Nosaltres sols

1.JOAN III D'ARAGÓ I ELS SEUS SUCCESSORS

Joan III va haver de preocupar-se, sobretot, de mantenir la integritat dels seus dominis: Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols. En teoria, no ho tenia pas fàcil; durant el segle XV, Catalunya s'havia arruïnat arran de la Guerra dels Remences (1462-1472), la guerra civil en què els pagesos s'enfrontaren als senyors i la Generalitat s'alçà contra el rei Joan II (1458-1479), pare de Ferran II el Catòlic; la Guerra dels Remences destruí tota la força i tot l'esplendor que havia tingut el Principat durant la Baixa Edat Mitjana; Mallorca havia patit la Guerra dels Forans contra els Ciutadans (1450-1453), que també l'havien deixada exhausta; en temps de Ferran II, la ciutat de València -més que no pas el conjunt del Regne- havia viscut una època de joia i esplendor, que se n'anà en orris arran de la Guerra de les Germanies, una revolta popular esdevinguda entre 1519 i 1522, a principis, doncs, del regnat de Joan III . Per altra banda, la Corona d'Aragó es trobava rodejada de dues grans potències: França i Castella.
Al final, però, Joan III se'n sortí; Carles V i Francesc I de França foren enemics a mort i, doncs, no van poder posar-se d'acord en res, ni tan sols en una cosa tan senzilla com hauria estat envair la Corona d'Aragó i repartir-se'n els territoris; a més, Carles V va dedicar totes les seves forces i energies a lluitar contra els prínceps protestants d'Alemanya, per tant, se'n va oblidar de Joan III i la Corona d'Aragó. Hi havia el problema, naturalment, de conservar el domini dels regnes d'Itàlia; per això, a la seva mort, Joan III va dividir l'herència: Aragó, Catalunya, València i Mallorca quedaren per al seu primogènit Jaume III, mentre que Sardenya, Sicília i Nàpols correspongueren al seu fill Ferran IV de Nàpols; així s'originà la nissaga Aragó-Dues Sicílies, al poder fins que, al segle XIX, els seus territoris foren ocupats pels exèrcits de Garibaldi i inclosos a la Itàlia unida, creada per la Casa de Savoia, que ja a principis del segle XVIII s'havia apoderat de Sardenya.
Jaume III, el fill i successor de Joan III, va tenir la sort que França es veiés col·lapsada per les Guerres de Religió, unes guerres civils entre catòlics i protestants que duraren tota la segona meitat del segle XVI, i que Felip II de Castella es trobés amb el problema de la revolta dels Països Baixos -un fet semblant al que avui dia és el conflicte d'Euskadi- i amb mal temps el dia que va enviar l'Armada Invencible a conquerir Anglaterra.
Hom pot argumentar que aquesta hipòtesi de la supervivència d'una Corona d'Aragó afeblida i decadent en mig de dues grans potències com ho eren França i Castella no és lògica. S'hi pot estar d'acord. Al segle X, al-Mansur, l'home de confiança del califa de Còrdova, va saquejar Barcelona tant com va voler; per tant, aleshores, si a Còrdova ho haguessin decidit, els comtats catalans haurien quedat esborrats del mapa, i, ara, nosaltres no seríem ací.

