Sextina de La Fornal

Si enmig de la tempesta ens apareix la llum
malgrat l'obac i etern alè dels enemics,
si entre el suburbi rònec s'alça, roig, l'estel
amb el deler dels ulls i el cop greu del martell,
és pel caliu -l'estrany voler!- de La Fornal,
que amb viva força, i al carrer, roman encesa.

Malgrat la pluja, els trons o el vent, sempre és encesa
aquesta fonda realitat que, del verí, en fa llum.
I malgrat tants de cops, silents, a La Fornal,
hi seuen, hi beuen, hi mengen enemics
que preguen per occir-nos, però amb poc martell,
no hi manca mai, ardent, el veritable estel,

l'estel d'estels, el que és l'únic estel,
d'ençà que el món és món i el dia és una encesa,
i el poble, nou, es lleva i surt amb el martell
a espoltrir les cadenes que esborren la llum,
a esfondrar constantment els plans dels enemics
i a empeltar vida nova, feta a cops de fornal.

Perquè es nodreix de sang, l'alè de La Fornal,
i allà on tot és mentida hi palplanta un estel.
Sap que només són forasters els enemics,
que caguen la mortor per ofegar l'encesa.
I rere les finestres sempre hi veureu llum:
els bons hi tenen llar; els traïdors, martell.

I cap dels lluitadors que fan servir el martell
no cerquen aixopluc als llits de La Fornal.
Projecten l'envestida nova de la llum
i esmolen el cervell amb puntes d'un estel.
Saben, ardits i intel·ligents, que aquesta encesa
és l'or del poble pla -malson dels enemics.

I com els caragols, quan plou, els enemics
empastifen de llim el mànec del martell
i, esperitats, covards, bé fugen de l'encesa
que, com un raig atòmic, surt de La Fornal,
en una vila vella, un país sense estel
del qual, un dia fort, en sortirà la llum.

La llum, llavors, fondrà el bec vell dels enemics
i el nou -únic- estel ens desarà el martell.
Fins aleshores, La Fornal romandrà encesa.