En Gerd

Un relat de: maurici

Em Gerd torna a casa seva. Camina ràpid. Està força tapat i el vent bufa prou fort. Sembla com si el sol hagi anat a fer una becaineta i els elements aprofitin per fer-se senyors del cel. No hi ha ningú pel carrer. Casa seva és una mica lluny, ben als afores del poble. Camina ràpid per que li fa mitja por aquell vent. Els arbres semblen ballar, empenyuts pel vent juganer. Només té deu anys i la fressa de les fulles el té espantat. Ensopega amb una pedra al mig del camí, no gaire gran però suficient com per fer-lo desequilibrar. El peu li va a parar al mig d´un xargall força profund, producte de les pluges de fa uns dies i que encara ningú havia tingut temps d´arreglar. Es torça el turmell. Sent un catacrac seguit en pocs instants d´un dolor espantós. Es posa a plorar. Li fa molt mal. També té els genolls pelats i li raja una mica de sang. El vent continua bufant i els nuvols juguen a empaitar-se pel cel, com aliens al dolor d´aquell petit nen humà.
En Gerd intenta posar-se dret per arribar fins a casa seva però no pot. Li fa massa mal i no pot mantenir-se dempeus. Torna a caure a terra. Torna a plorar i encara més fort. Ara, al mal, li ha de sumar la impotència de no poder-se moure i la por a veure´s al mig del camí quan comenci la tempesta que sembla que s´acosta, sol i sense aixopluc. Difícilment algú passarà per allà. El pare i la mare el trobaran a faltar quan comenci la tempesta però pensaran que s´ha quedat a casa d´en Nabiu. A sobre s´enfadaran. Tant de bo m´hi hagués quedat, pensa. Els seus pares li havien dit que no s´encantés. Que anés a casa d´en Nabiu a tornar-li la disfressa però que tornés. Ell ho havia fet tot i les ganes de quedar-s´hi a jugar. Era un nen que feia cas als pares. Sap que per molt que plori o cridi, ningú el salvarà. El vent taparà, diluirà la seva veu de nen petit. Conscient de la seva impotència, continua plorant.
Ben amunt sobre el seu cap, hi ha algú que s´adona de la desgràcia d´en Gerd. Aquells plors plens de temor i dolor han despertat de la seva becaina al sol. S´adona de la pena d´en Gerd i decideix actuar. Com a governant del cel dóna ordres al vent d´aturar-se d´immediat i als núvols que deixin de fer el ruc amunt i avall.
- Gerd, noiet, mira cap aquí! - El sol li crida, amb veu potent, greu i poderosa.
En Gerd no sap d´on prové aquella veu. Només sentir-la sembla que el dolor li disminueixi. Potser si que passarà algú i em salvarà, pensa. Mira endavant i endarrera del camí però no veu ningú. I aquella veu? Li couen els genolls.
- Gerd, mira cap amunt! Sóc aquí dalt! - Li repeteix el sol, ara amb una veu més modulada, més suau.
Aixeca la vista cap a la capçada de les alzines que hi ha arran de camí però no hi veu ningú enfilat. Continua aixecant la vista cap al cel, com si un cordill invisible li estirés el cap. Una fet màgic el deixa bacabadat. Li sembla que el sol el mira i li parla. No té ulls però pot sentir-ne la mirada. No té boca però pot escoltar-ne la veu.
- No et preocupis minyó. Jo m´encarrego de tot.
A en Gerd li passen de sobte totes les preocupacions. Se sent segur i protegit. No sap ben bé que passa però creu que no serà res dolent. Del terra estant observa com el sol va donant ordres.
De sobte, els núvols comencen a canviar. El de més a l´esquerra, gradualment, pren forma de...ostres,...sembla un cap allò! I allò altre un peu. Al final és com un caball alat fet de coto fluix. I un altre núvol de la dreta es va transformant en un carretó. Es poden veure clarament les rodes, amb tots els radis. Se li acosten i es posen al seu costat. No s´ho pot creure tot allò, tant màgic, tant extraordinari. Finalment, dos nuvolets, prenen la forma de dos ocells i també se li acosten. Una vegada són al seu costat, l´agafen del terra suaument amb el que serien les urpes i el posen sobre el carro. El peu li fa mal i el genoll li cou. El carro és suau, flonjo, fa olor a una barreja entre gespa tallada i bosc després d´una bona pluja. Que bé s´hi està allà. De sobte, el cavall alat s´enganxa al carro i aixequen el vol. Els dos ocells l´escorten, a banda i banda. El vent torna a bufar però aquesta vegada només sobre el seus genolls pelats. Aquell vent li alleugereix el dolor. Té set i sense ni demanar-ho, nota com li plou just sobre la boca. L´aigua és fresca i bona. En beu un bon glop. S´hi està tant bé sobre aquell núvol, s´hi està tant còmode. Després de tant patiment es relaxa, es deixa anar i s´adorm profundament, mentre el vent li acarona també els cabells.
