Lloguer de cossos

—Bon segle.
—Bon segle. Què desitja?
—Voldria un cos, vull fer un viatge terrenal.
—Molt bé, ha pensat en alguna cosa?
—No, res d'especial. Què hi ha de disponible?
—Si vol una vida tranquil·la li recomano aquest model d'home o dona nòrdica. Ros, ulls clars...
—Um, no, massa avorrit i poc estimulant. Voldria una cosa totalment diferent.
—Veig que té pressa per pujar graons. Què li semblaria un cos de dona de raça asiàtica, li podríem buscar un poble ben tranquil pel mig de la Xina on tindria temps i pau per fer créixer l'ànima.
—Ui, no, no. Ja vaig ser una dona cambotjana i vaig viure fins els cent-dos anys. Em vaig passar la vida recollint arròs. Aquell cos no s'acabava mai d'espatllar.
—I en tants anys no va aconseguir arribar al zenit?
—No, que va. El treball tant dur em deixava el cos massa debilitat per poder dedicar-me a fer evolucionar l'esperit. Ara voldria una cosa diferent. Més excitant.
—A veure, aquí tenim un cos de dona africana de raça negre. Les penúries i desgràcies estan quasi garantides si li busquem un lloc adient.
—Sí, ja vaig ser-ho fa unes quantes reencarnacions i se'm va fer molt curt. Vaig morir als divuit-anys, després de tenir dos fills. Potser seria una bona oportunitat per tornar-ho a intentar però, es que amb tant poca esperança de vida no sé si val la pena. Els primers anys de vida se'm fan eterns!
—Sí, ho entenc, però podria ser un bon repte que li pot fer evolucionar força.
—No sé... per sud Amèrica queda alguna cosa? No hi he nascut mai allà.
—Sí, precisament tinc una cosa realment especial. És com un caramel. Una reencarnació en un home de la tribu dels wajãpis del Brasil. Què li sembla?
—Ostres! Això sí que sembla interessant. Me la quedo!