creuar la línia

Resum ràpid. M va estar...com dir-ho? Enamorat?...de N fa molts anys. Tot just era adolescent. No va passar res de res. Ni tan sols se li va mig insinuar. Va deixar passar oportunitats i finalment els seus camins es van separar. Es van anar fent adults i un va anar cap aquí i l´altra cap allà. L´amor adolescent va quedar colgat però mai oblidat. M va conèixer L més tard. M i L es van casar. Han estat prou feliços durant prou temps. M creia que estimava L. Mai ho va saber però a N també li agradava M. I molt. Tampoc ella va fer res. El tren també li va passar de llarg. També en va agafar un altre posteriorment.
Som a l´actualitat. M veu N pel carrer. N no l´ha vist encara. Queda sotregat. No sap si saludar-la o marxar corrents, evitar el fantasma. Decideixen per ell i N, al veure´l, se li acosta. A M les paraules li costen de sortir. Sembla que se li agafin a la gola, com si tinguéssin vergonya de ser escoltades. Una gran fogarada li va cremant pel seu interior i li retorna tota aquella timidesa ofegadora de la seva joventut i que creia que havia superat. Amb ella no. Que té N que no tingui ningú més? A N l´estima de debò i això el capfica. Per què no sento aquest neguiteig per L?
El nervis no li fan adonar que N també està torbada i regirada. També li retorna aquell desig patit silenciosament feia anys i sobretot li retorna el sentiment d´oportunitat perduda, de no haver viscut un amor que potser no hagués anat enlloc però que no va ni tant sols tenir oportunitat d´expressar-se. Com és que pensa en tot allò? Que no està bé amb el seu company? Li fa por pensar-hi.
M i N es diuen a adéu. Cadascú repren el camí que duia feia cinc minuts escassos. Són cinc minuts que els han canviat. No gosen mirar enrera tot i que se´n moren de ganes. La motxil·la que traginen és massa gran i feixuga com per poder-ho fer amb estabilitat, sense caure i fer-se mal.
No poden deixar de pensar l´un en l´altre. Que joves i que burros que vam ser, pensen al mateix temps. Volen recuperar un somni de joventut, perdut ja, o volen recuperar les seves vides? Poden recuperar-les? La veritat és que no les han perdudes mai i simplement les seves carretereres eren divergents. Els actes que no fem els perdem i ens omplen de buidor? Siguem sincers, depen de com ens tracti la vida posteriorment i del cost de la renúncia. Si ens tracta prou bé, probablement ni ens en recordem. Si hem renunciat a no res, probablement tampoc. A ells el cor els crema. Potser van renunciar a massa? No se sap. Parella, obligacions, alguna hipoteca plena de clàusules. La raó els posa pals a les rodes i els amargueja.
Uns dies més tard N rep un missatge de M. L´ha buscada a través de la xarxa social. Li envia una freda i informàtica petició d´amistat. Li ha costat reunir el valor suficient com per enviar-la. N accepta, nerviosa. No el segueix gaire tot aquest tema però de tant ple que en va tothom, sovint sembla que si no hi ets no existeixes. Ara li ha servit d´alguna cosa tota aquella mandanga. La mà li tremola sobre el ratolí quan fa el clic sobre la icona corresponent. Ho fa i respira alleugerida. Ja està. Que fàcil. No afegeix cap comentari perque no s´atreveix. Li fa por. Ja són amics i un missatge automàtic ho ratifica. El llegeix una vegada i una altra. Sempre posa el mateix text tot i que voldria que canviés i es transformés en una inspirada carta d´amor.
Uns dies més tard rep un missatge d´ella. Ben bé sembla que hagi retornat als quinze anys. És massa impersonal i ple de temor per no semblar massa agosarat, massa ple de les ganes que té de tornar-lo a veure. Li pregunta com està. Li respon que prou bé, anar fent, treballant. Resposta vaga i falsa a mitges. Treballar sí que treballa però bé no ho està gens. La tecnologia els permet xerrar una estona. Parlen d´assumptes poc concrets, surt alguna anècdota poc compremetedora de joventut,...No els importa la banalitat del que diuen ja que els permet estar plegats. A distància però conectats. Amb això sembla que en tenen prou. No és perillós. Finalment es desitgen bona nit i es diuen a reveure.
Ja al llit, M reflexiona sobre tot això. La seva dona és al seu costat, roncant. És maca, simpàtica, atenta però preferiria estar al llit de N. Li ha agradat xatejar amb N i ja pensa en tornar-hi l´endemà. De sobte s´adona del perill. S´hi pot enganxar i no sap fins on pot arribar tot allò. No passarà gaire temps que un dels dos demanarà a l´altre per anar a prendre un cafetó. Ho sap i n´és conscient. I després, què més es demanaran? Potser follar? Ell li demanaria sense pensar-s´ho si no fos que...que...collons, que té L al seu costat, roncant. No sap si vol llençar tot allò que ha construït fins ara per recuperar el seu amor adolescent. Els fonaments de l´edifici de la seva vida ja són profunds i costa Déu i ajut d´arrunar-los. Costa valor i voluntat i no sap si en té prou. A més, li faria un mal horrible a L. Ella l´estima de debò, sense condicions. No és tan fill de puta com per fer-li això, abandonar-la per una altra. Ara bé, és millor viure amb qui no estimes, enganyar-la tota la vida? Podrà aguantar o acabarà petant igualment? El seu cap és un garbuix de pensaments enfrontats.
Estirat al llit, pensatiu, mira cap al sostre de l´habitació. Una tristor generalitzada l´envaeix. No sap si dorm o està despert. Li sembla veure com si aquest s´hagués esvaït. És fosc i no està segur però creu, sí, n´està gairebé convençut, que no hi ha sostre. També creu que hi ha tot de cares pendents d´ell una mica més enllà, amagats en la penombra. Alguns l´observen fixament, altres xiuxiuegen entre ells. Li sembla veure com es belluguen els llavis, com espurnegen els ulls. Parlen d´ell, segur. S´ha convertit en un ratolí dins d´una gàbia i tot de científics observen el seu comportament.
M no té por. Se´ls mira fixament. Ens mira a tots nosaltres amb ulls tristos, una mica plorosos per haver arribat a aquella situació i no saber com sortir-ne. Amb la mirada ens llença una pregunta.
- I vosaltres, què farieu?