Mentre dorm no s´adona que l´han portat fins a casa seva, que han entrat misteriosament per la finestra tancada i que l´han deixat al seu llit, dormint encara. Tampoc sap que el sol li ha fet un petó a la galta i que li ha dit a cua d´orella que tots els nens que es porten bé tenen la seva recompensa en els moments difícils.
L´endemà al matí es desperta. Obre una mica el ulls, encara mig endormiscat i veu el ninot de drap que té sempre als peus del llit. El cervell, amb uns segons de retard, es posa en marxa i comença a recordar tot l´accident. Un sobresalt el fa aixecar-se del llit. Es mira els genolls, que té com nous. Es mira el turmell. L´ultima vegada que el recorda haver vist estava inflat com una síndria.
Crida sa mare, la Grosella, des del llit.
- Mare, mare, vine! corre!
Sa mare entra a l´habitació, sobresaltada per la urgència dels crits d´en Gerd.
- Mira mare, no tinc mal! Com he arribat fins al llit?! Però si vaig caure i em vaig torçar el turmell! Em vaig pelar els genolls! Com pot ser?!
- Fill meu, deus haver arribat caminant. No ho recordo ara. No passis ànsia! Has tingut un somni.
- No, mare. - Intenta trobar una explicació. - Vaig caure a terra i em viag torçar el turmell. Segur! El sol em va parlar i uns núvols em van recollir. Recordo aquella olor tant agradable a...
A mesura que va parlant s´adona de la poca consistència de les seves paraules. Ben bé sembla un somni tot allò. Però, és que està tant segur que ha passat de veritat!
- Has somiat. No passa res. Ara vesteix-te i vine a esmorzar.
Surt de l´habitació.
En Gerd està content per no tenir cap mena de mal però està trist perque desitjaria que tot allò li hagués passat. Desitjaria que fos veritat que tots els nens que es porten bé, poguéssin comptar amb l´ajut del sol en cas de trobar-se en problemes. Desitjaria que fos veritat que sempre un preciós cavall alat de cotó fluix els portés volant cap a casa mentre la pluja li apaga la set. Finalment, s´adona que tot això només existeix en el món dels somnis. És l´únic lloc on allò extraordinari té cabuda.
Pensarós i una mica decebut va a rentar-se i pentinar-se una mica. Es mira al mirall i es diu a si mateix que tot allò no ha passat, que sí, que ha estat només un preciós somni.
Ben net, mira per la finestra. El sol és ben amunt, donant llum i escalf. Quatre núvols circulen pel cel. Cap li recorda un carro. Una suau brisa refresca l´ambient. Encara no convençut del tot que, tot plegat, ha estat només un somni, li dóna, de tot cor, les gràcies al sol i li llença petó amb la mà. Va cap a la cuina a esmorçar. Comença un nou dia.
Del cel estant, el sol està content amb aquell petó. És la millor recompensa per una feina ben feta. També per ell comença un nou dia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

maurici

50 Relats

68 Comentaris

57011 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Vaig néixer al desembre del 1972 (el 23) i es veu que feia un fred de nassos a Vic. El meu pare sempre em diu que va sortir del cotxe amb el que portava a la meva mare a l´hospital per fer un riu (ja veus tu quins moment d´anar a pixar també) i se li congelava la font del riu. Tot i néixer a Vic sóc garriguenc de tota la vida.
M ´agrada escriure i llegir i fer maquetes i trescar per les muntanyes i viatjar als països nòrdics (quan puc i tinc diners, que pràcticament és mai) això darrer potser record d´aquell fred dia d´hivern vigatà en el qual vaig néixer.
Casat i amb dos fills genials. Es poden tenir més coses a la vida però jo em vaig conformant amb el que he aconseguit, que prou m´ha costat.
només una cosa més desitjo, que us agradin els meus contes i que passeu una bona estona amb ells.