una veu i que algú el sacsejava.
—Professor Vila-i-Gumí, professor Vila-i-Gumí, desperti, és l'hora.
El Professor va obrir els ulls mig adormit.
—Què? Ara és l'hora? L'hora de què? Quina hora és?
—La de sortir al plató. Va, que ja ha passat la tempesta.
El professor, encara ben desorientat, va mirar al voltant.
—I en Cooper?
—Què? Qui és en Cooper? Va afanyis!
El professor es va aixecar.
—Però què fa amb tots aquest tovallons a les butxaques —va dir la regidora traient-li uns quants de la jaqueta.
—Deixa, deixa, són els meus apunts, uns apunts que canviaran la història del món —va dir solemnement.
Després d'uns moments per asserenar-se, va fer un parell de respiracions profundes i tot seguit, va mirar la regidora i va dir.
—Anem!
El presentador ja l'estava presentant.
—...i avui tenim aquí, com cada primer divendres de mes, el professor Vila-i-Gumí que ens parlarà de la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent.
El professor va entrar al plató caminant amb decisió, va saludar al presentador i al públic, es va asseure i va començar a treure tovallons de paper de les butxaques per ordenar-los, però en adonar-se que cap d'ells estava escrit, va sentir una buidor a l'estómac que el va desconcertar. Llavors va apartar els tovallons, es va aixecar, i va dir pausadament:
—Senyors i senyores, avui és un gran dia. Avui no he vingut a parlar de la viabilitat econòmica de Catalunya. Avui he vingut a parlar de la Catalunya independent. Avui, he tingut un somni... bé, més aviat una al·lucinació...

@David Castells. Barcelona, maig 2015

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

David Castells

8 Relats

6 Comentaris

3410 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
DAVID CASTELLS

Biografia: David Torres (Barcelona-Gràcia, 1959) Actualment resideixo entre Sant Cugat del Vallés i Castelló d'Empúries. Informàtic especialitzat en bases de dades i optimització de processos. Vaig començar a escriure fa molts anys però però fins el 2014 no vaig començar a publicar en autoedició amb el pseudònim de David Castells.

Temàtica: Novel·la d'acció, misteri, humor, psicologia per joves i adults, relats de fantasia curts, novel·la de ciència ficció, novel·la negra.

Contacte:
Mail: dvd.castells@gmail.com
Twitter: @dvd_castells

Obres publicades a Amazon:

L'HOME QUE INTUÏA (651 pag): Trilogia d'aventura, misteri i humor basada en tres novel·les anteriors.
L'HOME DE LA CORBATA LLAMPANT (61 pag): Novel·la curta i assaig de política ficció i humor quàntic.
ODDITY (171 pag): Novel·la de ciència ficció per a joves i adults.
SI LA BOSSA SONA (253 pag): Novel·la negra.