5 poemes de l'any 1

1.
Només si pogués
sentir un instant per què us heu acostat
a ensumar aquesta son
i després heu partit, desenganyats,
cap a aquests inferns on tot és lacra
i infeccions -tot aquest pus que surt,
tota l'amor feta sang marró
que ara suavitza les parets
i encara el terra -que me'n vaig,
amb la sang del meu front
i el pus de la paret
i les roses del temps
amb aquesta tristor que no té forma
i no existeix -cicatritza
abans de fer el tall
i els ulls cauen
i les mans ragen
i el sexe s'escorre.
Bona nit.

2.
Al final era ben clar com ho sabies:
digues-ho al vent,
jo no era àngel, era mag,
era el mag de l'Aire. Adéu.
Sota aquella pedra emblavissada
mirava amunt, encadenat,
com si un serp em mossegàs per dins
mentre tu tallaves
les meves ales amb un trinxet que et queia
i et perdies per camins de taurons.

Jo era el dofí: el mag de l'Aire.
Fins que no m'ha caigut
el darrer parany
no he pogut entendre que les teves dents eren d'arena.
Mai sota l'aigua,
sempre llepant-nos els peixos
i sempre ensumant l'horitzó
a la superfície.

No hi ha Aire. Deix el martell
i les ungles.
Ja no tinc més poders.

Només que acabi el mal son,
que, de mil, en resti un.

Si no seré jo mateix
que em devori.

3.
Estic acabat.
Només em resta deixar
aquesta ruïna de presència
i disgregar-me
per ser
només el meu
ponent
que espera
un altre pa
que m'alimenti
a llevant un altre cop.

4.
Hi ha dies
que tallaria
la corda
que aguanta
la closca
que parla
el verí
que m'arriba
de la nena dels collons.

5.
Ni tinc
demà
ni vull
sentir
la llum
que fa
ton so
quan dius
que és ver
que sóc
el cos
del vent
que gir
i gir
i gir
i gir
i vols
i vinc
i vaig
i mai
no tinc
el seny
per dir
de nou
de ver
que sóc
el cos
del vent
que gir
i gir
i gir
i gir
però
sé cert
que si
m'atur
sé cert
si mai
no gir
si mai
no volt
llavors
ja no
tindràs
el seny
de dir
tu ets el cos del meu vent i em gires.