Atlàntida

L'illa on avui dia es troba la República d'Atlàntida l'explorà per primera vegada Álvaro de Saavedra, durant l'expedició que féu cap a les illes Carolines i a Nova Guinea; Saavedra prengué possessió de l'illa en nom de la Corona de Castella i en nomenà governador Lope de Valdeavellano.
El governador Valdeavellano va decidir trobar les mines d'or, que òbviament havien d'existir perquè no gaire lluny d'allà hi havia El Dorado; per això, va ordenar als seus homes que capturessin indígenes per obligar-los a excavar les mines; a causa de les dures condicions de treball, moriren molts dels illencs sotmesos i, per a desesperació de Valdeavellano, no es trobava or enlloc; segons el governador, aquesta era una prova fefaent de la ganduleria dels indis, per això, va optar per incrementar el ritme de treball, així, a més, tal com li deia el seu capellà confessor, aquella gent es redimiria dels pecats que havia comès en la seva vida plena de vici.
Finalment, en un acte de desesperació, els indígenes es revoltaren; per tal de sotmetre'ls, Valdeavellano féu cremar els seus poblats, amb la qual cosa, acabà calant foc a tota l'illa. Aleshores, veient impossible la trobada d'or i no quedant indígenes per fer-los treballar, Don Lope va abandonar l'illa després d'haver capturat els pocs supervivents que va trobar; amb el què en tragué de vendre'ls com a esclaus a les mines de plata de Potosí -a l'actual Bolívia- encara va poder recuperar part de les pèrdues que li havia ocasionat el seu fracàs en la colonització de l'illa, anomenada d'ençà d'aleshores Isla Quemada.
El domini espanyol sobre la Isla Quemada finalitzà quan va arribar-hi el capità James Cook, comandant l'expedició dels vaixells Resolution i Adventure, la qual, en el seu trajecte pel Pacífic Sud arribà fins a l'Antàrtida; llavors la Isla Quemada va passar a anomenar-se Burnt Island.
Dins de l'Imperi Britànic, que es va recuperar de la desfeta de la pèrdua de tretze colònies a l'Amèrica del Nord amb la conquesta de l'Índia, Burnt Island era una possessió sense gaire valor; no hi havia cap riquesa per explotar ni ocupava un lloc clau en la navegació transoceànica; tot el que s'hi podia trobar era una illa verge on, després de tres-cents anys d'estar deshabitada, el creixement de la vegetació hi havia esborrat qualsevol record de presència humana, amb l'única excepció de dues grans construccions de pedra -anomenades avui dia el Gegant del Pi i el Gegant de la Ciutat-, que, segurament, deurien ser un lloc de culte per als antics pobladors, l'existència dels quals només es coneixia per unes cròniques espanyoles del segle XVI.
El 1846, el Govern de Sa Graciosa Majestat va rebre la petició d'una gent que demanava un lloc per establir-s'hi; segons ho explicaven ells mateixos, el seu propòsit era bastir una comunitat basada en l'harmonia i la fraternitat de les persones. Al responsable dels afers d'Ultramar, li va semblar bona la idea d'enviar tota aquella colla cap a Burnt Island; si aconseguien establir-hi un nucli de població, tot això que s'hi guanyaria.
En haver rebut la resposta del govern britànic, els socis de La Fraternidad Universal s'embarcaren a Barcelona cap al lloc on havien de realitzar el seu somni; al capdavant de l'expedició hi havia Joan Fontcoberta, autor de la novel·la Viaje a Atlántida, on s'hi descrivia la vida i costums dels habitants d'Atlàntida, una gent moguda per la fraternitat universal, que desconeixien el concepte de propietat, menyspreaven el luxe, vivien en una total harmonia igualitària i trobaven inconcebible la pràctica de la guerra. La base de la felicitat d'Atlàntida raïa en el fet que tothom hi feia vida en comú; a la llunyana illa on es dirigien, ells aconseguirien que Atlàntida deixés de ser un somni per esdevenir una realitat; un cop l'haguessin organitzat, convidarien gent de tot arreu del món a visitar-la i, lògicament, en veure la felicitat i l'harmonia que havien assolit, tothom voldria organitzar el seu país segons els principis d'Atlàntida.