2.LA DECADÈNCIA I LA REPRESA

El rei Jaume IV (1583-1624) va expulsar els moriscos dels seus regnes d'Aragó, Catalunya València i Mallorca. Els moriscos eren els descendents de les poblacions arabo-musulmanes autòctones que els monarques cristians -Alfons el Bataller, Ramon Berenguer IV, Jaume I i Alfons el Franc- es trobaren a les terres que conqueriren a Aragó, Catalunya, València i les Illes. Després de la revolta de les Germanies, en què, a València, els agermanats batejaren els musulmans ruixant-los amb aigua, Joan III havia decretat la conversió dels musulmans al cristianisme; ara bé, sobretot a València, resultà obvi que la conversió només havia estat aparent i, a més, era notòria la complicitat dels moriscos amb els pirates turcs i magribins que assaltaven les costes valencianes i mallorquines. Per tot això, després del fracàs de tots els intents de l'Església valenciana d'aconseguir una evangelització real dels moriscos, el 1609, el rei Jaume IV va decidir que la solució a aquest problema era expulsar-los.
Jaume IV també va haver d'enfrontar-se a la inseguretat creada a Catalunya per les colles de bandolers, moltes agrupades en les faccions dites nyerros i cadells. Ací, la política reial no va reeixir: en molts llocs, les autoritats locals estaven implicades en les lluites de les faccions, per això, sovint, la Generalitat i les Corts s'oposaven a les mesures que el rei dictava contra els bandolers. A la mort de Jaume IV, el bandolerisme continuà sent, encara, un greu problema a Catalunya; de fet, Joan de Serrallonga, un dels cabdills dels nyerros, no fou capturat fins 1634.
Ferran III (1624-1640), fill i successor de Jaume IV, va voler imposar un sistema d'autoritarisme reial, seguint els models de Felip IV de Castella, Lluís XIII de França i Carles I d'Anglaterra. Les seves relacions amb les institucions dels regnes foren molt tenses; les corts catalanes que va convocar el 1626 s'acabaren abruptament: el rei les abandonà sense haver accedit a les peticions dels estaments.
El conflicte va radicalitzar-se quan Pau Claris fou elegit president de la Generalitat; poc temps després, va esdevenir-se el Corpus de Sang: una revolta de segadors a Barcelona que va dur a l'empresonament del rei i a l'assassinat per la turba amotinada del seu ministre de confiança, el comte de Santa Coloma. Pau Claris proclamà un règim republicà per als antics regnes catalano-aragonesos i féu processar Ferran III, que acabà sent condemnat a mort i executat a Barcelona. Aleshores, esclatà a tot arreu una guerra civil: València i Aragó es mantingueren fidels a la Monarquia, i ajudaren els reialistes catalans, mentre que, des de Catalunya, s'intentà provocar alçaments republicans als altres dos regnes. Durant aquestes guerres civils, França va intentar, sense èxit, apoderar-se de territoris de Catalunya. Al final, el 1659, després de gairebé vint anys de guerra, va arribar-se a una restauració monàrquica en la persona del fill de Ferran III, Pere el Retornat V d'Aragó, IV de Catalunya i III de València .
El moment de decadència que la Corona d'Aragó havia viscut des de principis del segle XVI va donar pas a una situació de represa econòmica a partir de finals del segle XVII, estesa durant tot el segle XVIII; fou beneficiosa per als interessos del comerç i la indústria catalanes la neutralitat que Jaume VI va saber mantenir en la Guerra de Successió Castellana (1700-1714), en què, en la disputa pel tron del país veí, Felip de Borbó va derrotar Carles d'Àustria.
Aquesta prosperitat setcentista fou el resultat de la represa del comerç català amb la Mediterrània, l'Europa atlàntica i l'Amèrica castellana; les pretensions monopolístiques de Castella eren rebutjades a les seves colònies americanes i combatudes per Anglaterra, la gran potència marítima del moment amb la qual sempre va aliar-se la Corona d'Aragó. La represa econòmica va manifestar-se en la proliferació a tot arreu de construccions i obres d'art; la més significativa fou el Palau de Pedralbes a Barcelona.
Seguint el patró de Versalles, Martí IV (1728-1737) féu construir el nou palau fora de Barcelona, delimitada, aleshores encara, per les muralles construïdes en temps de Pere el Cerimoniós . La decoració de la nova residència reial fou encomanada al pintor de cort Jacint Rigau; aquest artista hi desenvolupà tot un programa d'exaltació dels reis d'Aragó i de totes les seves victòries i proeses; al sostre del Saló del Tron, Júpiter, Mart i Minerva alçaven en triomf el símbol de les Quatre Barres i retien homenatge a Martí IV, ascendit a la glòria de l'Olimp. En d'altres estances, els frescos evocaven la llegenda de l'escut de Guifré el Pilós, la conquesta de Saragossa per Alfons el Bataller, el gloriós matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella, origen de la unió enfortidora dels regnes; aquest mateix comte també era representat entrant a Tortosa i Lleida, que el rebien amb arcs triomfals. La Victòria, en forma de deessa alada, acompanyava Pere el Catòlic a Las Navas de Tolosa, on els sarraïns eren vençuts -en tot el Palau no hi havia cap al·lusió a la batalla de Muret, per la mateixa raó que l'Arc de Triomf de París no esmenta Waterloo-. Tota una cambra, el saló de ball dels cortesans, estava dedicada a les conquestes de Jaume I: al Pi de les Tres Branques, el rei oïa la paraula profètica que seria un gran conqueridor; a Salou, Jaume I ordenava l'estol de salpar cap a Mallorca, illa que Sant Jordi assenyalava al rei; a l'esplanada del Puig, Jaume I preparava l'assalt final contra València, que es rendia poc després, cors d'àngels cantaven la victòria del rei cristià sobre els infidels. D'altres fets representats en altres llocs del Palau foren la conquesta de Sicília per Pere el Gran, l'ocupació de Sardenya en temps de Jaume II, la conquesta de Nàpols per Alfons el Magnànim i la solemne entrada triomfal de Ferran II a Perpinyà, després d'alliberar-la dels francesos. En un desig d'afirmació del poder monàrquic, al Salonet Blau, on el rei rebia les audiències, Pere el Cerimoniós hi apareixia esquinçant amb la seva daga els papers dels inics privilegis que s'havien donat les unions d'Aragó i de València, aquests rebels vençuts, com es veia a la pintura mateixa, eren comdemnats a beure's fosa la campana que tocaven per convocar les seves reunions sedicioses.
Pedralbes, que esdevingué el centre polític de la Corona d'Aragó, va caure aviat sota el domini de la duquessa de Cardona, l'amistançada de Martí IV. La duquessa, com tothom s'hi referia per antonomàsia, podia decidir si un ministre havia de caure en desgràcia o bé conservar el reial favor simplement pel fet de convidar-lo o no a una de les seves soirées a la cort, on tota la noblesa d'Aragó, Catalunya, València i Mallorques competia per mostrar el seu coneixement de les idees dels philosophes francesos, com també per ordir les seves intrigues de cort o les seves seduccions mútues.
Pere l'Il·lustrat -VI d'Aragó, V de Catalunya i IV de València-, fill i successor
de Martí IV, fou un dels prototipus dels monarques de l'època; llegia amb passió les obres de Montesquieu, arribà a cartejar-se amb Voltaire i a posseir un exemplar de l'Enciclopedie, la bíblia dels il·lustrats europeus. A més de traduir al català les Cartes Perses i Càndid, Pere l'Il·lustrat, emulant els seus avantapassats cronistes, Jaume I i Pere el Cerimoniós, escrigué unes memòries de la seva vida; el rei s'hi presenta com un monarca delerós per aconseguir la felicitat dels seus súbdits; per això impulsa millores i reformes a tot arreu. En realitat, però, Pere va passar gran part de la seva vida entre caceres i festes de cort, i es limità a atribuir-se el mèrit de projectes dissenyats pels seus ministres o bé d'iniciatives sorgides espontàniament d'entre la societat, com ara el nou impuls del Consolat de Mar arran de la represa comercial del segle XVIII.

