Setanta anys

Un relat de: deulonder

1.LA REPÚBLICA ESPANYOLA
1.1.EL 18 DE JULIOL
Un dels problemes de la II República espanyola en els seus primers temps fou la qüestió militar. Molts dels generals i als comandaments tenien simpaties monàrquiques i sentiments de lleialtat envers Alfons XIII, el rei destronat el 1931; per això, la seva fidelitat al nou règim no es considerava pas segura.
Certament, el rei va haver de donar-se per vençut i fugir perquè els generals li comunicaren que acataven la voluntat popular manifestada en les proclamacions republicanes, aclamades per les multituds, a les principals ciutats espanyoles el 14 d'abril de 1931. Alfons XIII va perdre la Corona perquè cap general va estar disposat a engegar una onada repressiva, que hauria dut a un bany de sang, contra les manifestacions republicanes. Ara bé, encara no havia passat un any i mig de la proclamació de la República que, el 10 d'agost de 1932, el general Sanjurjo va protagonitzar un conat de rebel·lió a Sevilla; arran d'aquest intent, fàcilment reduït, Sanjurjo va exiliar-se a Portugal.
A partir de 1934, la consolidació de la República va semblar veure's en perill; arran de les eleccions de 1933, el govern el formava una coalició dretana, integrada pel Partit Radical i la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), fundada el 1933 per José María Gil Robles; l'octubre de 1934, va tenir lloc l'intent de revolució socialista a Astúries, instigat per l'ala radical del PSOE així com la proclamació de l'Estat Català per Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya. La revolució d'Astúries fou durament reprimida pel general Franco, i, per altra banda, el govern espanyol va aprofitar la sedició de Companys per suprimir l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, concedit el 1932. Els fets d'octubre de 1934 foren un intent de revolta de certs sectors d'esquerres contra el govern, dipositari de la legitimitat democràtica.
El febrer de 1936, les eleccions geneals les guanyà el Front Popular, coalició de partits d'esquerres; a partir d'aleshores, l'actitud de les forces dretanes va ser trencar amb la legitimitat republicana -com ho havien fet les esquerres l'octubre de 1934- i conspirar per tal que es produís un pronunciament militar.
Una colla de generals -Mola, Queipo de Llano, Millán Astray, Goded, Kindelán- dirigits des de Portugal per Sanjurjo, començaren els preparatius de la conjura, que s'havia de produir el juliol de 1936. A l'últim moment, però, el govern va descobrir la conxorxa i impedí l'alçament; el 18 de juliol de 1936, tots els implicats en la conspiració foren arrestats, poc després se'ls sotmeté a judici i foren executats per delicte de sedició.
L'esclafament del pronunciament militar va permetre al govern actuar també contra les forces d'extrema esquerra, responsables del clima d'inseguretat que es patia a Madrid i Andalusia.
Una qüestió no aclarida aleshores fou l'actuació del general Francisco Franco en els fets de juliol de 1936.
A causa de la poca confiança que li inspirava, el 1931, el govern de la República va destituir Franco del càrrec de director de l'Acadèmia General Militar de Saragossa i el destinà a la Comandància Militar de Balears; després d'haver reprimit, per ordre del Ministeri de la Guerra, la revolució d'Astúries (octubre de 1934), el 1935, Franco fou nomenat cap de l'Estat Major Central i president del Consell Superior de Guerra; ara bé, el 1936, el govern del Front Popular va decidir allunyar Franco dels centres de poder destinant-lo a la Comandància Militar de les Canàries.
En el procés contra els conjurats de juliol de 1936, no es va poder trobar cap prova incriminatòria contra Franco; ara bé, un senyal que la República no hi confiava del tot fou que l'1 d'octubre de 1936, Franco fou nomenat agregat militar a l'ambaixada d'Espanya al Paraguai, càrrec que exercí durant molts anys.
Posteriorment, gràcies a un treball dut a terme per historiadors, s'ha sabut que Franco va plantejar-se seriosament unir-se al complot de juliol de 1936, però els dubtes sobre l'èxit final de l'empresa li impedien implicar-s'hi del tot. Segons s'ha sabut, el 17 de juliol de 1936, en intentar sublevar-se les tropes del protectorat espanyol del Marroc, Franco va planejar volar en avió des de les Canàries fins a l'Àfrica; ara bé, la notícia que la conspiració s'havia descobert el feren dessistir d'emprendre el vol; posteriorment, per tal d'allunyar sospites, Franco va denunciar al govern els noms dels militars de Canàries que havien intentat alçar-se.
Poc després del triomf electoral del Front Popular, el nou govern espanyol va tancar a la presó José Antonio Primo de Rivera, fundador, el 1933, d'un petit grupuscle d'inspiració feixista denominat Falange Española y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FE de las JONS), el qual va obtenir uns molt minsos resultats electorals el 1936. Al cap d'uns anys, Primo de Rivera -o José Antonio tal com el denominaven els seus seguidors- va sortir en llibertat en beneficiar-se d'un indult; a partir d'aleshores, abandonà la política i es retirà de la vida pública.
1.2.TEMPS DE GUERRA
L'1 de setembre de 1939, Hitler va envair Polònia; en resposta, el Regne Unit i França declararen la guerra a Alemanya, i així va començar la II Guerra Mundial (1939-1945).
Espanya no havia subscrit pas cap tractat internacional que l'obligués a defensar Polònia contra Alemanya; per altra banda, el potencial militar espanyol no tenia cap valor dins de la política europea; el 1898, Espanya havia estat derrotada pels Estats Units en la Guerra de Cuba, i, el 1925, va poder consolidar el seu domini sobre el Marroc gràcies només al desembarcament d'Alhucemas, dut a terme amb l'ajuda de França. Per tot això, Espanya va poder mantenir-se neutral, igual com ho havia fet durant la I Guerra Mundial (1914-1918).