Arribats a Burnt Island, les primeres tasques a realitzar foren intentar artigar una terra de selva tropical i anar enterrant tots aquells que moriren a causa de la febre groga, la malària, la disenteria i d'altres malalties que els atlàntids desconeixien i eren incapaços de curar. Tanmateix, calia continuar endavant malgrat la llàstima que sentien per tots aquells que no podrien ja arribar a gaudir de la felicitat d'Atlàntida; per altra banda, el retorn a Catalunya era del tot impossible.
Finalment, aconseguiren bastir un poblat, que anomenaren Nova Girona, destinat a ser la primera ciutat d'Atlàntida, nom que, d'ençà d'aleshores, donaren a l'illa, bandejant l'anterior de Burnt Island. Llavors, Joan Fontcoberta va decidir que havia arribat el moment d'aplicar la Constitució d'Atlàntida, que ell havia redactat a Barcelona, en les poques estones que li deixava lliure la seva jornada de catorze hores en una fàbrica, amb les quals tot just guanyava el mínim per no morir-se de gana, i, això, encara, quan hi havia feina.
Per tal de garantir la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat entre els habitants d'Atlàntida, la Constitució reglamentava minuciosament com havien de viure, menjar, treballar, esbargir-se i, fins i tot, estimar-se els atlàntids. A les ciutats, és a dir, a Nova Girona i a les altres que s'anessin formant, no hi hauria cases individuals sinó que tothom compartiria un mateix edifici on serien d'ús comú no sols el menjador, sinó també el dormitori. El matrimoni i la família quedaven abolits, el sexe, ço és, la relació entre homes i dones, perquè qualsevol altra mena de relacions es considerava un vici propi de degenerats, es practicaria en total llibertat, sense establir mai vincles que trenquessin la fraternitat universal que havia d'existir entre tots els atlàntids; les criatures nascudes a Atlàntida no tindrien ni pare ni mare sinó que unes mainaderes les criarien en comú. El diner i la moneda ni existien ni havien d'arribar a existir mai; a cada ciutat, hi hauria un gran magatzem on tothom hi duria el fruit del seu treball i, a canvi, en rebria allò que necessités, en el benentès que la riquesa sempre es repartiria a parts iguals perquè, moguts pel seu sentiment de fraternitat, tots els atlàntids treballarien esforçant-s'hi al màxim; no es preveia cap càstig per als ganduls perquè, òbviament, a Atlàntida ningú no seria mandrós.
L'arribada de nous atlàntids enviats des de Barcelona per La Fraternidad Universal i la supervivència de moltes de les criatures nascudes a Atlàntida, feren créixer el nombre d'habitants a l'illa on van començar a sorgir-hi nous pobles: Vallestàvia, Minorisa, Palmeres, Tròpic, Nova Elda, Nova Xàtiva, Nova Inca, Roda d'Atlàntida, l'Harmonia, Fraternitat, Empúries i Egara. La fama d'Atlàntida s'estenia gràcies a tots aquells que, després d'haver-la visitada, anaven per tot arreu d'Europa i d'Amèrica descrivint la felicitat i la fraternitat que s'hi vivia. Al governador civil de Barcelona i al capità general de Catalunya ja els estava bé que gent socialista se n'anés ben lluny; d'aquesta manera, hi hauria menys revolucionaris a les barricades.
Per enèsim any consecutiu, a Atlàntida havia calgut rebaixar la ració de menjar que corresponia a cadascú; Fontcoberta va respondre als que rondinaven recordant-los que una de les bases de la felicitat és la vida austera i frugal, el que importava era viure en harmonia i fraternitat; Pere Ruscalleda, de Minorisa, va dir ben clar què en pensava de tot plegat: a Atlàntida, cada vegada hi havia més gent que s'escaquejava d'anar a treballar; com que, al final, a tothom li donaven la mateixa part, no valia la pena escarrassar-se pencant, d'ací que cada vegada hi hagués menys menjar a repartir. Què havia d'haver-hi ganduls a Atlàntida, bramà Lluís Anglasell de Nova Girona, això era un insult a la fraternitat dels atlàntids. Vicent Ferrandis de Nova Xàtiva féu costat a Ruscalleda, i va afegir que a Atlàntida hi havia gent que no treballava, i el qui menys treballava era, precisament, en Fontcoberta; es passava tot el dia fent discursos, passejant-se per l'illa, però ningú no podia recordar haver-lo vist mai amb una aixada a la mà, a més, s'havia format una cort amb tot un harem de dones per a ell sol, ni el soldà de Turquia en deuria tenir tantes. Naturalment, a can Fontcoberta, mai no anava curt el menjar; òbviament, aquest era l'afrodisíac que duia a moltes dones a mirar de poder entrar a l'harem d'en Fontcoberta.