3.EL LLINATGE DE CERDANYA

La primera dinastia comtal de Cerdanya va iniciar-se l'any 897 amb Miró, fill de Guifré el Pilós, i s'extingí el 1118 a la mort de Bernat Guillem, sense descendència; aleshores, els dominis del casal cerdà passaren al comte Ramon Berenguer III de Barcelona, cosí germà de Bernat Guillem.
La segona nissaga de comtes de Cerdanya va tenir el seu origen el 1782 amb la concessió pel rei Pere l'Il·lustrat del títol de comte de Cerdanya al seu fill cabaler Alfons.
Alfons I de Cerdanya fou un home de caràcter fort i enèrgic, tal com ho reflectí el pintor aragonès Francisco de Goya al quadre La família de Martí V i en d'altres retrats que en féu; Alfons, potser per reacció contra el seu pare, va rebutjar tot l'ambient d'admiració per les idees, evidentment perilloses, dels philosophes i s'orientà cap a una devoció religiosa, veient el Cristianisme com l'únic mitjà per evitar la caiguda en el caos. El daltabaix que va patir França va confirmar-li l'encert de la seva anàlisi.
Martí V, fill i hereu de Pere l'Il·lustrat, es mostrava indecís sobre si entrar o no en la coalició europea per defensar Lluís XVI contra els revolucionaris; el seu germà, Alfons de Cerdanya, va fer tots els possibles per inclinar el rei cap a la guerra contra la França revolucionària, així com va convèncer-lo perquè, d'una vegada, prohibís la circulació d'obres perilloses als seus regnes.
Finalment, Alfons de Cerdanya va aplegar un cos d'exèrcit al Castell de Salses, que partí amb el propòsit d'atènyer Tolosa per continuar avançant cap a París. Mentre assetjava la capital llenguadociana, Alfons va assabentar-se de l'execució de Lluís XVI a la guillotina; aleshores, com pres d'una còlera divina, va fer afusellar tots els presoners revolucionaris i endurí el setge a Tolosa. Tanmateix la ciutat continuava resistint, i Martí V no semblava capaç de trametre reforços al seu germà; al cap d'uns mesos, l'exèrcit republicà va derrotar les forces catalanes a Muret, localitat propera a Tolosa de mal record per al Casal d'Aragó; aleshores, al comte de Cerdanya no li va quedar més remei que retirar-se cap a Catalunya; el seu èxit fou impedir la caiguda de Salses en mans dels francesos.
Per a Alfons fou una ofensa personal que el seu germà, Martí V, acabés avenint-se a concertar un tractat de pau amb la república regicida. El comte de Cerdanya marxà de la cort i s'establí a Perpinyà, a l'antic Palau dels Reis de Mallorques, on es preocupava de donar acollida i ajuda als emigrats francesos per bastir un exèrcit contrarevolucionari que restablís l'ordre a França.
Els fets de França acabarien esquitxant la Corona d'Aragó perquè, com resultava obvi per a Alfons de Cerdanya, Déu no podia deixar sense càstig la indolència en la lluita contra els seus enemics revolucionaris. I, de nou, la va encertar: les tropes de Napoleó s'apoderaren del castell de Salses i començaren a avançar. Martí V i la família reial fugiren a Mallorca; l'illa quedaria fora de l'abast de Napoleó perquè a la batalla de Trafalgar (1805), els anglesos, coalitzats amb els catalans, havien anorreat la flota franco-castellana i, d'ençà d'aleshores, Napoleó no va disposar de cap força marítima capaç d'enfrontar-se a l'esquadra britànica que protegia Mallorca. Per la seva banda, el comte de Cerdanya es va fer el ferm propòsit d'expiar els pecats del Casal d'Aragó: enmig del desori general, Alfons aconseguí formar un cos d'exèrcit que resistí el setge dels francesos a Girona, fins que la ciutat, exhausta i sense aliments, va haver de capitular; aleshores, el comte de Cerdanya es mogué per tot arreu dels regnes per lluitar contra els invasors revolucionaris.
Poc després de la desfeta definitiva de Napoleó i del restabliment de Lluís XVIII al tron de França, Martí V va morir, i la corona va passar al seu fill Jaume VIII, un monarca feble i incapaç que permeté al seu oncle Alfons de Cerdanya encarregar-se de facto del govern dels regnes.
Els liberals catalano-aragonesos, durament reprimits pel comte de Cerdanya, posaren les seves esperances en l'infant Ferran, príncep de Girona. Ara bé, el 1829, Ferran, fill únic del rei, va morir sense descendència, i Alfons de Cerdanya va desfer les maniobres dels qui volien que Jaume VIII es tornés a casar. A la mort del rei (1832), els liberals intentaren aconseguir que la corona passés a Pere, comte de Rosselló, nét de l'infant Pere, germà petit del comte de Cerdanya, però Alfons va aconseguir imposar-se i esdevenir el nou rei d'Aragó.
Durant el regnat d'Alfons (1832-1848), la Corona d'Aragó, esdevinguda baluard de la contrarevolució a l'Europa occidental, fou terra d'acollida per a carlistes castellans i legitimistes francesos. El rei reprimí amb duresa tot conat d'insurrecció: les bullangues de Barcelona, les revoltes de la jamància, així com perseguí no sols els liberals sinó els dirigents del naixent moviment obrer, sorgit arran de la Revolució Industrial. Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del comunisme. Totes les forces de la Vella Europa s'han aliat, el Papa, el rei d'Aragó i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys, en una sacrosanta caça contra aquest fantasma, escrigueren Marx i Engels al Manifest Comunista (1848).
De nou esclatà la revolució a França, però Alfons no va poder combatre-la; el 1848 la caiguda del rei Lluís Felip d'Orleans i la proclamació de la II República Francesa engegà una ventada revolucionària per tot Europa que, a més de fer trontollar el domini del Papa a Roma, s'endugué el canceller Metternich, l'emperador d'Àustria i el rei Alfons d'Aragó. A la Confederació catalano-aragonesa, un cop destronat Alfons, després que la tropa es negués a disparar contra els revoltats de Barcelona, les noves autoritats -liberals de la facció moderada- decidiren mantenir la Monarquia però proclamant rei el comte de Rosselló, Pere el Constitucional. A partir d'aleshores, Rússia fou l'únic país d'Europa on va mantenir-s'hi l'absolutisme.