La guerra i la destrucció d'Europa va permetre a Catalunya, aleshores l'única regió industrial d'Espanya, apoderar-se dels mercats d'exportació de les potències bel·ligerants; això beneficià la represa econòmica viscuda a partir de 1936, en què es posà fi a les repercusions de la crisi mundial originada amb el crack del 1929.
1.3.OCCIDENT
Un cop acabada la II Guerra Mundial, Espanya va integrar-se dins del Bloc Occidental, dirigit pels EUA, enfrontat al Bloc Comunista, dominat per l'URSS; per això, el 1948, Espanya va adherir-se a l'OTAN, fundada aleshores com a organització de defensa del Bloc occidental contra qualsevol possible atac soviètic.
La pèrdua de poder d'Europa envers els dues superpotències sorgides de la guerra -els EUA i l'URSS- van dur a l'inici del procés de construcció europea; el 1949, es creà el Consell d'Europa, i, el 1957 la Comunitat Econòmica Europea, origen de l'actual Unió Europea; tant al Consell com a la Comunitat, Espanya va adherir-s'hi en el moment de la seva formació.
1.4.FANTASMES DEL PASSAT
Amb motiu de la commemoració dels setanta anys de la República, i per tal de posar fi a recels del passat que ara ja no tenen raó de ser, les Corts espanyoles han decidit per majoria revocar l'ordre d'exili donada el 1931 contra la família Borbó, l'antiga Casa Reial; així, Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII, l'últim rei, i la seva família han estat autoritzats a entrar a Espanya i residir-hi si així ho volen, a condició és clar, de comprometre's a acatar la Constitució. El Congrès dels Diputats ha decidit també reconèixer tots els membres de la família Borbó com a ciutadans de ple dret de la República espanyola.
En la votació al Congrès, la proposta d'autoritzar el retorn dels Borbó a Espanya i de reconèixer-los la nacionalitat espanyola ha rebut el vot afirmatiu de la CEDA i del PSOE; ERC, IU i BNG hi han votat en contra, i la Lliga Nacionalista, el PNB, EA i Estat Català s'hi han abstingut.
Posant fi a l'exili dels Borbó, Espanya semblava reconciliar-se amb una part del seu passat.
La història d'Espanya ensenyada a l'escola i difosa pels mitjans de comunicació dóna sempre una visió positiva dels reis fins a Carles III. Foren els reis visigots -Leovigild i Recared- els que mantingueren la unitat d'Espanya creada en temps dels romans, els reis cristians dirigiren la Reconquista contra els àrabs, la unitat d'Espanya va recuperar-se gràcies al matrimoni dels Reis Catòlics, Carles V i Felip II dominaren Europa, i Carles III impulsà la modernització d'Espanya amb el seu despotisme il·lustrat; per això, el 1988 el govern de la República va commemorar el segon centenari de la mort de Carles III.
A partir de Carles III, ja no hi ha cap rei bo; la ineptitud i incompetència de Carles IV dugueren a la invasió napoleònica, així com Ferran VII va perdre gairebé totes les colònies americanes; a més, a partir de les Corts de Cadis, les quals, el 1812, elaboraren la primera constitució liberal espanyola, la Monarquia és vista com un element retrògrad que sempre obstaculitza el progrés, representat pels liberals; tots els reis del segle XIX - Josep Bonaparte, Ferran VII, Isabel II, Amadeu de Savoia, Alfons XII- són motiu de blasme, idea que s'accentua amb Alfons XIII, l'últim rei, a qui es culpa de tots els mals patits per la societat espanyola durant el primer terç del segle XX.
Aquesta visió històrica parteix d'una constatació òbvia: fins a l'esclat de la Revolució Francesa, en qualsevol país d'Europa l'única forma de govern concebible era la Monarquia, d'ací l'oblit pietós de la indolència de Felip III i Felip IV, o de la incapacitat i malaltia mental de Carles II, Felip V i Ferran VI.
La idea de revocar l'exili dels Borbó s'havia començat a plantejar el 1993, després de la mort de Joan de Borbó, fill d'Alfons XIII i pare de Joan Carles. Des del seu exili, la família reial havia donat suport a les conspiracions militars contra la República esdevingudes el 1932 i 1936; per això, mentre va viure Joan, no es va voler autoritzar mai el retorn dels Borbó; Joan Carles, nascut a Roma el 1938, no podia tenir pas cap responsabilitat personal en aquelles conxorxes.
2.ELS PAÏSOS CATALANS
2.1.CATAL
UNYA
2.1.1.LA GENERALITAT RESTABLERTA
A Barcelona, el dia 14 d'abril de 1931, en saber-se els resultats de les eleccions municipals, Lluís Companys proclamà la República des del balcó de l'Ajuntament, i, poc després, des de la Diputació Provincial -l'actual Palau de la Generalitat-, Francesc Macià proclamà la República Catalana dins de la República Federal Espanyola.
Aleshores, la situació encara era incerta; mentre a Barcelona -i a les principals ciutats de l'Estat- es proclamava la República, a Madrid, el rei encara estava intentant trobar la manera de reconduir la situació mitjançant un cop de força militar. La crisi no va resoldre's fins a la fugida d'Alfons XIII a última hora del 14 d'abril.
Tres dies després, una delegació de les autoritats de la nova República Espanyola s'entrevistà amb Macià a Barcelona i, al final, el convencé de suprimir la proclamació de la República Catalana i conformar-se amb un govern autònom que acabà anomenant-se Generalitat. El nom de Generalitat, denominació d'una antiga institució d'autogovern catalana, creada el 1359 per Pere el Cerimoniós i abolida pels decrets de Nova Planta de Felip V, no s'havia usat mai en el discurs polític catalanista anterior a 1931; la seva recuperació no tenia cap altre propòsit que evitar Estat Català, Govern Català, o República Catalana, termes emprats fins aleshores pel catalanisme polític, però molt malsonants a oïdes espanyoles.
El govern de la Generalitat convocà una assemblea de representants dels Ajuntaments catalans; aquests elegiren una Diputació provisional, que redactà un Estatut d'Autonomia, aprovat en plebiscit -fet amb sufragi universal masculí- el 2 d'agost de 1931 amb un 99% de vots afirmatius i un 25% d'abstenció; ara bé perquè entrés en vigor, calia que l'aprovessin les Corts espanyoles.
