carta de comiat

Un relat de: maurici

Estimada Maria del Mar,

Si llegeixes aquestes linies és que finalment hauré escrit tot allò que tinc al pap i prou valor com per enviar-te-les. He començat a escriure però realment no sé el final que tindran. Potser d´aquí a deu o dotze paraules llençaré la ploma contra la paret, estriparé el papers i em posaré a plorar. No ho sé. L´única certesa que tinc ens aquest precís instant del temps és que m´he de morir i que he d´escriure tot això. He de buidar-me. No sé el motiu perque la culpa no marxarà però com a mínim m´hauré sincerat amb tu. Si em permets, continuo.
No em vull disculpar pel que vaig fer. Allò no té disculpa. Crec que estariem d´acord. Em sembla que aniré una mica al passat. No em justificaré, només explicaré els fets. No busco el perdó perque sé que no en tinc.
Et vaig veure per primera vegada quan tenia setze o disset anys. Tu també tenies la mateixa edat. Fins aleshores només t´havia mirat. Aquell dia et vaig veure i tot jo em vaig adonar que eres la noia més bonica del món. Estaves davant del forn de can Pujol i anaves amb la Francisqueta de can Mas i amb l´Adelina. Vestit blanc i cabell recollit. Que preciosa que eres! Aquell dia no vaig dormir gaire bé, t´ho ben asseguro. Em vaig haver de calmar una mena d´escalfor que tenia dins. Mossèn Andreu sempre ens deia que si ho feiem ens quedariem cecs, aniriem a l´infern, que era el pecat d´un tal Onan. No vaig poder-ho evitar. Estava cagat de por per quedar-me cec i no poder tornar-te a veure mai més. Tant se me´n fotia l´infern. Només volia tornar-te a veure.
Reconec que vaig embogir per tu. El meu net m´ha dit que és cosa de la dopamina. És molt bon noi el meu net i sap moltes coses. Et vas convertir en una obsessió. Havies de ser meva. Tu ja saps que en aquella època tot el que volia ho obtenia. Era alt i gros, guapot, popular. Ningú al poble em feia ombra. Havia de tenir la més bonica.
Recordes la conversa que vam tenir el dia que em vaig declarar? Aquell dia que em vas rebutjar em vaig sentit traït, ultratjat. Vaig començar a odiar-te. És veritat que de l´amor a l´odi hi ha un pas, petitet. No em va costar gens odiar-te. No t´havies donat la volta que ja ho estava fent. Estava furiós que t´estiméssis aquell pobre noi, el Pep. Era un desarrapat, un mort de gana. Pensava que eres una idiota, que no veies el que et convenia i que era jo. Jo podia satisfer tot allò que necessitaves i ell no. Ja veus que jo sí que estava cec. Tu només volies estar al costat de l´home que estimaves. Si era pobre o ric no importava. Jo això no vaig saber veure-ho.
Em vaig anar ofuscant fins que et vaig veure aquell dia per la nit. Altres vegades t´havia seguit, d´amagatotis. Aquell dia anava torrat i estava inflat de desig. No ho vaig poder evitar i em vaig llençar sobre teu. I vaig fer el que vaig fer. Què puc fer, demanar-te perdó? Té algun sentit després de tants anys? Estic penedit pel que vaig fer. No sé si et servirà de molt però ara mateix estic plorant. També he plorat moltes vegades durant aquest anys i no ha servit de res. La culpa la porto dins meu i m´acompanyarà fins i tot més enllà d´aquesta vida. Sincerament no crec que tingui perdó tot i que te´l demano. Fa molts anys l´Esteve em va dir que més baix no podia haver caigut i tenia raó. Per què no el vas deixar que em matés? M´hauries estalviat tots aquests anys de dolor. Era potser la teva venjança? No hi ha res pitjor que viure amb l´ànima desfeta. I què me´n dius de veure el teu fill pel carrer, veure´l créixer i no poder-li dir res? L´Aniol és fill meu veritat? Té la meva cara i els meus ulls. Ha sortit alt i fort. Moriré sense saber-ho de debò. Prefereixo pensar que ho és. Us en heu sortit i estic content.