Alfons I de Cerdanya va acabar els seus dies exiliat a Nàpols; el seu fill, el comte Alfons II de Cerdanya, maldà per recuperar el tron que, legítimament, li pertanyia; el 1874, a Olot, Berga, Manresa, Prada, Morella, Crevillent s'alçaren partides guerrilleres en nom del legítim rei Alfons, al crit de Déu, Furs i Rei; Jaume IX, fill i successor de Pere el Constitucional, va necessitar cinc anys de guerra civil per poder vèncer la revolta alfonsina dita també cerdanyista.
El record d'aquesta guerra mantingué viva la flama del legitimisme absolutista a la Corona d'Aragó; el 1908, el nou pretendent, el comte Alfons III, fill d'Alfons II, va aconseguir vertebrar Déu i Tradició, un nou moviment polític cerdanyista seguint els patrons de l'Action Française i del carlisme castellà així com dels règims i grups feixistes de l'Europa d'entreguerres.
Sota el regnat de Martí VI (1911-1952), la Confederació catalano-aragonesa havia assolit una incerta estabilitat política basada en l'equilibri entre l'autoritat del rei i el poder de les Corts, elegides per sufragi universal. Aquest sistema va poder resistir els atacs revolucionaris dels anarco-sindicalistes i la reacció dels cerdanyistes; durant anys, a Barcelona es produïren atemptats i enfrontaments a trets entre activistes de l'un i l'altre bàndol fins que, al final, la Generalitat, presidida per Francesc Cambó, va aconseguir restablir parcialment l'ordre.
En esclatar I Guerra Mundial, Martí VI, d'acord amb les Corts, havia mantingut una política de neutralitat; anys després, davant l'expansionisme de Hitler, el rei mirà de poder evitar l'entrada a la guerra, però al govern, Lluís Companys era partidari de combatre el règim nazi. El III Reich va intentar, sense èxit, arribar a una entesa amb el rei d'Aragó; aleshores, Hitler hagué de procurar de jugar una altra basa.
Durant la Guerra Civil castellana (1936-1939), el comte de Cerdanya havia creat contingents de voluntaris per lluitar en l'exèrcit del general Franco, sublevat contra el govern republicà del seu país, igual com els sindicats obrers s'adheriren a les brigades internacionals per defensar la república castellana i combatre el feixisme; a Castella, Alfons de Cerdanya va tenir ocasió de contactar amb dirigents del III Reich; acabada la guerra castellana, el comte disposava de batallons entrenats i armats. Per això va aconseguir arribar a un acord amb el Führer.
El 1939, mentre Hitler envaïa Polònia, el comte de Cerdanya, procedent de Castella, va entrar amb les seves forces per Aragó i València; aleshores, escamots cerdanyistes infiltrats, pagats i equipats per agents alemanys, protagonitzaren insurreccions a tot arreu de la Confederació. La situació va fer-se insostenible i Martí VI acabà fugint a Londres; aleshores, el comte de Cerdanya va proclamar-se rei d'Aragó i instaurà un règim dictatorial afí als feixismes europeus; un dels primers actes del nou règim cerdanyista fou signar una aliança amb Alemanya i declarar la guerra a França; Hitler va poder estar segur que la Confederació no ajudaria França quan l'envaís. Poc després, Alfons de Cerdanya va ordenar l'afuse
llament de Lluís Companys, que va tenir lloc a Barcelona, al castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940.
En el moment de la formació dels imperis colonials europeus, la Confederació havia aconseguit aprofitar la crisi de l'Imperi Otomà per apoderar-se de les illes Cíclades, situades al Mar Egeu, i bastir-hi una versió moderna dels ducats d'Atenes i Neopàtria; a la Mediterrània central, l'expedició dirigida pel mariscal Jofre va assolir el domini de les illes Quèrquens, Gerba i Líbia; Tunis no es va poder conquerir perquè estava sota domini francès. A l'Àfrica Negra, el domini catalano-aragonès s'estenia sobre Batsàmbia.
Aquesta fou la base per l'ambiciós projecte d'Alfons de Cerdanya: restablir el domini catalano-aragonès a la Mediterrània com en els bons temps de Pere el Gran i d'Alfons el Magnànim. La branca napolitana del Casal d'Aragó, destronada el 1859 arran de l'annexió dels seus dominis pel nou regne d'Itàlia, tenia com a hereva Constança d'Aragó-Dues Sicílies, casada amb Alfons de Cerdanya, molt desitjós de passar comptes amb la casa de Savoia i recuperar els dominis propis de la nissaga: Sardenya, Sicília i Nàpols.
Alfons va aprofitar l'atac de Mussolini a Grècia, que acabà en una desfeta total per a Il Duce, per conquerir Rodes i Creta, illa on permetria la instal·lació d'una base alemanya. El fracàs dels italians a l'Egipte britànic i la pèrdua d'Etiopia semblaren indicar el moment per llençar-se sobre Sicília.
L'estiu de 1943, Sicília va ser ocupada, però pels americans; aleshores, les forces dels Estats Units es dividiren en dos cossos: l'un s'encarregà de la Península Itàlica, i l'altre es dirigí cap a Mallorca.
Des de Mallorca, els americans prepararen una expedició a Barcelona; per altra banda, procedents d'Algèria, els anglesos havien desembarcat a Alacant i es dirigien cap a València. Aleshores, Alfons de Cerdanya fugí secretament a Castella, des d'on va passar a Portugal; igual com molts dels reis i jerarques vençuts per les forces aliades, Alfons s'establí a Estoril, on, precisament, va tenir com a veí l'ex-rei d'Itàlia, Humbert de Savoia.
Un cop derrotades les forces cerdanyistes pels aliats anglo-americans, Martí VI tornà a la Confederació, tot i que va haver d'acceptar una reforma constitucional que reduïa els seus poders fins a deixar-lo, merament, amb una funció representativa. A l'exterior, la Confederació conservà totes les seves possessions, excepte Rodes i Creta que foren restituïdes a Grècia.
Per tant, en el món dissenyat després de la fi de la II Guerra Mundial a les Conferències de Ialta i Postdam, la Confederació catalano-aragonesa, alineada en el bloc occidental i regida per un sistema democràtic, s'adherí a l'OTAN, al Consell d'Europa i a la Comunitat Econòmica Europea, antecedent de la Unió Europea. Igual com les altres potències europees, vers 1960, la Confederació va concedir la independència a les seves antigues colònies d'Àfrica; el domini de les illes Cíclades va acabar passant a Grècia.

