Katiuskas provincianes

Diu Miquel Bauçà a El canvi, a l'entrada «Pancatalanitat, la», que els nostres enemics, a través de la dictadura franquista, aconseguiren guanyar la més fèrtil i duradora batalla: la batalla del provincianisme, «avui tot floreixent i rabiüt». Continua dient que «a la fi del segle XIX, hom era mes pantacalanista que ara. I més líric.» No és estrany que Bauçà l'encerti. És més, és absolutament corrent que l'encerti. Acab de veure un fragment d'un programa de tendències artístiques i musicals del segon canal de TVE que es diu Miradas.2. Una de les seccions del programa estava dedicada al grup de pop Antònia Font. El titular del reportatge que celebrava l'aparició del disc Batiscafo Katiuskas era «Antònia Font: pop en mallorquín». Avui, hom és més provincià que al segle XIX, i extremadament menys líric. Resulta que carregar-se Antònia Font perquè es passen pel forro una tradició ancestral de la llengua catalana d'àmbits d'ús i de registres lingüístics, perquè vénen de no se sap quin cosmos paranoic, és pecat. Pecat. I s'ha demostrat moltes vegades. Antònia Font és sagrat, com s'altar, com sa Mare de Déu, i com es cel plujós de sa setmana passada. La qüestió, però, és que avui, hom és més provincià i extremadament menys líric que a la fi del segle XIX. O que a la fi del segle XX, quan no hi havia hagut un governet d'animals regionalistes (vegeu el que passa aquestes dies amb el sant tripartit principatí) que van col·locar les coses de tal manera que aquest provincianisme prengués el nom de la lluita de tots per fer-ne un corralet regional. En aquest corralet hi cap l'Obra Cultural Balear, que demana l'animalada de reconèixer «el caràcter nacional de les Illes Balears»; el PSM, que demana l'establiment de l'Estat balear; els funcionaris culturals, que aconsegueixen que Barcelona s'acoti davant una exposició que mostra la literatura catalana de «Producte Balear». I entre tots aquests gonelles, Antònia Font, amb es seu desert i ses seves espardenyes i que guai ets extraterrestres, cada dia més provincians, cada dia extremadament menys lírics i de la terra, sí, de sa roqueta amb sa sargantana de ses illes que hi pren el sol: la música de la terra: el pop mallorquín.