Jo m´he estimat la meva dona, la Teresa, però mai com et vaig estimar a tu i com encara t´estimo. Sempre he tingut recança, com si li estigués fallant. No li ha faltat mai de res però no tot acaba ens bens materials. No he estat mai capaç de ser sincer amb ella. Què li hagués dit? que estimava a un altra però que la vaig forçar i no en volia saber res de mi? M´hagués abandonat de forma instantània. Jo no podia passar per una vergonya com aquella. Jo no. He estat un egoïsta tota la vida. He pensat sempre abans amb mi que amb els altres. Podia haver estat més bon marit i ara ja he fet tard. És trist marxar així.
Penso que si no hagués estat tant fill de puta i no t´hagués agredit potser després de la mort del Pep hauriem pogut estar junts. No ho sabrem mai però la meva conducta em va tancar les portes a aquesta possibilitat. Al final cadascú té allò que es mereix en aquesta vida. A mi m´ha tocat la pena de no poder estar amb tu i conformar-me en veure´t d´un troç lluny. És pitjor que la presó o la forca. I de retruc no he pogut estimar sense limit, de debò. He fet mal als que de debò m´han estimat a mi, els he enganyat.
La Teresa no en sap res de tot això. Li he amagat tota la vida. Ara pateix molt perque sap que estic a punt de morir-me. Ella m´estima més del que jo l´estimo a ella. Si, ja veus, tinc un mal dolent incurable. Potser demà ja sóc al sot. No em fa mal res però pel que sembla m´està matant per dintre.
Et puc explicar un secret? Durant la guerra, vam sabotejar les armes que fabricavem. El Ton i jo. Pobre Ton, el vaig ben enganyar. El vaig engalipar dient-li que així podiem contribuir a acabar abans la guerra i que deixés de morir gent. Saps la veritat? Ho vaig fer per tu. Sincerament tant se me´n fotien els que morien al front però si podia contribuir a acabar aquella matança qui sap si el Pep se´n salvaria i podria tornar al teu costat. Ja sé que això no m´eximeix del que vaig fer però em va permetre tenir la consciència una mica més tranquila. Si no ho hagués aconseguit potser m´hauria fotut al tren. Al final no va servir per a res i jo vaig haver de continuar jugant-me el coll fins al darrer moment. El meu i el del Ton. Sí, em vaig jugar la vida del meu amic. Mort el pep, no podia deixar de fer-ho. El Ton hagués sospitat. Fins aquest extrem sóc egoïsta. Tan mala persona sóc?
Vindràs a meu enterrament? T´ho demano sisplau. Vine. Fes-ho per aquest pobre i malparit vell. Llencem pedres, escup sobre el taüt, meleeix-me els òssos però vine. Fes-me aquest favor, sisplau. M´he passat la major part de la meva vida en patiment. Deixa´m marxar en tranquilitat. L´infern se´m farà més suportable.
Bé, acabo ja. Crec que t´ho he dit tot. No sé com et faré arribar aquesta carta ni si podré fer-ho. En qualsevol moment es pararà el fetge o el ronyó o el cor i ja hauré begut oli. Espero que l´últim que es pari sigui el cor. Que continui bategant fins al final. Bategarà pel meu fill, bategarà per tota la meva família però sobretot bategarà per tu, Maria del Mar. Fins el darrer al·lè pensaré en tu.

T´estimo fins a morir

Sebastià.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

maurici

50 Relats

68 Comentaris

56139 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Vaig néixer al desembre del 1972 (el 23) i es veu que feia un fred de nassos a Vic. El meu pare sempre em diu que va sortir del cotxe amb el que portava a la meva mare a l´hospital per fer un riu (ja veus tu quins moment d´anar a pixar també) i se li congelava la font del riu. Tot i néixer a Vic sóc garriguenc de tota la vida.
M ´agrada escriure i llegir i fer maquetes i trescar per les muntanyes i viatjar als països nòrdics (quan puc i tinc diners, que pràcticament és mai) això darrer potser record d´aquell fred dia d´hivern vigatà en el qual vaig néixer.
Casat i amb dos fills genials. Es poden tenir més coses a la vida però jo em vaig conformant amb el que he aconseguit, que prou m´ha costat.
només una cosa més desitjo, que us agradin els meus contes i que passeu una bona estona amb ells.