4.SOMNIS DE REVOLUCIÓ

Durant la primera meitat del segle XX, la força hegemònica del moviment obrer catalano-aragonès fou la Confederació Llibertària del Treball (CLT), d'orientació anarco-sindicalista, fundada a Barcelona el 1911; amb la creació de la CLT, l'anarquisme català abandonava la línia d'acció directa duta anteriorment, caracteritzada per la realització d'atemptats i actes de terrorisme com ho foren, a Barcelona, l'assassinat del rei Jaume IX el 1892 i la bomba del Liceu el 1893.
Tanmateix, sobretot després de la Revolució d'Octubre de 1917 a Rússia, començaren a aparèixer grups socialistes d'ideologia marxista, desitjosos de seguir el model bolxevic, qüestionat pels anarquistes. Fruit de la maduració del marxisme a Catalunya fou l'aparició del Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari; tots aquests grups acabaren fundant el 1936 el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) el qual, juntament amb el Partit Comunista Aragonès (PCA), el Partit Comunista Valencià (PCV) i el Partit Comunista de Mallorca (PCM), constituí la Lliga Comunista Catalano-Aragonesa (LCCA), adherida a la Komintern, la Internacional Comunista dirigida per Stalin des de Moscou.
Poc abans de la fundació de la LCCA, havia esclatat la guerra civil a Castella; a les brigades internacionals formades per lluitar contra Franco, els comunistes hi prengueren el control per supeditar-les als plans de Stalin d'instaurar un nou règim bolxevic a Europa; a Albacete, Andreu Martí, un dels principals dirigents del PSUC, va fer assassinar molts dels brigadistes dissidents de la línia de Moscou; l'experiència i els coneixements que adquiriren durant la guerra de Castella resultarien útils a la LCCA en la conjuntura de la II Guerra Mundial.
El 1939, es va signar el pacte Hitler-Stalin, que establí l'aliança entre el III Reich i l'URSS; pocs mesos després, a la Confederació va instaurar-se el règim cerdanyista; els anarquistes formaren de seguida partides de resistència contra la dictadura feixista, mentre que els comunistes, seguint ordres de Moscou, es mantingueren inactius; en aquesta situació, el règim cerdanyista va dirigir la repressió contra els anarquistes mentre que la LCCA, tot i que il·legalitzada, va poder subsistir amb una certa tranquil·litat. No fou fins l'atac de Hitler contra l'URSS (1941), que la LCCA va començar a dur accions de resistència, en constant rivalitat, tanmateix, amb els anarquistes.
Després de la fugida d'Alfons de Cerdanya a Castella, els alemanys envaïren la Confederació per intentar frenar l'avenç dels aliats, desembarcats a Mallorca i a Alacant; aleshores, la LCCA va crear un Consell Popular de Resistència (CPR), clandestí. Els anarquistes no acceptaren pas el nou control polític de la LCCA i decidiren actuar al marge del CPR i crearen el Comitè de Milícies Antifeixistes, rival del CPR; llavors, els comunistes començaren a acusar els anarco-sindicalistes de connivència amb els alemanys; segons ha quedat establert, la pràctica desaparició de la CLT després de la fi de la II Guerra Mundial es degué, tant -o, potser més- a la persecució del CPR que a la repressió dels cerdanyistes i dels alemanys. Un cop eliminats els anarquistes, la LCCA comptava que la derrota dels nazis significaria el moment per prendre el poder a la Confederació; ara bé, a les Conferències de Ialta i Postdam, Stalin havia acceptat que la Confederació havia de quedar dins del bloc occidental; per això, sense suport logístic soviètic, els comunistes catalano-aragonesos no pogueren evitar l'entrada de les tropes anglo-americanes a Barcelona el 1944.
Acabada la Guerra, igual com el PCI i el PCF, i a diferència dels partits comunistes de l'Europa de l'Est, la LCCA va haver de renunciar a la presa del poder i s'hagué d'adaptar a un sistema parlamentari -o de democràcia burgesa-, on va aconseguir ser una força política important.
El 1956, la LCCA va endegar una campanya de solidaritat contra l'agressió imperialista perpetrada a Hongria pels elements feixistes que havien intentat desestabilitzar-hi el règim de socialisme real; Janos Kadar, el nou dirigent comunista hongarès imposat per la invasió soviètica d'Hongria, fou celebrat per la LCCA com a salvador de la classe obrera. La Primavera de Praga i la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia (1968) va generar un intens debat dins de la LCCA; al final, no es va condemnar la intervenció soviètica, però es va anar derivant cada cop més cap al corrent eurocomunista, defensat a Itàlia per Enrico Berlinguer.
A partir de 1980, la progressiva davallada del suport electoral als partits de la LCCA va provocar-hi una situació de crisi interna, que es va accentuar encara més amb la Caiguda del Mur de Berlín (1989). Així es va arribar al Congrés Gandia de 1990 en què es va dissoldre la LCCA i es crearen Izquierda Democrática Aragonesa, Iniciativa per Catalunya, Esquerra Unida Valenciana i Esquerra Progressista de Mallorca, que constituïen l'Entesa de l'Esquerra Democràtica (EED), definida com a eco-socialista.
L'obertura dels arxius soviètics ha permès aclarir un fet, fins ara, no explicat mai del tot d'una manera convincent; el 1935, s'havia fundat a Barcelona el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), dirigit per Andreu Nin, col·laborador del règim soviètic fins que, el 1930, arran del seu posicionament trotskista, fou expulsat de l'URSS. Per això, el POUM no va integrar-se al PSUC el 1936.
Com és sabut, Andreu Nin va morir assassinat a Barcelona el 1937, suposadament, a mans d'un escamot dels Cavallers de Sant Jordi, els grups d'acció directa dels cerdanyistes; des del POUM, es va acusar el PSUC de ser el responsable del fet però, sobretot després de la fi de la II Guerra Mundial, en què el POUM, igual com la CLT, havien quedat del tot afeblits, es va imposar l'atribució als cerdanyistes com a versió oficial de l'assassinat d'Andreu Nin; ara bé, l'accés a documentació secreta ara desclassificada dels arxius soviètics ha permès demostrar que els assassins de Nin foren militants del PSUC, preparats per l'ambaixada soviètica a Barcelona. Poc després de la mort de Nin, Stalin cridà el seu ambaixador a la Confederació, el qual acabà condemnat i executat en els Processos de Moscou; fou la manera d'esborrar pistes; dels autors materials dels fets, se sap que el 1937 marxaren a l'URSS i ja no se'n tenen més notícies.

