el secret

Un relat de: maurici

La dz2 és una ploma estil·logràfica. No n´és una de qualsevol. És de les millors que hi ha al mercat. Té un disseny sofisticat i uns acabats gairebé dignes d´un orfebre. A més, a diferència de la persona que habitualment la utilitza, pensa. També desitja. I, a sobre, amaga un terrible secret que posa en dubte la continuïtat del planeta.
Habitualment, una vegada l´han utilitzada, després de tot un dia de feixuga feina, l´abandonen sobre la taula. És hora de plegar i tothom a l´oficina marxa cap a casa. El seu propietari no és especialment curós i no en té cap mena de mirament o consideració. A l´hora en punt la deixa caure de les mans i allà es queda, rendida després d´haver passat un altre dia amb la pesada càrrega de la revelació que té per comunicar-nos a banda d´estar tot el dia signant documents o bé subratllant apunts comptables.
La nostra protagonista té un amic. La seva relació va més enllà de la simple l´amistat però tampoc diriem que són parella. Ara bé, que en sabem nosaltres de la secreta vida de les estil·logràfiques?. No tenen gaires oportunitats d´estar plegats però, sincerament, tampoc frisen per estar-ho. Ocasionalment, en lloc de deixar-la sobre la taula, entre papers diversos i el paquet de grapes, la deixen al pot. Allà hi ha en dxy. Pertany a una marca de renom i està massa ben pagat de si mateix. Ara bé, la van fer de color verd i no la utilitzen mai. Un regal poc útil. Passa els dies al pot, on ja ha perdut tota esperança de deixar la seva emprenta sobre algun contracte important o un algun conveni prestigiós. Tontejar amb dz2 de tant en tant és el seu únic estímul per evitar que la tinta se li quedi seca. L´ànima ja fa temps que se li va corsecar.
En dxy no té una conversa que dongui per gaire i bàsicament es passen l´estona tontejant i parlant de banalitats, com fent veure que a banda del tomàquet, alguna cosa més els uneix. A manca d´altres opcions, aprofiten el que tenen i és l´un a l´altre. Ella mai li ha explicat el gran secret que suporta. Creu que tampoc l´entendria. En dxy no és més que una ploma creguda de si mateixa. Massa pretenciosa com per fer cas als problemes dels altres. Seria com explicar-ho a un paquet de post-it. No serviria de res. Mira que en són de curts els post-it, pensa dz2 per si mateixa.
Aquesta nit, sobre la taula de l´escriptori, en mitja penombra, el veu al pot, tot lluent. Tot és façana. No li importa no estar amb ell avui. I demà segurament tampoc. No té ganes d´arrambada. Almenys no haurà d´aguantar a l´idiota del seu propietari renegar l´endemà. I és que després d´una nit de...com dir-ho?...sexe? les restes de tinta, les restes de la seva passió, queden sobre la taula, esquitxades, emboltant el pot. El propietari encara no enten com allò pot passar. D´on caram ha sortit tota aquella tinta? Només renega. Es pensa que algú de la companyia li fa alguna mena de broma de mal gust. Imbècil. No el suporta.
Avui està especialment trista i angoixada. Necessitaria un consol i un suport que ningú li pot donar. Es troba ben sola sobre aquella taula. Sota la llum de la lluna que es filtra a través del finestral encortinat que hi ha davant de la taula de treball pràcticament plora. Està farta d´aquesta vida avorrida i feixuga que porta. Està farta de signatures i números. Cada dia el mateix. No hi cap possibilitat d´expressar allò que realment porta dins, de fer conèixer al món el secret terrible que té per explicar. Com desitjaria estar en mans d´algú que li permetés treure tota la negror que porta a dins. Per que no un escriptor dels d´abans? dels que escribien a mà els contes, els poemes. Que l´agaféssin, delicadament. Que l´amanyaguéssin i l´acaronéssin entre els dits, calents, suaus i que, d´una vegada per totes, de de la seva tinta en sortís tot allò que té per avisar. Però necessita algú prou fantasiós com per escriure la història que té per contar, algú prou imaginatiu com per deixar-se portar per la ploma, algú prou espavilat com per entendre tot allò que s´escriuria sobre un paper inicialment blanc i que, poc a poc, s´aniria omplint amb les paraules de l´advertència, amb els senyals del desastre i amb els signes d´un futur incert.
Sisplau, que algú m´utilitzi! sembla dir-nos la imatge de dz2, reflectida al vidre de la finestra. La tristor i l´amargor li corren per dintre.
I mentre, una altra nit va passant, una altra nit de menys per a tots plegats. Torna a fer-se de dia i torna la gent a feinejar per l´oficina. Torna dz2 a les seves tasques monòtones, frustrants. Fins quan durarà la seva angoixa i el seu martiri? Algun dia dirà prou? Acabarà llençada al cubell de les escombraries, entre papers arrugats i llaunes de refrescos mig buides? Haurem perdut una nova oportunitat.
Que deu tenir per explicar-nos? Potser que ens estem acostant massa al punt de no retorn en la reversibilitat dels sistemes naturals, potser que tant tontejar amb els recursos del planeta ens portarà a la desaparició, potser que les aranyes de mart atacaran el planeta i ens faran els seus esclaus?
Potser no caldria que cap ploma ens avisés de les amenaces que ens tenen cada vegada més empresonats, més fràgils. Tots sabem que ens acostem al llindà del precipici però alhora tots portem una vena que no ens permet veure´l. És una vena autoimposada, que no volem treure´ns pel temor a afrontar un canvi en la nostra forma de vida fàcil. Especulem amb el futur mentre avança la sequera, mentre disminueix la generació de biomassa de forma alarmant, mentre els nostres fills tenen cada vegada un planeta més deixat i degradat.
Realment serviria d´alguna cosa que dz2 hagués anat a parar a mans adequades? No hi ha hagut ja prou plomes que han advertit del perill? Potser sí que ens mereixem el futur que ella té per advertir-nos. La resta del planeta quedaria ben descansada.


Comentaris

  • Recordatori[Ofensiu]


    Benvolgut/ada relataire:

    Des de l’Associació de Relataires en Català (ARC) volem recordar-te que està en marxa el Concurs ARC de Narrativa Breu 2010 “Barcelona, t’estimo”.

    Et convidem a consultar les bases d’aquesta convocatòria actualitzada (les trobaràs a la pàgina d’inici d’RC) i a participar-hi de nou amb el teu relat (només cal que s’adeqüi a l’extensió prefixada i que pertanyis a l’Associació).

    Gràcies a l’avançada,

    ARC

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

maurici

50 Relats

68 Comentaris

55231 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Vaig néixer al desembre del 1972 (el 23) i es veu que feia un fred de nassos a Vic. El meu pare sempre em diu que va sortir del cotxe amb el que portava a la meva mare a l´hospital per fer un riu (ja veus tu quins moment d´anar a pixar també) i se li congelava la font del riu. Tot i néixer a Vic sóc garriguenc de tota la vida.
M ´agrada escriure i llegir i fer maquetes i trescar per les muntanyes i viatjar als països nòrdics (quan puc i tinc diners, que pràcticament és mai) això darrer potser record d´aquell fred dia d´hivern vigatà en el qual vaig néixer.
Casat i amb dos fills genials. Es poden tenir més coses a la vida però jo em vaig conformant amb el que he aconseguit, que prou m´ha costat.
només una cosa més desitjo, que us agradin els meus contes i que passeu una bona estona amb ells.