La Constitució d'Atlàntida establia l'abolició de tota mena d'autoritat política basant-se en el sentiment de fraternitat existent entre els atlàntids; ara bé, aquell que trenqués la fraternitat havia de ser bandejat amb duresa i contundència. Fontcoberta va proclamar que Ruscalleda i Ferrandis havien trencat la Fraternitat; per això, els seus sequaços els agafaren i els mataren; veient que la Fraternitat s'havia trencat, Fontcoberta creà la Guàrdia d'Atlàntida; des d'aleshores ençà, qui no treballés de sol a sol podia ser mort sense contemplacions pels guàrdies, que patrullaven contínuament armats amb els seus trabucs, llestos a disparar contra qualsevol que protestés. Tot i així, per Europa i Amèrica, els viatgers que tornaven d'Atlàntida continuaven lloant-ne la fraternitat i la felicitat.
La vigilància dels guàrdies va fer incrementar la producció a Atlàntida; els únic beneficiaris foren, però, Fontcoberta, la seva cort i els guàrdies; els altres continuaven passant-la tan magra com abans. Un dia, però, a Vallestàvia es van declarar en vaga; immediatament i sense contemplacions, els guàrdies es posaren a disparar contra els vaguistes, concentrats a la plaça; la notícia va córrer com la pólvora per tot Atlàntida, a Minorisa, la gent atacà els guàrdies i aconseguí desarmar-los, aleshores, sortiren cap a ajudar els rebels de Vallestàvia; la revolta s'estengué a tot arreu, i Nova Girona, on Fontcoberta i els seus sequaços s'hi havia fet forts, quedà assetjada; a la ciutat, els guà
rdies radicalitzaren la seva repressió contra els rebels, fins que, des de dins, aconseguiren obrir la ciutat als assetjants. Fontcoberta i la seva cort foren morts pels rebels enmig de l'alegria general de tothom.
L'endemà de la presa de Nova Girona, la Constitució d'Atlàntida fou abolida; tothom seria amo de la terra que treballés i, si volgués, se la podria vendre, com també tothom podria vendre el fruit de les seves collites i dels seus treballs; cada família tindria casa seva, on criaria els seus fills. L'antiga constitució d'Atlàntida preveia unes guarderies on les criatures serien criades per unes mainaderes; bé, en realitat, quan una dona tenia una criatura, es feia mainadera i a la guarderia, en comptes de tenir cura de totes les criatures, s'ocupava només de les seves; per la seva banda, els homes anaven a la guarderia a veure les criatures de les seves dones. Malgrat la promiscuïtat imposada per la Constitució, es formaven relacions de parella; només eren els guàrdies els qui, amb el pretext de la fraternitat i de la promiscuïtat, obligaven les dones a jeure amb ells o a anar a l'harem d'en Fontcoberta.
Sense l'opressió dels guàrdies i amb l'incentiu dels guanys, a Atlàntida tothom va posar-se a treballar i l'illa va prosperar fins atraure immigrants, que ja no eren idealistes utòpics sinó, simplement, gent que volia guanyar-se la vida; fou a partir d'aleshores, que els poblats d'Atlàntida començaren a esdevenir ciutats i en sorgiren de nous: Nova Almassora, Nova Lleida, Urgell, Vinçà, Ruscino, Manacor, etc. Entre els nou vinguts, hi arribà mossèn Antoni Puig, qui, amb l'exemple de la seva vida cristiana, va dur la Paraula de Déu a una gent que, fins aleshores, havia vagat en la foscor; finalment, la Santa Seu el consagrà arquebisbe de Nova Girona, on hi féu construir una catedral, rèplica exacta de la de Girona; cinquanta anys després de la seva mort, l'arquebisbe Antoni Puig fou canonitzat i proclamat sant patró d'Atlàntida.