Les corts aprovaren la constitució de la República espanyola el 9 de desembre de 1931 i, el maig de 1932, començaren a discutir el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya; no l'aprovaren fins a finals de setembre, després d'haver-ne rebaixat fortament els continguts i haver efectuat considerables retallades respecte del projecte de 1931, sobretot en matèria d'educació i de finançament. Per altra banda, alguns intel·lectuals espanyols, com ara José Ortega y Gasset i Miguel de Unamuno s'oposaven a la concessió d'un estatut a Catalunya.
El novembre de 1933, les eleccions a corts espanyoles donaren el triomf a la coalició dretana dels radicals i la CEDA; aquest nou govern va entrebancar més encara la transferència de recursos i competències amb el propòsit de fer més difícil la consolidació de l'autonomia a Catalunya.
Les tensions entre el govern de la República i la Generalitat culminaren el 6 d'octubre de 1934, amb la proclamació de l'Estat Català per Lluís Companys, esdevingut president de la Generalitat després de la mort de Macià (25 de desembre de 1933).
El govern espanyol va anar força més enllà del càstig -legítim- a Companys i els seus còmplices, i va aprofitar la sedició per suprimir l'Estatut de Catalunya, decisió que va mantenir malgrat les protestes de Cambó i la Lliga catalana contra la injustícia de castigar tot un poble per una acció del seu govern.
Les eleccions de febrer de 1936 donaren la victòria a la coalició esquerrana del Front Popular; el nou govern amnistià Companys i restablí l'Estatut de Catalunya.
L'experiència del 6 d'octubre va dur a Companys a menar una actitud més moderada, a conseqüència de la qual, el grup independentista Estat Català s'escindí d'ERC, cosa que li significà veure's exclòs del govern; per altra banda, després d'haver avortat la conjura del 18 de juliol, el President de la República, Manuel Azaña, va fer una crida a mantenir l'estabilitat de les institucions per tal d'evitar un nou intent colpista. Per tot això, malgrat el fet obvi que l'Estatut aprovat el 1932 no era pas el que el poble català havia votat el 1931, el govern Companys va decidir cenyir-se estrictament a la legalitat establerta; per la seva banda, el govern de la República va crear una comissió per decidir sobre el traspàs de les competències que, segons l'Estatut, corresponien a la Generalitat.
Les negociacions sobre el desenvolupament de l'Estatut foren sempre lentes i complicades; a qualsevol actitud reivindicativa catalana, des de Madrid s'hi responia esmentant el record del 6 d'octubre com a mostra de deslleialtat dels catalans envers la República; a més del traspàs de les competències, hi havia la qüestió del finançament; la dotació pressupostària concedida per Madrid sempre resultava insuficient per garantir els serveis que havia de dur a terme la Generalitat; per altra banda, si el 1930, abans doncs, de la proclamació de la República, s'havia avaluat el dèficit fiscal de Catalunya en un 13'30%, el 1962, després de trenta anys de República i de Generalitat, aquest dèficit era d'un 13'65%.
La tàctica dels partits nacionalistes catalans -la Lliga i ERC- ha estat la del peix al cove, és a dir, mirar sempre què es podia aconseguir negociant amb els diferents governs que ha tingut la República, els quals sempre han tingut una actitud gasiva i, a vegades, d'intentar erosionar el minso autogovern català; això ha estat una constant tant amb governs d'esquerres -com ara els de Casares Quiroga d'Izquierda Republicana o els del PSOE amb Indalecio Prieto, Rodolf Llopis, Felipe González o Rodríguez Zapatero- com de dretes amb els governs de la CEDA presidits per Fraga Iribarne, López Bravo o José María Aznar, o del Partit Radical, amb Adolfo Suárez.
2.1.2.LES PRIMERES OLIMPÍADES DE BARCELONA
El 1931, Barcelona i Berlín havien competit per ser designades seu de l'edició dels Jocs Olímpics de 1936; segons sembla, la proclamació de la II República Espanyola havia dut el Comitè Olímpic Internacional (COI) a decidir-se per Berlín.
Dos anys després, Hitler prengué el poder a Alemanya; tal com era de preveure, el règim nazi aprofità els Jocs de 1936 per exhibir el poder del III Reich i fer apologia del nacionalsocialisme. En resposta a l'espectacle hitlerià de Berlín, a Catalunya es va organitzar l'Olimpíada Popular de Barcelona, basada en principis com ara la vinculació entre esport i cultura, la presència de nacions sense estat (Israel, Algèria, Euskadi, Galícia, Catalunya, el Marroc, dividit aleshores en un protectorat francès i un altre d'espanyol), participació activa de les dones, etc.; l'himne de l'Olimpíada, amb lletra de Josep Maria de Sagarra i música del compositor alemany Eysler, era un cant a la pau entre els pobles; en aquests jocs, els equips d'Itàlia i d'Alemanya estaven formats per exiliats fugitius dels règims de Mussolini i Hitler. Per això, l'Olimpíada de Barcelona fou una manifestació antifeixista.
L'intent de cop d'Estat del 18 de juliol va fer perillar la celebració de l'Olimpíada Popular; tanmateix, una vegada dominada la situació, els Jocs de Barcelona es van inaugurar solemnement el dia 19 de juliol i es dugueren a terme del dia 22 al 26, tal com estava previst.
El 1936, els Jocs oficials, reconeguts pel COI, eren els de Berlín; per això, les federacions d'esports olímpics sancionaren els atletes que participaren als jocs de Barcelona; per altra banda, tots els comitès olímpics nacionals, fins i tot l'espanyol, enviaren delegació a Berlín. El COI condemnà la celebració de l'olimpíada paral·lela de Barcelona, atribuint-la a un despit dels espanyols per no haver aconseguit la nominació de Barcelona després d'haver-ho intentat dues vegades: el 1924 i el 1936; els responsables del COI recordaren que no saber perdre és una actitud antisportiva, contrària a l'esperit olímpic. El Comitè Olímpic Espanyol (COE) es defensà argumentant que els Jocs de Barcelona no eren més que una festa popular organitzada per un govern de províncies, en l'organització de la qual no hi havia intervingut ni el COE ni la República Espanyola.
