Oda a Sisa

Estic volat, però veig que m'agrada
de caminar pels carrers i les places,
sempre anar tira-tira: caminar
i proclamar només sóc innocent
sóc innocent, sóc innocent encara,
malgrat el temps ja ho anorreï tot
i hagi de no escolar, pobre de mi,
les veus que em parlen de la maduresa,
del bon recer, del vent de la galàxia,
d'un cony de vida feta de mentides
i un txam txam patapum d'esquizofrènia
i un ful jointgegantesc d'esquizofrènia,
què dic?, les càssies bum! i bum! les quènsies.
Tornar a cantar contra el vell psicodrama
que amb pena i amb jersei puc dir què és:
un malestar sintètic i sense arbres,
una corporació moderna, estàtica,
total negra avorrida amb tot de llaços
que enllacen tot en un que és un no-res.
Em poses, Sisa, no vull dir feliç,
no sóc feliç perquè jo no sóc res
més que un estel galàctic que es veu
de l'altre firmament de l'altra vida.
Em fas sonar: jo son, amb tu, cavil,
prenc hipotètiques preguntes i
les llanç contra la forma com un porc.
Ja no dic mai: això i allò m'agrada,
m'agrada un poc d'allò i un em plau allonces
que m'entusiasma tant i bla bla gora.
Ho faig així i aixà, suaixí, que putes...
La meva ombra m'acompanya: l'infern
l'ensuma en solitud com una platja.
Sé que l'infern m'espera. La meva ombra
és mil per mil la forma que jo vull
És l'inconscient fet ombra, les imatges
amb què puc construir models de vida
que hi són perquè els he fet, que hi són només
i no es preocupen per si jo què sé,
-i què és per mi ser això aquí o allà?
i preocupar-me'n, ai!, a més, i fer-me!
tot alhora, d'un cop, concupiscent,
fidel, redefinit, llicenciat
en una facultat d'idiotes on
no són idiotes perquè no hi ha idiotes.
Models de vida, dic, com l'altra vida,
l'alta, la d'enllà, la que no respon,
la que ha cregut i ja no creu, la bona,
la bona, bona vida que hi ha al cel
quan a la terra hi ha un mirall del cel
i la gent vola com els núvols i s'arronsa
com els núvols, s'entretén, i somriu...
Crid pel somriure, Sisa, per l'amor!
Deixar d'inventar-nos l'amor, no seure
a plar bla bla bla bla de l'amor,
ocupar el ritme, perdre'ns, afegir
mil noms preciosos a devora el foc
que crema calmament i amb foc la llista
de convidats a una festa del sol.
No faig la meva llista, Sisa, pas.
Puc dir què hi ha i què no hi ha, és fàcil.
Les senyoretes molt pinades sí que hi són;
porten calcetes fines, no es toquen,
miren la gent i conten acudits
d'aquell i d'aquella altra, miren homes
i entren dins estatges allà on no
hi ha llits perquè tot és un llit que vola
i vola entre les plantes i no cau.
Hi ha desgraciats, eunucs, gent de família
que ploren somrients com un pierrot.
Hi ha pobres, estrangers, pollosos, òrfics,
hi ha seropositius feliços,
hi ha els assassins i els lladres, els rebels
i els esporàdics somrients de mena.
No hi ha polítics: viuen torturats
dins els ajuntaments que són en flames.
Els capellans són a socórrer el bisbe.
Els empresaris es fan palles al desatx.,
les secretàries conten contes amb nosaltres.
Els associats són associant-se, bah...
Els cantautors declamen a la porta,
hi ha uns quants poetes, la maria, ei,
hi és deu mil vegades, que la llepen,
que la lliguen, que ella es deixa xuclar.
I heu ací la Blancaneus, sí, sí, Sisa...
Tu deixa'm continuar, que quan camín
per dins la festa i són els meus amics
que s'estimen com a al·lots davall la taula
tinc una clara, una certa incertesa
que els focs no han de ser artificials per mi,
i si no ho són per mi tampoc no ho són per tu,
si mai no ho son per tu no ho són pels altres,
però a la catedral ara és estiu, i crema!,
i crema tot allò contra el que amb por lluitam,
crema la por i així diem, adéu!,
adéu la por! adéu, a Déu la puta
por de Déu i tots els seus germans, adéu!,
diem acompanyats, que bé, que gran
que bé i que viva vida!, i dien,
visca aquest cel! visca l'infern!
i un redemptor apareix d'entre el no-res
i vol parlar un moment, i ràpid calla
-és un detall, ningú se n'ha temut-,
adéu, la cara a Déu!, l'arruga a Déu!,
i transtornats -és l'Oda, Sisa- ja passam,
passam de llarg, adéu, i a Déu, l'adéu,
adéu Països Catalans com són
de fats i de covards i de gregaris,
adéu, adéu Espanya pim pam pum,
ai, noninó, vou verivou les retxes,
ah aaah ai, a Déu les retxes.
I conjugam el verb de l'innocent:
jo sóc feliç, nosaltres som feliços.
Ara sortirà el sol. Sóc innocent al sol.
Quan mir les coses que il·lumina el sol
crec que no hi ha no res que no m'agradi.
Bé, sí, just una cosa, te la dic:
t'equivocaves, germanet, erraves:
la nit comença quan es lleva el sol.
Te la perdon, però. T'estim. M'agrades.