Els fundadors d'Atlàntida procedien gairebé tots de Catalunya, València i Mallorca, fins i tot, n'hi havia del Rosselló; ara bé, quan Atlàntida va prosperar, els immigrants venien de tot arreu. Fontcoberta havia escrit la seva novel·la utòpica Viaje a Atlántida i la Constitució d'Atlàntida en castellà i era en aquesta llengua que adreçava els seus discursos als atlàntids, per als quals, els parlaments en castellà tenia el mateix efecte esotèric que la missa en llatí per als catòlics; fins a principis del segle XX eren molt pocs els catalans capaços no ja de parlar el castellà sinó ni tan sols d'entendre'l. Per això, un cop enderrocat Fontcoberta, l'ús del castellà a Atlàntida va perdre's del tot. Els atlàntids s'adreçaven en català a tots els nou vinguts encara que fossin italians, grecs, irlandesos, polonesos, jueus, armenis, etc., no per res sinó perquè aquesta era l'única llengua en què sabien parlar i, finalment, els immigrants acabaven aprenent el català, que així esdevingué la llengua comuna de tots; Lluís Ponts, mestre d'escola de Vallestàvia, va elaborar una gramàtica i una ortografia, que fou la que es seguí a Atlàntida fins que, el 1930, es decidir acceptar la que Pompeu Fabra havia proposat a Catalunya.
La independència de l'Índia (1947) marcà l'inici de la fi de l'Imperi Britànic, el qual, tot cal dir-ho, no havia mostrat mai gran interès pels afers de Burnt Island, tal com seguia denominant Atlàntida, a la qual, el 1952, concedí la independència; aleshores, a l'illa es proclamà la República d'Atlàntida.
Avui dia, Atlàntida té una economia forta, comparable a les dels tigres asiàtics: Taiwan, Singapur, Hong Kong, Corea del Sud i Malàisia, tal com ho testifiquen els gratacels que formen la sky line de Nova Girona, el centre econòmic del país. D'ençà de la independència, el Partit Progressista i el Partit Conservador s'han anat alternant al govern segons els resultats electorals; Atlàntida té la seva capital política i administrativa a Vallestàvia.
La presència catalana a Atlàntida va incrementar-se arran de l'arribada massiva d'exiliats després de la fi de la Guerra Civil Espanyola, com també van fer-hi cap nord-catalans fugitius del règim de Vichy i de l'ocupació alemanya.
Molts catalans tenen respecte d'Atlàntida un complex de Mare Pàtria, malgrat que, ni de bon tros, són tots els atlàntids d'ascendència catalana; per això, consideren un deure d'Atlàntida fer costat a totes les reivindicacions nacionals catalanes; a Catalunya, no es va comprendre gaire la fredor amb què a Atlàntida foren rebuts els responsables de la campanya de les seleccions catalanes. Per als atlàntids, la qüestió era òbvia, si Catalunya decidia fer-se independent, ells li donarien suport, però això de voler tenir seleccions pròpies sense ser independents era un estirabot sense cap ni peus. Per altra banda, als atlàntids, el viatge als Països Catalans sempre els resulta gairebé sempre una experiència decebedora; en qualsevol lloc, poden trobar-se algú que se'ls dirigeixi en espanyol i, fins i tot, que els exigeixi que els parli en espanyol, cosa lògica perquè tots els catalans parlen en espanyol a qui els ho demana; tot i la diferència d'accents, els espanyols residents als Països Catalans no saben distingir un català d'un atlàntid; certament, per viure a Barcelona és necessari aprendre l'espanyol, i ja no diguem d'altres llocs. A Prada, a la Universitat Catalana d'Estiu, un passaport de la República d'Atlàntida sembla ser un afrodisíac irresistible per lligar; allà, tots es miren els atlàntids com aquells que viuen en el que per als catalans és el somni impossible; més que res, perquè, segons qui i segons en quins llocs, a algú que hagi volgut exercir el seu dret a parlar en català, pot ser que li hagi etzibat Pues vete a Atlántida.
A Catalunya sempre hi ha qui se'n riu del miratge que alguns nacionalistes tenen amb Atlàntida; sí, allà tothom parla en català, però és una societat altament competitiva, insolidària, individualista on, per exemple, no hi ha una seguretat social per a tothom i on s'hi practica l'ultraliberalisme més salvatge; a més, Atlàntida té tropes a l'Iraq; per això, en les manifestacions de No a la Guerra, es van llençar pedres contra el consolat d'Atlàntida a Barcelona.