Aquesta visió dels fets va canviar radicalment després de la fi de la II Guerra Mundial; l'Holocaust i els altres crims comesos pel règim nazi convertiren els Jocs de Berlín en una taca negra que calia esborrar de la memòria; això va dur a reivindicar l'Olimpíada Popular de Barcelona; el 1948, davant de la celebració dels Jocs de Londres, els primers des de 1936, el COI va decidir reconèixer les medalles concedides als atletes que havien participat als Jocs de Barcelona; a partir d'aleshores, en el més pur estil orwellià, la menció dels Jocs de Berlín desaparegué completament de la història de les Olimpíades del segle XX, com si el 1936 l'edició oficial hagués estat la de Barcelona. Al seu torn, el govern espanyol va reivindicar l'Olimpíada Popular de Barcelona com una de les contribucions d'Espanya a la pau, la democràcia i la llibertat.
El 1986, la commemoració del cinquantè aniversari de les olimpíades antifeixistes va fer decidir al COI a concedir l'edició de 1992 a Barcelona i no pas a París.
2.1.3.LA TELEVISIÓ
El 1956, va arribar a Espanya l'invent de la Televisió, creat als EUA el 1939. Al cap de pocs anys, la televisió va popularitzar-se i va esdevenir el principal mitjà de comunicació de masses.
Mentre que als EUA, hi havia moltes televisions, totes de titularitat privada, a cada país d'Europa va optar-se per una sola televisió, de propietat estatal (TF, RAI, BBC, etc); aquest va ser el panorama televisiu europeu fins que, a finals dels anys vuitanta, va començar a haver-hi televisions privades i va difondre's la televisió per cable.
El 1956, les Corts aprovaren la creació de Televisión Española, entitat pública encarregada de dur la televisió a Espanya; ara bé, a Catalunya, la Generalitat va crear la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), amb la intenció que a Catalunya hi hagués una única televisió: la catalana.
Les corts espanyoles recorreren la llei de creació de la CCRTV al Tribunal de Garanties Constitucionals , el qual va declarar inconstitucional la llei catalana argumentant que la gestió de la televisió no figurava entre les competències atrib
uïdes a la Generalitat; al seu torn, el Parlament de Catalunya sostenia que dins de les potestats sobre mitjans de comunicació, s'hi havia d'incloure també la televisió, no mencionada ni a la Constitució ni a l'Estatut perquè el 1931 i 1932, la televisió no existia.
Basant-se en el dictamen del Tribunal de Garanties Constitucionals, el govern de la República va ordenar la dissolució de la CCRTV; la Generalitat va negar-s'hi, i la República va amenaçar de suspendre l'Estatut de Catalunya; a Barcelona, va haver-hi manifestacions multitudinàries en defensa de la Generalitat i de la televisió catalana, convocades pels partits nacionalistes majoritaris (ERC, Lliga Catalana), amb el suport de petits grups radicals com ara Estat Català i Nosaltres Sols.
En aquesta situació, i per tal d'evitar un nou 6 d'octubre, el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, i el cap del grup de la Lliga al Parlament, Josep Maria Porcioles, acordaren deixar en suspens la CCRTV i crearen una comissió per negociar amb Madrid la creació d'una televisió catalana; aquesta comissió va tenir el suport de tots els dirigents polítics catalans, excepte de Laureà López Rodó, cap del grup de la CEDA al Parlament de Catalunya.
Al final, un cop Televisión Española va estar establerta a tot arreu d'Espanya, les Corts espanyoles autoritzaren que la delegació barcelonina de TVE creés un canal en català, que, com tots els altres, estaria sota control de la República i no pas de la Generalitat.
Entitats culturals i lingüístiques del País Valencià i les Illes reclamaren que a València i Mallorca es creés també un canal en català; les Corts rebutjaren la proposta; poc després de la creació del canal català de Barcelona, Acció Cultural del País Valencià va muntar repetidors per rebre'l al País Valencià; el govern civil de València va enviar la Guàrdia d'Assalt , cos policial creat a l'adveniment de la República, a clausurar aquests repetidors il·legals.
Aquesta és la situació que va mantenir-se fins a l'arribada de les televisions privades el 1990; aleshores, les Corts legislaren que les concessions d'emissores privades de televisió havien d'atorgar-se únicament a projectes que cobrissin tot el territori de la República.
2.1.4.LLENGUA I SOCIETAT
El projecte d'Estatut aprovat pel poble català el 1931 posava en mans de la Generalitat tot l'aparell escolar; ara bé, l'Estatut d'Autonomia concedit per les Corts espanyoles a Catalunya el 1932 deixava en mans de la República el control sobre tots els centres públics d'ensenyament; si la Generalitat volia crear escoles i instituts de llengua catalana, havia de fer-ho amb els seus migrats recursos.
L'ús del català a l'escola venia limitat pel que establia la Consitució en matèria de llengües:
Artículo 4. El castellano es el idioma oficial de la República Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones. Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional.
Artículo 50. Las regiones autónomas podrán organizar la enseñanza en sus lenguas respectivas, de acuerdo con las facultades que se concedan en sus Estatutos. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usara también como instrumento de enseñanza en todos los centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas. El Estado podrá mantener o crear en ellas instituciones docentes de todos los grados en el idioma oficial de la República.

