les mirades

Un relat de: maurici
No sé per què em miren? Segur que faig mala cara. Per la finestra no es veu res. Hi ha una boira molt espessa. Es podria tallar amb un ganivet. Aquí dins no n´hi ha, de boira però és fred igual. És un descans no ser a fora, sol, perdut i engolit per l´espessor.
No em treuen els ulls de sobre. Què mireu vosaltres! No s´immuten. Només em miren amb aquests ulls buits, aquestes cares inexpressives. La boira continua, feixuga. Ho embolcalla tot i no deixa veure res. És com una paret al món exterior. No em permet anar-hi. Millor. Em fa por l´exterior. T´hauria d´anar buscar però no puc. Em paralitza pensar en les consequències que això tindria ara en mi, fràgil. Com és que hi ha tanta boira? No n´hi havia mai. Tot era lluminós, habitualment feliç. És culpa teva, ho saps?
Per què perdeu el temps amb un pobre desgraciat com jo? Aneu a menjar herbeta al prat! Deixeu-me estar! Hauria de sortir, tenir prou esma per venir-te a buscar, trobar el valor suficient com per dir-te que t´estimo, que vull que tornis amb mi, que tinguem un fill o dos. Tant me fot quants! Quatre! Els que sigui per tenir-te al meu costat. Però no el tinc. El vaig perdre el dia que em vas dir que no m´estimaves i que no em volies veure mai més. Que marxés i no tornés. Que tant de bo una boira ben espessa s´interposés per sempre entre tu i jo, fent impossible el retrobament que ara desitjo tant. La vas ben encertar. Ja veieu, bruixota i cabrona alhora.
Aquest collons d´ulls em continuen mirant, fixament. Que sóc el culpable? No només va ser culpa meva. Ens vam anar distanciant, imperceptiblement, sense adonar-nos-en. Fets de la vida quotidiana que un bon dia comences a fer per tu mateix, pensant que no passa res, que acabaràs abans, que fent-ho plegats és més lent. Ella feia el mateix. I així va començar la davallada i el distançament. Fins el dia que t´adones que vius gairebé sol, que la teva parella ha passat a formar part del mobiliari, que no és més que una nosa al llit. T´adones que has perdut el compromís que tenies amb ella i que no saps com però ja no forma part del teu món i la teva realitat. I aquell dia fa por. On ha anat a parar tot allò que creiem tenir? Com ha escapat? I abans que pogués ni tant sols reflexionar sobre com recuperar la teva confiança i l´amor que teníem, em vas dir que turutut, que s´havia acabat, que no em volies veure més, que estaves tipa de mi i de les meves manies, del roncs, de la meva samarreta tronada d´Expedient X. Que marxés. Tu no volies recuperar allò que un dia sí que vam tenir. Em vas mig consolar dient que no n´hi havia per a tant, que aquestes coses passen, que formen part de la vida, que la gent canvia i pren camins divergents. Una merda! I el director d´informàtica, què?no compta? Maleta, puntada de peu i al carrer. Sobretot que no tornés, que no volies saber res de mi. I després tot allò de la boira i altres collonades.
No rigueu, sisplau! Més aviat és per plorar. No em surt cap llàgrima. Jo l´estimava, de debò. Us ho juro. Al principi segur i a final crec que també. I ara aquí em teniu, acollonit i acovardit, emboirat, amb por de sortir. Sentat en aquesta cadirota mirant per la finestra el no res. Imagineu que ens retrobem enmig de la boira i topem. De casualitats el món n´és ple. Imagineu que els meus llavis impacten els seus, dolços, humits, calents i ben vermells. Em vindrien al cap tants records, tantes estones agradables, tantes follades. Tot perdut per no se ben bé què, encara. No vull recordar aquells moments feliços perque sé que no tornaran. Prefereixo quedar-me aquí, mirant la boira, guardiana de la meva ànima trencada i sense futur.
Que potser ploreu? Sembla que espurnejin. És trista la meva història, ja ho veieu. Potser no són tant buits, els vostres ulls. Del calendari estant, em sembla que us penediu de mi. Us faig llàstima. Només els dies que vaig arrencant, un rera l´altra i que m´allunyen cada vegada més de tu senyalen l´únic canvi en la meva vida. No en vull més, de canvis! Prefereixo aquesta monotonia protectora. Aquesta és la veritat de tot plegat! No estic enfadat, només anestessiat. Espero que duri per sempre aquesta situació. Haver-me d´enfrontar a la pèrdua seria massa dur. Una llàgrima s´escola també dels meus ulls. Faig pena fins i tot a les ovelles, que del calendari estant, s´han convertit en la meva única companyia d´un temps ençà. Dec estar molt malament, us ho ben dic.

Comentaris

  • Curiós relat.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 09-11-2011 | Valoració: 8

    Pobre noi. No sap viure sense la seva xicota ni amb ella. Li fa por no reconciliar-se fins que ho fa, llavors li fa vergonya haver-se reconciliat.

    Trobo que el relat és bastant entretingut i val la pena. Aquest pobre noi mastegat per les circumstàncies. No li afavoreix, viure així. Ara, quan caus en aquest pou viciós, difícil és sortir-ne.

    Potser li convindria buscar-se distraccions. Això diuen que ajuda.

    Ens veiem per relats. Salut.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

maurici

50 Relats

68 Comentaris

55278 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Vaig néixer al desembre del 1972 (el 23) i es veu que feia un fred de nassos a Vic. El meu pare sempre em diu que va sortir del cotxe amb el que portava a la meva mare a l´hospital per fer un riu (ja veus tu quins moment d´anar a pixar també) i se li congelava la font del riu. Tot i néixer a Vic sóc garriguenc de tota la vida.
M ´agrada escriure i llegir i fer maquetes i trescar per les muntanyes i viatjar als països nòrdics (quan puc i tinc diners, que pràcticament és mai) això darrer potser record d´aquell fred dia d´hivern vigatà en el qual vaig néixer.
Casat i amb dos fills genials. Es poden tenir més coses a la vida però jo em vaig conformant amb el que he aconseguit, que prou m´ha costat.
només una cosa més desitjo, que us agradin els meus contes i que passeu una bona estona amb ells.