5.EL CASAL D'ARAGÓ

La Confederació catalano-aragonesa es defineix com la unió federal d'Aragó, Catalunya, València i Mallorca; cadascun d'aquests països forma un estat que cedeix part de les seves competències al Consell de la Confederació, òrgan de govern creat arran de la reforma constitucional de 1946, que va reduir les atribucions del rei, passant-ne els poders polítics al Consell.
Cadascun dels estats té la seva pròpia constitució on s'hi defineixen els òrgans de govern (la Diputació General d'Aragó, la Generalitat de Catalunya, la Generalitat de Valènc
ia i el Gran i General Consell de Mallorca), designats per les Corts de cada estat, elegides per sufragi universal.
El monarca, a qui corresponen els títols de rei d'Aragó, rei de València, rei de Mallorques i comte de Barcelona, representa la unió entre els regnes així com arbitra i modera el funcionament de les institucions confederals i de cadascun dels estats.
Un cop s'acabà el període de dol decretat per la mort del rei Joan V (1952-1969), fill i successor de Martí VI, enterrat, tal com és tradició, al Panteó Reial de Poblet, va tenir lloc la coronació del nou rei Jaume XI.
En cerimònies celebrades a Saragossa, Barcelona, València i Ciutat de Mallorca, Jaume XI va jurar mantenir i guardar les constitucions de cadascun dels estats i les lleis supremes de la Confederació; en resposta, els presidents de cadascuna de les corts dels estats juraren obediència i fidelitat al nou rei. Tal com ho havien acordat els governs dels estats i la Casa Reial, es celebrà a Barcelona la festa de la Coronació, a la qual assistiren totes les cases reials -tant regnants com ex-regnants- d'Europa; el banquet del convit va dur-se a terme al Saló del Tinell de l'antic Palau Reial Major de Barcelona.
La Monarquia és símbol de la continuïtat històrica; el 1978, Jaume XI va presidir la commemoració de l'onzè centenari de la proclamació de Guifré el Pilós comte de Barcelona; el 1987, a Saragossa, el rei va cloure solemnement els actes dels 850 anys del prometatge entre Ramon Berenguer IV i Peronella; cada any, el rei presideix la festa del 9 d'octubre -aniversari de l'entrada de Jaume I a València-, que va tenir una especial rellevància el 1988 en complir-se els 750 anys dels fets; per altra banda, 1988 fou també l'any del Mil·lenari de Catalunya, la commemoració del qual fou inaugurada i closa pel rei. Els mil cent anys de la mort de Guifré el Pilós foren commemorats el 1997 amb la visita de Jaume XI a Ripoll, on fou enterrat el comte, i a Rià (Conflent), poble on va néixer Guifré; igual com, el 1993, el govern municipal de Perpinyà va sol·licitar a Sa Majestat que presidís els actes del Cinquè Centenari de l'entrada de Ferran II i l'alliberament de la ciutat del domini francès.
El casament de l'infant Pere, l'hereu de la Corona i, per tant, príncep de Girona i lloctinent general dels regnes, amb la princesa Anna de Luxemburg, celebrat a la Catedral de València, va contribuir, en paraules del President de la Generalitat Valenciana, a promoure la imatge de la ciutat i del Regne, que aposta pel futur amb la construcció de la Ciutat de les Arts i de les Ciències.
L'infant Martí, comte de Besalú, fill segon dels reis Jaume XI i Maria Teresa d'Habsburg, està fortament compromès amb l'esport; les seves especialitats són l'esquí aquàtic i la navegació a vela; el 1986 a Lausana, el comte de Besalú, com també el conseller en cap del Consell de Cent, Pasqual Margall, i el president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, va celebrar animadament la concessió a Barcelona de la celebració dels Jocs del 1992; l'infant Martí va saber donar una imatge de joventut i energia; poc després, Sa Altesa Reial va rebre el nomenament de president honorífic del Comitè Olímpic confederal. Fins ara, s'han desmentit tots els rumors de possibles enllaços matrimonials de l'infant Martí.
Per la seva banda, Sa Altesa Reial la infanta Elionor d'Aragó, duquessa de Montblanc, germana de ses alteses reials l'infant Pere, príncep de Girona, i l'infant Martí, comte de Besalú, orienta les seves activitats cap a tasques solidàries, de cooperació amb els països en vies de desenvolupament.

6.QUATRE BARRES DE SANG I OR