L'article 50 de la Constitució i el control per la República de totes les escoles públiques de Catalunya van fer impossible l'aplicació del decret donat per la Generalitat el 30 d'abril de 1931 establint que els nens rebrien la instrucció en la seva llengua materna.
Entre 1950 i 1975, Catalunya va rebre un fort allau immigratori procedent de la resta de la República; avui dia, els immigrants castellans i els seus descendents formen el 50% de la població de Catalunya i es troben, sobretot, al cinturó industrial de Barcelona.
Amb l'arribada dels immigrants, els sectors nacionalistes van plantejar la necessitat de fer-los aprendre el català; si això no s'aconseguia, el català esdevindria una llengua minoritària dins mateix de Catalunya i, potser podria passar que s'arribés al cas extrem que se'n perdés l'ús. Començava a donar-se la paradoxa que amb la República i l'Autonomia, la situació del català era pitjor que en temps de la Monarquia, ni tan sols amb Primo de Rivera la continuïtat de la llengua s'havia vist amenaçada.
Crear una xarxa única d'escola en català per tal que, mitjançant un procés d'immersió lingüística, els fills dels castellans aprenguessin el català, ni tan sols es va arribar a plantejar mai perquè, òbviament, això hauria resultat inconstitucional.
Fins aleshores, a totes les escoles públiques de Catalunya -sota control de la República- tot i funcionar en castellà hi havia una assignatura de català; ara bé, a partir de 1960, el govern de la República va plantejar que allà on predominessin els alumnes castellans, no s'hi ensenyés català; al capdevall, l'article 4 de la Constitució era molt clar a l'hora d'establir els drets i deures lingüístics dels espanyols; per altra banda, no tenia cap sentit i, a més podia resultar perjudicial, fer aprendre als nens una llengua que no era la seva i que no tenia, ni de bon tros, la utilitat del francès -o, actualment, de l'anglès-.
Òmnium Cultural, entitat creada el 1961 per defensar la llengua catalana davant de la impotència, les limitacions i les claudicacions de la Generalitat, va engegar una campanya incitant la gent a parlar en català amb els nou vinguts; si, al principi, no l'entenien, al final acabarien entenent-lo.
Ara bé, tots els catalans sabien el castellà perquè era en aquesta llengua que havien fet l'ensenyament escolar, per altra banda, la difusió de la televisió havia ajudat força a castellanitzar la població; el canal de televisió en català sempre era una ventafocs, amb poc temps de programació i concebut, expressament, amb una visió folklorista, tancada i carrinclona, mentre que els programes que de debò agradaven a la gent, i que donaven una visió moderna del món, s'emetien pel canal en castellà. Ningú no era capaç d'imaginar-se una pel·lícula americana parlada en català perquè els programes del canal català sempre eren sardanes, festes populars, descripcions pintoresques de paisatges i persones, preferentment del món rural, notícies de Catalunya, que només tractaven de fets diversos i curiosos, etc.
En aquesta situació, molta gent contestava en castellà a tothom que se li adrecés en aquesta llengua perquè, sovint, era la solució més pràctica; per altra banda, molts castellans si hom provava de dirigir-s'hi en català exigien que se'ls parlés en castellà ja sigui perquè ¡Aquí estamos en España, coño! o bé perquè como usted muy bien sabe, el castellano es la lengua oficial de la República y nadie puede obligarme a aprender una lengua provincial o regional, y esto no lo digo yo sinó que lo dice la Constitución en su artículo 4.
Aleshores, va començar a definir-se Catalunya com una societat bilingüe en què els catalans tenien dues llengües: el català i el castellà; aquesta era la manera de mantenir la convivència a Catalunya i de donar bona imatge de cara a la República de no voler ser una regió conflictiva i desestabilitzadora com ho havia estat el 6 d'octubre de 1934. Naturalment, fins 1950, dir que Catalunya era bilingüe hauria fet riure perquè, llavors, tothom parlava en català; el castellà era únicament la llengua dels funcionaris de la República, de la Guàrdia Civil, de la Guàrdia d'Assalt, dels militars i d'algunes famílies benestants de Barcelona que volien donar-se un aire distingit.
El rumor que a Catalunya s'obligava els castellans a aprendre el català va provocar una forta polèmica a tot arreu d'Espanya; s'acusava els catalans de feixistes, xenòfobs, racistes, nazis, etc; en resposta, la Generalitat va organitzar a Madrid una exposició denominada Cataluña tierra de acogida on es desmentien les acusacions.
Per altra banda, molts dels immigrants castellans eren gent treballadora; els sindicats majoritaris -UGT i CNT- van plantejar la imposició del català com un atac a la classe obrera, idea secundada per molts dels intel·lectuals catalans propers a l'extrema esquerra, que acusaven el catalanisme de ser una ideologia burgesa; alguns teòrics del marxisme a Catalunya, vinculats al PSUC, al POUM o al PSOE -partit que millorà els seus resultats a Catalunya gràcies als immigrants-, afirmaven que el catalanisme havia complert el seu paper en la revolució burgesa espanyola, consumada amb la proclamació de la República el 1931, ja que havia fet entrar en contradiccions dialèctiques el feudalisme representat per la Monarquia; ara bé, en la lluita de la classe obrera d'avui dia, el catalanisme no era més que una actitud reaccionària petit burgesa. Els anarquistes de la CNT i de la FAI feien plantejaments semblants; de fet, es mantenien en la seva tradició: el 1931, la CNT havia manifestat el seu rebuig a la República Catalana sobirana de Francesc Macià, com també havia amenaçat d'oposar-se amb les armes a qualsevol intent separatista.
Per tot això, vers 1980, va començar a constatar-se que, a Catalunya, en tots els àmbits, l'ús el castellà predominava sobre l'ús del català.
2.1.5.JO TAMBÉ EL DENUNCIO
El dia 23 d'abril de 2001, a la Universitat d'Alcalá de Henares, en el decurs de l'acte de lliurament del Premi Cervantes a l'escriptor Francisco Umbral va intervenir el senyor Manuel Fraga Iribarne, President de la República Espanyola. Entre altres coses, assegurava que:

Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.

El dia 8 d'abril d'en
guany, una plataforma de catorze entitats cíviques de l'àmbit dels Països Catalans va presentar, a l´Audiencia Nacional de Madrid, una denúncia referida a aquest discurs entenent que les idees que hi eren expressades podien ser constitutives de delicte en base a l'article 607.2 del Codi Penal que preveu el delicte de difusió d'idees relacionades amb el genocidi, tal i com també es contempla a nivell internacional en la Convenció sobre el Genocidi aprovada des del 9 de desembre de 1949 i de la qual la República Espanyola n'és signatària
Amb data de 22 de Juliol, l'Audiència Nacional desestimava el recurs que vam presentar i, tot donant curs a la petició del fiscal, instava l'inici d'actuacions contra les entitats que havíem denunciat aquest discurs per un presumpte delicte d'injúries i calúmnies al President de la República. Fruit d'aquestes actuacions, el portaveu de la plataforma, ha estat imputat en diligències prèvies pel Jutjat número 4 de l'Audiencia Nacional i ha de comparèixer a declarar-hi el dimarts dia 24 de Setembre.

Davant d'aquests fets volem fer públics els nostres posicionaments:

a)El discurs esmentat que pronuncià el president espanyol i la no rectificació encara d'aquelles paraules mostra un falsejament de la història i un menyspreu cap a la llengua i cultura catalanes que no podem acceptar.
b)La denegació a tràmit de la denúncia presentada i l'encausament de la persona que actuà com a portaveu de la plataforma constitueixen una burla descarada a la història del nostre país i fan palesa una situació d'indefensió jurídica del nostre poble davant les arbitrarietats de les institucions de la República.
c)Continuarem defensant la memòria de les catalanes i els catalans i les persones o associacions encausades judicialment per la República Espanyola per aquest mateix motiu.
d)Igualment, fem una crida a totes les persones, associacions, moviments, partits i institucions dels Països Catalans a mobilitzar-se per defensar les persones i associacions que puguin ser encausades, la realitat de la nostra història i el dret i deure de defensar-la pel damunt de qualsevol iniciativa jurídica o política de les institucions espanyoles.
Per si de cas el senyor President de la República desconegués la història de la "Nación" que, segons la Constitució espanyola, personifica, ací ens proposem recordar-li una sèrie de fets:
a)Catalunya té el català com a llengua pròpia; l'ús d'aquesta llengua va ser prohibit pels Decrets de Nova Planta de Felip V
b)La Monarquia va fer tots els possibles per anorrear la nostra llengua; la llei d'escola pública de 1857 imposava l'ús exclusiu del castellà; la Dictadura de Primo de Rivera, aprovada per un personatge d'infame record com ho fou l'últim rei, va prohibir el català
c)La República només ens reconeix una migrada cooficialitat del català mentre que continua la imposició del castellà, o no sap el senyor President de la República què diu l'article 4 de la Constitució espanyola o què estableix l'article 50 de l'esmentada Constitució sobre l'ús del català a l'escola.
Manifest de la Plataforma Jo també el denuncio
2.1.6.L'ENCAIX DE CATALUNYA
És l'Estatut d'Autonomia de 1932 la satisfacció total de les justes reivindicacions de Catalunya, tal com ho afirmen els defensors de l'actual marc legal?
En primer lloc, l'actual Estatut no és pas el que el poble català va votar el 1931 sinó el que les Corts espanyoles van decidir concedir a Catalunya el 1932; l'Estatut de 1932 rebaixa significativament l'autogovern català que establia el projecte d'estatut de 1931. Per això, els partits nacionalistes majoritaris -ERC i la Lliga Nacionalista- han proposat en els seus programes electorals crear una comissió al Parlament de Catalunya encarregada de negociar amb la República l'estabiment de l'Estatut d'Autonomia tal com l'havia votat el poble català el 1931. Aquestes negociacions, generalment, només aconsegueixen el traspàs d'alguna de les competències reconegudes a la Generalitat per l'Estatut de 1932. Als qui critiquen aquesta política titllant-la de claudicant i de massa poc ambiciosa, se'ls respon que cal tenir seny per no patir una nova desfeta com la que seguí al 6 d'octubre de 1934.
Per altra banda, són espanyols els catalans? La idea que Catalunya és una nació es troba força estesa; per això, a Catalunya, nacionalista vol dir catalanista, cosa que no tindria sentit si hom acceptés que, simplement, la Nació és Espanya, i Catalunya és una de les seves regions. Així, per exemple, el partit catalanista de dretes fundat el 1901, entre d'altres, per Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba, s'anomenà primer Lliga Regionalista; el 1933, va passar a denominar-se Lliga Catalana i, d'ençà de la refundació duta a terme per Jordi Pujol el 1974, el Partit es diu Lliga Nacionalista.
