La lírica núm. 2

Un relat de: Carles Rebassa

No es tracta de parlar de mi.
No és ésser particular,
però si jo no hi sóc tu no existeixes.
Si no existesc i sols no faig que em miris
tu no ets ningú. No ets.
Si jo no et mir tu ja no plores.
Si jo no et cerc sota els armaris
i darrere la pols de darrere els armaris,
tu no somrius, envermellit,
i comences a callar, a caçar papallones,
a córrer per la cambra
amb el cul rosa de no haver estimat mai
i una sorpresa més que previsible
per l'herbei de l'arrel de la fava.

He descobert que si no et mir ja no sofreixes.
Que la sang de tes ferides sempre impacta
contra el desig tan groller dels meus ossos;
que si em decant de tes ferides,
si jo no et mir ni et faig desig, amant, herbei, ferida…,
desapareixes com un crit desapareix
darrere un suïcidi a trenc d'alba.

No vull parlar de mi, amor meu,
però tu ets tot el contrari d'un gran enemic:
quan vull eliminar-te, mors.
Jo t'estim tant que els ganivets
amb què jugues entre els polzes, el canell, de nit
endolada amb calor de pollastre, la suor dels quatre pèls,
l'envit immaculat sota la tela;
fins i tot la feredat
dels ulls color d'alzina que mai no han mirat
un terratrèmol ni un dolor
que no hagi estat d'invàlid, crit d'invàlid;
els nas que arrufes quan calles cent paraules
perquè els cent mots són més punxants
que els cent catorze ganivets de la consciència;
els dits que mous, tan sols
quan jo imagín que els mous, i rere els dits
s'aixequen mil tempestes, plou al tròpic,
just devora els infants del sud,
que ploren just devora tu, quan pens que ploren,
jo, quan pens si plores…;
fins i tot aquest dolor desapareix
quan deix de pensar en tu
supòs…, no sé…, supòs que per alliberar-te.

Perquè si jo no pens en tu, tu no sofreixes.
Tant és si jo hi sóc o si no hi sóc:
el temps no ens ha dit res, mai, a nosaltres.
Jo sóc petit com un cigró, tan insignificant
com el més fosc cadàver de la morca.
Si jo no et mir tu ets silent…
Destries, destries, estimes, crides, calles… No hi ets.
Jo només sóc un aire dels teus ulls. T'estim.

El temps devorarà aquesta mirada
i just la sang hi haurà per testimoni.

Si jo no pens en tu, tu no tens sang.
No pens. Jo vull que visquis. Jo tanc els ulls.
Foscor que produeix l'alè. I punt.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carles Rebassa

Carles Rebassa

88 Relats

119 Comentaris

89475 Lectures

Valoració de l'autor: 9.32

Biografia:
Sóc de Mallorca. Visc a Barcelona, al barri del Clot. No estic content de les coses. No vull que em facin creure que somniar en les coses fa de cop canviar-les. No crec en la individualitat si no és col·lectiva, i al revés: és impossible la col·lectivitat si no és individual. La vida pega cops, però és per a això, la vida. Si no, valdria més no créixer, volar per l'univers, no ser-hi. Però som aquí i cal que ens comuniquem. I ja no escric res més.

Salut, independència i socialisme

carlesrebassa@gmail.com