De la mateixa manera com els altres països de l'Europa occidental, un cop superat, gràcies a l'ajuda del Pla Marshall, el tràngol de la II Guerra Mundial, la Confederació catalano-aragonesa va experimentar un gran creixement econòmic, que significà l'arribada de l'època del consum massiu entre la població.
Barcelona va viure una ràpida transformació, que tingué com a fites principals el Congrés Eucarístic de 1952 i les Olimpíades de 1992; el Consell de Cent, entre els seus consellers en cap destaquen Josep Maria de Porcioles (1959-1973) i Pasqual Maragall (1982-1997), ha aconseguit potenciar Barcelona fins a situar-la com una de les principals capitals de la Mediterrània, en disputa amb Milà.
Dins de l'Europa meridional, també s'hi ha fet un lloc de primer ordre València, que, en una rivalitat contínua amb Barcelona, ha esdevingut un dels principals centres de negocis d'Europa.
Aquestes dues ciutats han millorat força la seva connexió amb Europa gràcies al TGV, amb enllaç directe amb la xarxa francesa, que entrà en funcionament després del solemne viatge inaugural que féu el rei Jaume XI des de Perpinyà fins a Alacant poc abans de la celebració de les Olimpíades de Barcelona.

7.LITERATURA CATALANA CONTEMPORÀNIA

Com és sabut, la història de les nostres lletres pateix d'una discontinuïtat: després del moment esplendorós dels clàssics medievals (Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, etc.) ve un període de decadència en què la nostra producció literària semblà estancada en la mediocritat. Als segles XVI i XVII, només tenim els versos, escrits a més en castellà, de Joan Boscà, els actes sacramentals de Joan Timoneda, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa obra de Cristòfol Despuig i les poesies del rector de Vallfogona. Tot plegat, res que pugui comparar-se als nostres clàssics medievals ni a d'altres escriptors europeus de l'època com ara Lope de Vega, Shakespeare o Molière.
Al segle XVIII, l'obra de l'erudit il·lustrat Antoni de Capmany Memòries històriques sobre la marina, el comerç i les arts de l'antiga ciutat de Barcelona, publicada entre 1779 i 1792, marcà una represa en la producció literària en català; en reacció contra el costum arrelat durant els segles XVI i XVII de fer servir el castellà com a llengua de creació literària i erudita, Capmany lloà la llengua catalana com una de les més aptes a la República de les lletres. Finalment, després de la derrota de Napoleó i de la fi, doncs, de la Guerra del Francès, la Gramàtica i apologia de la llengua catalana de Josep Pau Ballot, publicada el 1815, establí l'actual normativa gramatical i ortogràfica del català.
Tanmateix, la maduració de la literatura catalana no arribaria fins a finals del segle XIX; el poeta Jacint Verdaguer, el dramaturg Àngel Guimerà i els novel·listes Narcís Oller i Vicent Blasco Ibáñez son els orígens de la literatura catalana contemporània. La febre d'or (1890-1893) i Pilar Prim (1906) de Narcís Oller, així com Arròs i tartana (1894) i Canyes i fang (1902) de Blasco Ibáñez, representen l'inici de la novel·la en català, gènere no conreat des les obres del segle XV Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa. La represa literària catalana va continuar amb els escriptors modernistes (Santiago Rossinyol, Joan Maragall, Víctor Català), noucentistes (Eugeni d'Ors, Josep Carner, Guerau de Liost, Carles Riba), avantguardistes (Joan Salvat Papasseit, Josep Vicent Foix, Joan Oliver "Pere Quart"), i amb d'altres figures al marge dels estils establerts com ara Joan Puig i Ferreter, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Gabriel Miró, etc.
Superat el tràngol de la Guerra, la dictadura cerdanyista i la intervenció aliada, l'activitat literària va continuar amb Ignasi Agustí, Llorenç Vilallonga, Salvador Espriu, Mercè Salisachs, Mercè Rodoreda, Josep Maria Gironella, Joan Marsé, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany; així s'arriba al moment actual amb Terenci Moix, Vázquez Montalban, Quim Monzó, Eduard Mendoza, etc.
D'entre les obres de la literatura catalana recent, es poden destacar Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, L'encís de Xangai de Joan Marsé, L'estació de les fulles grogues de Mercè Salisachs, Bearn o la sala de les nines de Llorenç Vilallonga, La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, Els xipresos creuen en Déu de Josep Maria Gironella o La veritat sobre el cas Savolta d'Eduard Mendoza.