A Catalunya, és molt corrent la reivindicació de respecte per al caràcter plurinacional de la República; a Madrid, amb tota la raó del món, responen que la Constitució no estableix pas que la República Espanyola sigui la unió de nacions diferents, sinó que, implícitament, es parteix de la idea d'una única nació: Espanya.
Aquesta visió es manifesta en el terreny dels símbols; a Catalunya, la bandera espanyola oneja només en els edificis oficials i allà on, per imperatiu legal, ha d'exhibir-se; s'han donat casos d'Ajuntaments que, contravenint les disposicions legals, han retirat la bandera espanyola.
Amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, celebrats a Barcelona, es va crear un Comitè Olímpic Català, que la República es va negar a reconèixer; també s'ha demanat que les federacions esportives catalanes siguin reconegudes internacionalment.
Les limitacions de l'autogovern català, el seu escamoteig per Espanya (no reconeixement de la República Catalana el 1931, retalls considerables a l'Estatut el 1932, suspensió de l'autonomia el 1934, ofensives neocentralistes tant de dretes com d'esquerres) i el desig d'actuar com a nació han dut a Catalunya a l'aparició de l'independentisme.
Estat Català, moviment polític de caràcter separatista fundat per Francesc Macià el 1922, havia dut a terme l'intent d'insurrecció independentista de Prats de Molló el 1926, dirigit per Macià mateix. Posteriorment, Estat Català va participar en el Pacte de Sant Sebastià de 1930 -en què les forces de l'oposició posaren les bases per a la liquidació de la Monarquia i la instauació de la República- i s'integrà a ERC, fundada el 1931.
La política de moderació seguida per Companys després del restabliment de l'autonomia el 1936, i continuada posterioment per Tarradellas, van allunyar Estat Català del poder. La culpa de l'aventura del 6 d'octubre del 1934 i del seu posterior fracàs foren donades a Estat Català; per això, en el govern Companys de 1936 hi havia tots els consellers de 1934 excepte Josep Dencàs, membre d'Estat Català.
Estat Català va acabar trencant amb ERC i inicià una trajectòria independent; durant molts anys, Estat Català, malgrat tenir una certa capacitat de mobilització, va ser una força extraparlamentària; els seus membres eren sobretot joves que, quan posaven seny, acabaven fent-se d'ERC o de la Lliga; en realitat, Estat Català actuava com l'ala radical del catalanisme; en determinades ocasions, com ara les commemoracions de l'Onze de Setembre o les festes del Pi de les Tres Branques, molta gent manifestava la seva simpatia per Estat Català, però la política de debò era cosa de la Lliga i d'ERC.
A les eleccions catalanes de 1977, Estat Català va treure tres diputats: Jordi Carbonell, Àngel Colom i Josep Lluís Carod-Rovira; un resultat molt minso però que posava fi a l'existència extraparlamentària del Partit; des d'aleshores, els resultats d'Estat Català han anat creixent, tot i algunes crisis internes del Partit com ara la sortida d'Àngel Colom i Pilar Rahola, que impularen Nosaltres Sols. El discurs d'Estat Català ha consistit sempre a blasmar l'actitud claudicant i ambigua dels dirigents dels grans partits nacionalistes: Jordi Pujol, Miquel Roca, Artur Mas (la Lliga), Raimon Obiols, Joaquim Nadal, Joan Raventós (ERC).
2.2.EL PAÍS VALENCIÀ I LES ILLES
Al País Valencià, durant els primers anys de la República, va plantejar-se la possibilitat d'aconseguir un estatut d'autonomia; en el context de moderació per a la consolidació de la República que seguí a l'intent de cop d'estat del 1936, aquest projectes s'abandonaren. Tanmateix, va continuar existint un moviment nacionalista valencià, que va començar a arrelar, el 1962, quan Joan Fuster (1922-1992) va publicar Nosaltres els Valencians.
Les propostes de Fuster de recuperar la identitat nacional valenciana sobre la base de la comunitat de llengua i cultura amb Catalunya i les Illes, origen del concepte Països Catalans, foren ignorades o rebutjades pels principals dirigents polítics valencians; Fuster era acusat de provincià, tancat, deslleial a la República, etc.
Malgrat tot, va formar-se un incipitent moviment valencianista -Unitat del Poble Valencià (UPV), antecessora de l'actual Bloc Nacionalista Valencià (BNV)- present a molts ajuntaments del País Valencià, tot i que, encara, no ha assolit representació a les Corts.
El BNV, igual com abans la UPV, reclama la concessió al País Valencià de la condició de regió autònoma que té Catalunya. Rita Barberà, alcaldessa de València per la CEDA, així com Joan Lerma, un dels màxims dirigents del PSOE a València, s'han manifestat en contra del projecte; València, afirma tant l'un com l'altre, no necessita pas de cap mena d'autonomia per ser una de les més actives regions d'Espanya; a més, molts dels problemes de Catalunya han estat causats per l'autonomia. Finalment, i per anticipar-se a determinades temptacions del nacionalisme valencià, recorden sempre el contingut de l'article 13 de la Constitució:

Artículo 13. En ningún caso se admite la Federación de regiones autónomas.

Una conseqüència no volguda del cert arrelament del nacionalisme al País Valencià ha estat la polèmica de la llengua; fins fa po
c, el món oficial de la política i de la cultura valencianes no es preocupava pas per la llengua del País; s'impulsava a tot arreu l'ús exclusiu del castellà i el dialecte local -dit valencià- es deixava per a les manifestacions folklòriques i populars. No feien, doncs, com a Catalunya, on el català s'ensenya a escola i, per això, després, els catalans parlen malament el castellà.
Ara bé, la UPV va començar a reclamar l'ensenyament del català a l'escola i, davant la negativa de la República a ensenyar el català a les províncies de Castelló de la Plana, València i Alacant, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va impulsar la creació de cursos de català així com, en aquells ajuntaments que dominava la UPV, a les escoles municipals es va començar a ensenyar català tot i ser el castellà la llengua de l'ensenyament.
En aquestes circumstàncies, com que la tàctica d'ignorar l'existència del català al País Valencià ja no era possible, l'espanyolisme local va inventar-se la polèmica d'afirmar que, en realitat, el valencià és una llengua diferent del català; el que calia, doncs, era crear una gramàtica i ortografia valenciana; el nacionalisme va respondre que aquesta idea és una aberració científica, valencià només és el nom que al País Valencià la gent dóna al català i, a més, hi ha les Normes de Castelló de 1932 en què els principals intel·lectuals valencians de l'època acceptaren la gramàtica i ortografia proposada per Pompeu Fabra i acceptada per l'Institut d'Estudis Catalans.
Malgrat tot, fou debades, des de les instàncies oficials es continua mantenint la polèmica -artificialment creada- de la identitat del valencià com a mitjà per impedir-ne la normalització.
Les Illes han seguit una evolució semblant al País Valencià; el Partit Socialista de Mallorca (PSM) reivindica que la província de Palma de Mallorca, que comprèn el conjunt de les illes Balears i Pitiüses, esdevingui regió autònoma. Per tal de frenar aquest projecte, l'espanyolisme aprofita el recel de Menorca i Eivissa contra el possible centralisme mallorquí; tot i que durant els setanta anys de República espanyola encara no s'ha concedit a cadscuna de les illes Balears i Pitiüses el règim de cabildos (=capítols) vigent a les Canàries, malgrat que l'article 10 de la Constitució reconegui aquesta possibilitat a les Illes Balears.
2.3.LA CATALUNYA-NORD
Ha tingut alguna influència en la Catalunya-Nord, l'autonomia assolida per la Catalunya-Sud dins d'Espanya el 1931?
La possible influència de la Generalitat a la Catalunya-Nord es veu limitada, en primer lloc, per la seva pròpia naturalesa; allò que es va assolir el 1931 va ser la condició de regió autònoma dins d'Espanya i no pas la independència; la política exterior és, òbviament, competència exclusiva de la República espanyola la qual no té cap interès pel Rosselló, mentre que sí que en té per reivindicar el domini sobre el penyal de Gibraltar, malgrat la nul·la voluntat dels gibraltarencs de ser espanyols.
Per altra banda, la frontera franco-espanyola ha constituït durant molts anys una barrera entre les dues Catalunyes; fins a la ben recent creació de la Unió Europea amb la lliure circulació de persones i mercaderies per tota la Unió, els nord-catalans (francesos) no podien viatjar a Catalunya-Sud (Espanya) sense el passaport i el visat, i, per quedar-s'hi a viure haurien necessitat el permís de residència i de treball. A causa de les poques possibilitats que oferia la Catalunya-Nord, molts nord-catalans han hagut d'emigrar-ne; fins a l'entrada en vigor dels tractats de la Unió Europea, els resultava més fàcil buscar-se la vida a París que no pas a Girona.
Tanmateix, l'obstacle més greu hagi estat la francofília -gairebé patològica- dels republicans catalans, fins i tot dels catalanistes. La visió d'una república francesa, moderna, progressista i avançada comparada amb una monarquia espanyola retrògrada i reaccionària s'ha mantingut fins molt després de 1931; aquest miratge evitava veure França com el que realment era: un estat centralista tan repressiu -o més- amb la identitat catalana que Espanya, tant amb la Monarquia com amb la República; durant anys, explicar a Catalunya com al Rosselló l'escola de la Republique castigava els nens pel sol fet d'enraonar en català a l'hora del pati era com intentar parlar dels crims del règim soviètic en una reunió de militants comunistes.
Malgrat tot, el desencant d'un sector del nacionalisme -Estat Català i sectors sobiranistes de la Lliga i ERC- amb la República espanyola així com el sorgiment d'un incipient moviment catalanista a la Catalunya-Nord han donat alguns resultats; el 1969, a iniciativa del Centre Rossellonès d'Estudis Catalans (CREC) es va celebrar a Prada (Conflent), la I Universitat Catalana d'Estiu (UCE), la UCE ha continuat des d'aleshores gràcies a la col·laboració de la Generalitat, de la Diputació Provincial de Palma de Mallorca, de l'Institut d'Estudis Catalans i de les universitats de Catalunya, País Valencià i les Illes.
Amb tot això, les repercussions de l'autonomia de Catalunya a la Catalunya-Nord han estat escasses; els partits catalanistes obtenen uns resultats merament testimonials en les eleccions nord-catalanes; l'únic resultat ha estat, potser en la continuïtat de la llengua; després de la fi de la II Guerra Mundial, les llengües regionals (occità, bretó, basc, cors) van iniciar la seva desaparició; a Occitània, Bretanya, País Basc i Còrsega la gent va agafar el costum de parlar als fills en francès, d'ací que aquestes llengües avui dia estiguin gairebé perdudes; ara bé, a Catalunya-Nord, aquest fenomen es donà només en alguns casos, però no pas en tots; així el català a la Catalunya Nord no té pas la vitalitat de l'alemany a Alsàcia ni la que té a la Catalunya-Sud però és encara força present al carrer. Segurament la idea que a l'altra banda de la frontera el català era llengua oficial li va donar un cert prestigi, que va evitar-ne la desaparició; potser si Catalunya-Sud no hagués aconseguit l'autonomia el 1931 o bé si l'hagués perduda poc després a causa de les batzegades de la política espanyola, el català a la Catalunya-Nord hauria fet la mateixa fi que l'occità, el cors, el basc i el bretó.







Comentaris

  • esforç[Ofensiu]
    deulonder | 12-11-2004

    Gràcies pel comentari

    Home, sóc historiador i per això tinc coneixements sobre el tema

  • Escriure una línia[Ofensiu]
    pèrdix | 11-11-2004

    representa molt d'esforç, tots ho sabem. Però el que tu fas representa un curro impressionant. Imagino que moltes hores de recopilar dades i de estar al dia.

    Moltes felicitats, de veritat. La barreja entre realitat i ficció està molt lograda i a sobre en els diferents capítols vas mantenint la coherència interna de la fabulació.

    Fa una mica de basarda llegir el que fas. Amb temes que un més o menys coneix, com aquest, sóc capaç de veure les trampes i em faig un somriure de complicitat amb tu.
    Però si no el conec, crea un neguit terrible.

    Aleshores penso que hauria de buscar informació per a poder jugar al joc que proposes.
    Però a on buscar? A qui escollir? Qui em garanteix que l'autor al que consultaré no està donant un biaix a la Història segons els seus interessos? Tu ho fas inventant-te allò que no va ser, però com puc estar segur que algú no s'aprofita de la meva ignorància per a inventar-se allò que va ser?
    Es molt fàcil jugar amb la informació de cara al profà. I això, malgrat ser conegut per tothom, no deixa de crear una certa angoixa.

    Bé, és una reflexió retòrica i tampoc estic descobrint la sopa d'all.

    El biaix que li dones no l'acabo de compartir, però això és un fet absolutament secundari davant la feina que has fet.

    Moltes felicitats, de veritat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

deulonder

8 Relats

54 Comentaris

24326 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
M'agrada crear webs; les meves webs són:

www.arcade.ya.com/escacs2002
www.deulonder.angelcities.com
www.geocities.com/deulonder2000