instint assassí

Un relat de: maurici

Aquesta és la veritable història d´en Fosgè Sarí. És una història de mort, farcida de la tristor del mal que ha provocat. Ara bé, també és una història de superació de la pròpia forma de ser, de voluntat per cambiar. La seva és una vida que tot i que comença malament i acaba pitjor, té la recompensa del que sap que al final li espera un futur pel que ha estat suplicant cada dia des que té memòria.
En fosgè no sap des de quan ell és així. No recorda cap època de la seva vida, per remota que sigui, en la qual hagi servit per res més que matar. Només té records de mort, de ganyotes de dolor en la seva presència, d´ulls oberts de bat a bat, vidriosos, sense ni un bri de vida, una vegada la seva presència s´ha fet efectiva.
Ell no vol ser així però no ho pot evitar. Està escrit a les seves molècules. S´hi vol oposar però no sap com. La combinació precisa d´àtoms el fa com és. Cada vegada s´ho proposa, es diu a si mateix que no ho farà més, que aquesta vegada no farà mal a ningú, que passarà de llarg de les seves víctimes, o que els avisarà amb antelació, que els farà veure que han de marxar d´allà cames ajudeu-me, ben lluny i ben ràpid si volen salvar la pell. No hi ha manera i sempre acaba fent la feina. Darrera seu una llarga llista de cossos sense ànima. Llençats per terra i iniciant el procés de descomposició. La seva naturalesa li acaba doblegant la voluntat i acaba apareguent de sobte, sense avisar, quan ja no hi ha temps per a la fugida.
La seva és una presència pràcticament invisible, angoixosa. També silenciosa, llevat d´un suau fru-fru que en delata la seva presència inicial. Ningú ha viscut prou com per sentir-lo per segona vegada. Tot sol, provoca els esgarips de terror i pànic a les seves víctimes, que tot i saber-se perdudes, més d´allà que d´aquí, lluiten fins al darrer al·lè, inútilment, sense convicció però amb voluntat de com a mínim morir lluitant.
En Fosgè Sarí és un tòxic. És un producte químic creat per la mà d´l´home amb la intenció de matar més homes. Curiosa creació aquella destinada a destruir. Ja que hi som posats, a banda de matar humans, elimina tot el que s´interposa al seu camí. Darrera seu no queda cap resta de vida animal. Tot eliminat i el sarró ple d´ànimes. Amagat a l´interior de la bombona a pressió que li fa de presó més que de casa, només li queda esperar que l´alliberin per a una nova cacera, per a una nova matança d´innocents.
De sobte nota com el sacsejen. Ja hi tornem a ser. Avui sembla diferent però. En Fosgè està més convençut que mai que avui podrà vèncer aquesta programació molecular que l´obliga a ser com és. No sóc prou conscient com per no poder vèncer el meu instint? Es pregunta. Es diu a si mateix que no pensa sortir d´aquelles parets metàl·liques, que s´arraparà ben fort a les parets, que vencerà la pressió de vapor que l´obliga a convertir-se en el gas mortal que és a l´exterior. Avui prendrà les regnes de si mateix, avui decidirà el seu futur i el seu comportament. Està content per haver estat tant valent.
Tot d´una s´adona que hi ha canvis. No se sent l´estridència del camp de batalla, no se sent el soroll sumort dels obusos esclatant quilòmetres enllà, esquitxant amb la sang dels homes el que abans havien estat camps de blat. No se senten xerricar les cadenes dels carros de combat mentre avancen cap a les trinxeres dels qui els han fet creure que són els seus enemics.
Avui s´ha acabat la guerra dels homes. Han signat un armistici i pel que sembla tots han guanyat. En realitat tots han perdut. Pares, amics, temps que mai tornarà, inocència, antics camps de civada ara convertits en paisatges gairebé lunars. Que estúpids. Envien en Fosgè Sarí a una planta d´incineració. Es veu que sobren armes i per poder mantenir la pau s´ha decidit que tots n´han de tenir la mateixa quantitat. Ningú sembla que s´hagi parat a pensar que, vista la destrucció, potser millor eliminar-les definitivament. Mort el gos, morta la ràbia. Mortes les armes, morta la guerra?
En Fosgè Sarí comença a notar els efectes de la temperatura. Els seus enllaços comencen a vibrar cada vegada amb més energia. Els àtoms es distancien més i més els uns dels altres. La temperatura del forn no para d´augmentar. Sap que és el final i n´està content. Realment no sap si hauria pogut refrenar el seu instint assassí. En el fons prefereix la combustió que no la prova que li esperava. S´ha acabat tant de dolor. S´ha acabat tanta maldat. En poca estona s´haurà convertit en tot de petites molècules. S´haurà convertit en aigua o en diòxid de carboni. Volarà pel cel blau fins que serà capturat per alguna planta en creixement o quan la condensació sigui l´adequada, caurà en forma de pluja, on ajudarà a curar les ferides que la guerra a causat a la terra que ens acull. Tant li fot si li toca el cicle de l´aigua, el del carboni o el de la mare que el va parir. Per fi podrà ajudar a construir, a fer néixer. Aquest instant, el seu darrer, l´instant en el qual ha de morir, és el més feliç de la seva vida.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

maurici

50 Relats

68 Comentaris

57001 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Vaig néixer al desembre del 1972 (el 23) i es veu que feia un fred de nassos a Vic. El meu pare sempre em diu que va sortir del cotxe amb el que portava a la meva mare a l´hospital per fer un riu (ja veus tu quins moment d´anar a pixar també) i se li congelava la font del riu. Tot i néixer a Vic sóc garriguenc de tota la vida.
M ´agrada escriure i llegir i fer maquetes i trescar per les muntanyes i viatjar als països nòrdics (quan puc i tinc diners, que pràcticament és mai) això darrer potser record d´aquell fred dia d´hivern vigatà en el qual vaig néixer.
Casat i amb dos fills genials. Es poden tenir més coses a la vida però jo em vaig conformant amb el que he aconseguit, que prou m´ha costat.
només una cosa més desitjo, que us agradin els meus contes i que passeu una bona estona amb ells.