la cosa més bonica del món

És molt aviat. El sol encara dorm i la lluna ja va de baixada. Està contenta perque ja s´acosta al final del seu viatge nocturn. A tots ens sembla que cada dia fa el mateix. A l´Arnau li agrada la lluna. Més ben dit li agrada l´astronomia. Li fa certa pena que planetes i satèl·lits estiguin condemnats a viure en la repetició, en un viure cada dia el mateix. Cony de gravetat, pensa. Li recorda aquella pel·lícula, la de la marmota i l´Andie McDowell. Molt maca. Aquesta matinada portarà el seus dos petits a contemplar un fet extraordinari. Pensa que ja són prou grans com per poder-lo admirar i que són prou espavilats com per poder-lo entendre.
El dia anterior, al vespre, queden d´acord. Els diu que els despertarà ben aviat, que serà negra nit i que hauran de caminar una mica a les fosques pel bosc, fins a l´esplanada de cal cuc. Serà com una aventura. Ja portaran la lot i si volen es podran posar el llum frontal. Aquesta llum els agrada molt i pensa els farà més distreta la caminada, que si bé serà curta, enmig de la negror del bosc, els podria fer sentir por i certa angoixa. Encara són petits i no cal forçar-los.
No hi ha forma de fer-los dormir. Estan ben excitats per l´aventura que els ha preparat el pare. Li demanen, amb incansable cantarella, on aniran. Ell els diu que és una sorpresa i que no els ho pot dir. Si ho diu ja no serà sorpresa i ja no caldrà que hi vagin. Ells tornen a la càrrega i demanen, com si sentissin ploure, on aniran. No val la pena discutir amb nens. És picar ferro fred. Al final s´imposa i els diu que a dormir o no aniran enlloc. De mica en mica es van calmant i s´acaben adormint profundament. Qui sap si somien en l´aventura que els espera en poques hores, amb el seu pare. Clar que, potser somien que la lluna se´n va de passeig, de la maneta del sol i prenen un gelat sota un envelat de festa major, mentre la banda toca alguna melodia ben bonica. Cal ser nen per somiar amb aquestes meravelles. Els adults ja no en sabem.
Poques hores més tard arriba l´hora H. Els desperta. El petit salta del llit com si tingués una molla al cul. La nena és més mandrosa i li costa més aixecar-se. Per moments sembla que prefereix quedar-se allà dormint però les estirades del petit decideixen per ella. Van per feina. Es posen la roba, el calçat de caminar i sense fer soroll surten de casa. Fora al carrer tot està quiet i tranquil. És diumenge i s´aprofita per dormir. No passa cap cotxe, cap camió. Un rat penat sembla volar erràticament amunt i avall, afartant-se de mosquits. Un dragonet, ben arrapat a la paret, prop del fanal, els observa. Intenta esbrinar on deuen anar aquells passarells a aquella hora del matí.
Pugen al cotxe i marxen cap als afores del poble. Pugen turonet amunt fins a una mena de placeta on acaba al camí. L´Arnau atura el cotxe i els diu que a partir d´allà hauran d´anar a peu però que és poca estona. Engeguen els llums. El petit té una certa por. Davant seu s´aixeca un bosc espès, fosc i, pensa ell, ple d´alimanyes i bèsties salvatges. Imposa. No ho sap perque és petit però segurament n´hi ha més al poble, de bèsties salvatges. El pare l´agafa a coll i comencen a caminar. Si no en fan via faran salat. Són deu o quinze minuts de caminada lleugera, amb una certa pujada. Arriben dalt de tot i surten del bosc. Davant seu canvia el desnivell. El turonet comença a fer una baixada suau i allargassada. El bosc desapareix i és substituït per un immens camp de blat que cobreix tota aquesta banda de la muntanya. Encara no l´han segat tot i que és ja finals de juny. Els granets de blat també dormen aquesta hora. Les seves llars daurades estan ben quietes. No fa gens d´aire i la temperatura és agradable, fins i tot un pèl calurosa i xafugosa. Més enllà, a la ratlla d´un horitzó que encara no es veu, hi ha el mar.
El pare els diu que ja han arribat. Seuen a terra i sobre una flassada que ha portat per estar més tous. Beuen una mica d´aigua. La mainada juga amb les llums. El mussol els acompanya i els dóna la benvinguda. La lluna ja gairebé no es veu. Està a punt d´acabar una altra vegada el seu etern periple nocturn per la volta celest.
Una vegada asseguts tanquen les llums. El pare els diu que estiguin quiets, que aviat podran veure un espectacle únic, fantàstic. Nerviosos fan cas al pare. Queden a les fosques. Queden en silenci. El bosc els acompanya i els estels els miren. Xerrica el grill. Tot de sorolls, petits, fins, gairebé imperceptibles provenen del bosc. No tenen por perque tenen el seu pare allà. Tots tres miren cap a l´horitzó. Gradualment, poc a poc, el negre va desapareixent. Una claror, inicialment gairebé imperceptible, es va imposant a la foscor. Els estels sembla que s´apaguin de mica en mica. S´aixeca el dia i s´imposa a la nit. Finalment, per l´horitzó, per sobre de la recta linia del mar apareix, carbassa llampant, el sol. La canalla està absorta contemplant aquell espectacle. No ho havien vist mai. Els té meravellats aquell joc de llums canviants. Un segon, dos, tres. Miris on miris tot canvia, res és inalterable. L´alsina és la mateixa però l´aspecte és ben diferent. Tot sembla diferent aquella hora del matí. Amb la mirada extasiada cap a la ratlla de l´horitzó, l´Arnau els explica que els ha portat allà perque vegin com de maravellós és el món. Els diu que cada dia comença de la mateixa forma però no per això cada dia ha de ser igual. Ells poden fer tot el que els vingui de gust, ells poden triar que faran, poden construir-se el futur que vulguin perque poden decidir. És un nou dia de la seva vida i han d´estar contents per poder-lo viure. Allò, per ell, el seu pare, és el millor regal que els pot fer a la vida. Allò, per ell, el seu pare, és la cosa més bonica del món.
La nena, amb veu tremolosa, pregunta si la mare, des del cel, també pot veure aquell espectacle. La troba a faltar i les llàgrimes li comencen a lliscar galtes avall. Ell intenta fer el cor fort però és molt difícil. Molts anys abans també havien vingut aquí, a veure la sortida del sol. Van entendre que podien fer la travessa de la vida plegats, que estava a les seves mans. No comptaven amb les mans del malparit que la va matar. El sol ho va amarant tot de claror i suaument va despertant, picant a la porta de cada un d´ells amb els seus infinits rajos, un a un, els granets de blat. L´Arnau també plora la seva dona i el seu record inesborrable. El petit encara és massa petit. També plora però per la tristesa que veu en la seva germana i el seu pare. No recorda gairebé gens sa mare.
Mentre la pena encara els embolcalla, no saben que estan a punt de viure un fet insòlit i mai vist. De sobte apareix per l´horitzó la lluna. Fa cara d´estar feliç i contenta. A acabat la feina i toca divertir-se. El soroll del bosc, aquells catacrecs que enmig de la nit t´acollonen, es van convertint, plàcidament, en una tonada melodiosa i harmoniosa i en uns acords que t´agafen l´ànima i la sotraguegen. Tots els animals del bosc, són una sola veu i d´entre pins i alsines en surten una paraules que reconforten i donen ànims per continuar endavant, per continuar vivint ja que sempre en tindrem el record i això, és el que més s´assembla a estar viu.

