Nostàlgia

Abans que res he de ser sincer. La història que llegireu a continuació no està basada en cap fet real i, per tant, és completament falsa. Podriem dir que és una autèntica farsa d´història. Si resulta que us recorda algun cas que hagueu viscut o conegut a través del mitjà que sigui serà una autèntica casualitat només atribuïble a l´atzar i ja sabeu tots que l´atzar no té res a veure amb les desgràcies dels humans. Puntualitzat aquest fet, passo a relatar la història.
Al Joan se li acabava de morir la seva parella com a resultat d´una malaltia ràpida, fugaç, traïdora, incurable. Un dia de finals de novembre, quan als arbres només els queden quatre fulles d´un color entre groc marcit i marró penós i que malden per sobreviure unes hores més en un arbre que ja els ha dit adéu i fins l´any que bé, es van iniciar els ràpids aconteixements. Era el vint-i-quatre em sembla i el vint-i-set ja era al sot. Sento ser tant brusc però la història ho demana. Els fets es van succeir d´una manera tant veloç i torbadora que el Joan no va tenir temps per pair-los ni per adonar-se de tot allò que estava passant al seu voltant. Va anar de la seguent manera. En Joan i la seva parella van anar al metge a una revisió periòdica, d´aquestes que només serveixen per trobar-nos alguna cosa o altra. I vaja si la van trobar! Van anar al consultori de la seva població i el dia acompanyava ja que tot i ser al novembre, era solejat, clar, diàfan i no gaire fred. Res feia pressagiar el que s´aconteixeria unes poques hores més endavant. Clar que, ben mirat, que hi té a veure el clima amb les petiteses, les desventures humanes. No està prohibit morir-se un dia de sol, ni el dia de l´aniversari. És així la vida. Qui anava a revisió era en Joan però la seva parella, que sentia per ell un amor il·limitat el va acompanyar. Que puc venir amb tu al metge? deixa´m venir, sisplau! així estarem una estona més junts! I el pobre Joan transigia ja que li agradava la seva companyia, la seva càlida veu explicant-li anècdotes d´infantesa a cau d´orella, acaronant-li de tant en tant els cabells arremolinats que tenia, recordant-li que li havia promés anar de vacances a Noruega aquest any i que havien de posar-se a planificar la ruta i els llocs per visitar. Com disfrutava la seva parella planificant vacances. Li semblava la millor època de l´any ja que era un projecte que podrien fer en comú, un temps per abandonar-se a ells mateixos, per despreocupar-se de les problemàtiques diàries i li semblava que els unia i els engrescava d´allò més. Pobre Joan. I dic pobre Joan per que ara ja li podem posar aquest adjectiu sabent el resultat final dels fets o sigui, la mort fulminant de la seva parella. Aquell matí de novembre el metge anava amb una bata blanca, una mica curta car només li arribava una mica més avall de les natges i duia el primer botó descordat. Portava el logotip de servei local de salut brodat de color blau i feia tota la sensació d´estar-ne ben cofoi de dur-lo, amb la satisfacció que dóna aconseguir el teu somni, ser metge a la teva pròpia població després d´anys de foscos estudis acadèmics ben lluny de casa i de l´escudella de sa mare. El metge satisfet de si mateix ho va veure només entrar. Sisplau, assegui´s aquí mateix! l´he d´examinar de seguida! Uns minuts d´espera tensa, de nervis, d´ungles menjades, el metge observant amb una mena de lupa a l´interior de l´orella, el blanc dels ulls, uns copets a l´esquena amb les gemmes dels dits i tot seguit el món es capgira. S´ha d´ingressar d´urgència! Amic Joan, no ho veig gaire clar. Com! Què diu! Què està pasant! L´endemà la seva parella ja havia perdut el coneixement i no en va sortir més. I un bon dia, el vint-i-set com he dit abans, el cos no va aguantar més i es va morir. Eren les onze i deu minuts del matí segons va informar el metge a la infermera després de diverses operacions de reanimació, de correcuites amunt i avall pels passadissos, d´injeccions de productes amb noms impossibles. La infermera, molt professional, ho va apuntar tot en una llibreteta de tapes vermelles, espirals metàl·liques i que es guardava en una butxaca interior de la bata, aquesta si que realment curta i que el metge es mirava de cua d´ull de tant en tant. I al mig de tot aquest brogit, de tot aquest vaivé de persones, el Joan, tot atabalat, tot desfet. Era un engruna de persona. No servia per res i tampoc sabia que fer. Ningú sabria que fer en una situació així, una situació que desbordaria al més dur, al més fred. Tants anys de convivència i tot destruit en unes poques hores. Ell ja s´havia fet a la idea que tenia un vida programada, automàtica per sempre més, que li arribaria el dia de la mort amb el món que ell mateix s´havia construit i tot d´una, d´una revolada, estava als inicis, estava al zero, com si una invisible màquina del temps l´hagués portat a tenir vint anys de nou.