8.EL BILINGÜISME A CATALUNYA

Un dels fets que ha marcat la Confederació catalano-aragonesa en els temps recents ha estat l'allau immigratori castellà viscut durant els anys de creixement que seguiren a la fi de la II Guerra Mundial; per la seva importància, només resulta comparable a la immigració francesa dels segles XVI i XVII; entre 1950 i 1980, la població de Catalunya, València i Mallorca va doblar com a conseqüència de l'arribada dels castellans.
Com que els nou vinguts possibilitaven un increment demogràfic necessari per mantenir l'expansió econòmica, inassolible a partir del creixement vegetatiu de la població autòctona, els governs dels estats decidiren seguir una política generosa en la concessió de visats d'entrada, permisos de residència i, finalment, la ciutadania catalano-aragonesa.
Òbviament, abans fins i tot d'obtenir la ciutadania, tots aquests immigrants castellans ja havien après a parlar en català, llengua indispensable per relacionar-se amb la gent del país on havien anat a viure ; tanmateix, en alguns llocs, el castellà, l'ha conservat la segona i, fins i tot, tercera generació, és a dir, aquells que, pròpiament, ja no són immigrants perquè van néixer en territori de la Confederació.
La pervivència de l'ús del castellà a Catalunya es dóna, de forma gairebé exclusiva, a les comarques del cinturó industrial de Barcelona; en d'altres llocs, com ara Osona, els néts de castellans no saben la llengua dels seus avis.
A la rodalia de Barcelona, a les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat i del Vallès Occidental, hi ha pobles o barriades senceres en què tota la seva població és d'origen castellà; això explica que el castellà hi hagi continuat com a llengua de relació entre la majoria dels habitants, els quals, com pot comprovar qualsevol que hi hagi anat, s'expressen fluidament en català quan algú els parla en la nostra llengua
o quan han d'adreçar-se a una persona desconeguda que, com és natural, pot ser que no sigui castellana.
Malgrat l'ús habitual de la llengua castellana, hom no aprecia l'ús de girs estranys ni tampoc influències fonètiques o lèxiques importants en la parla dels habitants del cinturó industrial barceloní, sobretot en els joves; en canvi, segons es desprèn d'un estudi fet per filòlegs de la Universitat de Salamanca, el castellà de les rodalies de Barcelona es caracteritza per uns trets dialectals andalusos molt marcats i per la introducció en la parla, principalment en les persones de la segona i tercera generació, de paraules i, fins i tot, construccions sintàctiques catalanes, sovint incomprensibles a Castella; per altra banda, molts dels enquestats en l'estudi fet pels professors de Valladolid admetien que només sabien escriure en català.
Aquesta adulteració i empobriment del castellà a Catalunya s'explica, segons l'estudi salmantí, per l'aparició tardana de la llengua castellana en el currículum escolar català; en el moment de l'arribada dels primers immigrants, era impossible trobar professors de castellà a Catalunya i, per altra banda, l'interès primordial de les famílies era que, a escola, els fills aprenguessin ràpidament el català; no fou fins a mitjans dels anys 80, precisament quan va arribar a la majoria d'edat la segona generació d'immigrants, que ha estat possible trobar gent capacitada per ensenyar castellà a les escoles, idioma que constitueix una de les opcions de llengua estrangera que es pot triar a més de l'anglès.
Molts sociòlegs consideren que l'experiència de la immigració castellana de mitjans segle XX ha de proporcionar els elements necessaris per afrontar el repte de l'arribada de nous immigrants magribins i subsaharians.

9.ESPANYA

Espanya és la més occidental de les penínsules europees; es troba limitada per l'Oceà Atlàntic, el Mar Mediterrani, el Mar Cantàbric i l'istme dels Pirineus. La seva extensió és de 581.471 km2, dels quals 88.551 corresponen a Portugal, 389.558 a Castella, 102.904 a la Confederació catalano-aragonesa, 453 a Andorra i 5 a Gibraltar.