So, so you think you can tell
Heaven from Hell,
Blue skys from pain.
Can you tell a green field
…
La lluna i el sol ballen, ben abraçats, sota l´envelat blau del cel. Tenen poques oportunitats d´estar plegats i aprofiten aquests moments fugaços. La banda del bosc ja toca i el gelat potser vindrà més tard. A vegades els somnis es poden fer realitat. Pare, filla i fill també agafats de les mans contemplen l´espectacle. La tristesa no marxa però sí que es fa una mica més soportable. L´Arnau no s´ho acaba de creure. Potser sí que està somiant. Tant se val. És increïble. Mare, companya, tant de bo fossis aquí, pensen tots tres alhora.
I la banda del bosc continua tocant i cantant. I La lluna i el sol continuen ballant. I els nostres amics continuen contemplant. I la presència de la persona estimada i perduda, arrabassada per la injustícia, es fa més i més gran.

How I wish,
how I wish you were here.
We're just two lost souls swimming in a fish bowl, year after year,
Running over the same old ground.
…

Siguis on siguis, segur que ens pots veure i pots sentir els nostres cors bategant per tu. Siguis on siguis segur que pots entendre que mai t´oblidarem. Siguis on siguis segur que saps que el teu record mai ens marxarà, mai s´esborrarà i sempre t´estimarem. Siguis on siguis, ets amb nosaltres. I això, això sí que sí, és la cosa més bonica del món.