En Joan va conèixer la seva parella a la universitat politècnica. Anaven a llicenciatures diferents però es veien pel campus i es van fer l´ullet. Ja se sap com són els dijous a la nit. En pocs mesos ja sortien junts, eren parella. I uns pocs anys més tard, acabada l´estada a la universitat ja vivien junts. Va ser un procés imparable i els fets s´anaven succeint un darrera l´altre com si una ma invisible els anés guiant. En Joan en cap moment va reflexionar respecte a si aquells esdeveniments que passaven per la seva vida eren realment els que ell volia. D´acord, li agradava, hi estava bé, gaudia de la seva companyia i del sexe junts però mai havia parat a pensar si l´estimava de debò, si era la companyia que volia per sempre més. És ben diferent el respecte, l´estimació que l´amor sincer. La seva parella si que l´estimava, no podia estar sense ell. En Joan, si alguna vegada hi havia pensat una mica pensava que ja era normal el que ell sentia ja que era una persona poc donada a exterioritzar els seus sentiments i que si que l´estimava, tot i que a la seva manera. Com s´enganyava. I ara ja no hi era, la seva parella era morta i ell sol a la vida. El seu món, tan llargament creat i ben endreçat s´havia capgirat i s´havia d´enfrontar a la nova realitat i a la gran pregunta de si realment l´havia estimat mai. I la pregunta venia pel fet que el Joan no la trobava a falta per pes. Es va imaginar a ell mateix en un estat d´enamorament similar als que sortien en les pel·lícules (que ell sempre havia trobat molt exagerats) i patint la mateixa cruel pèrdua. Hauria d´estar destrossat anímicament, amb una pena terrible i amb el cor ben rebregat. Boig de dolor. Però ell ni de bon tros es trobava així. Estava atabalat i cansat. Volia sortir d´aquell hospital i tornar a casa. Ni pena, ni dolor, ni plor, ni angoixa ni res de res. Una certa nostàlgia potser si, com qui enyora un bon pa amb tomàquet després d´uns dies de vacances a l´estranger. Tothom deia que eren una parella perfecta, esplèdida, fets l´un per altre i ell s´ho havia cregut, s´havia acomodat a la situació i havia anat fent la viu-viu durant tots aquest anys. S´havia arribat a creure que l´amor era el que ell vivia i sentia i que si a ell l´estimaven tant, alguna cosa a canvi deuria donar ell i clar, era amor també. Mai s´havia plantejat si era simplement afecte, amistat, incapacitat per afrontar la realitat.
I mira per on la mort l´havia fet despertar de tots aquests anys d´ensopiment. La dalla de la mort havia destruit en un tres i no res una mecànica conjugal llargament construïda sobre una base falsa. En Joan no estimava la seva parella i no la trobava a faltar gens ni mica. Al contrari, veia claríssim que la mort l´havia alliberat, l´havia fet renéixer, l´havia tret de la presó que ell mateix s´havia anat construint durant un bon grapat d´anys i que el corsecava sense adonar-se, a base de creure tot allò que els demés li deien i li aconsellaven. Gràcies a déu que era morta, quins descans, pensava en Joan per ell mateix. Era lliure i podia tornar a començar una vida plena, aquesta vegada ben lluny de la mentida i de la ceguesa de cor. La mort de la seva parella havia servit per ressucitar-lo a ell que era un mena de mort en vida de feia molts anys.