Prats de Molló

1.CAP A PRATS
A finals del segle XIX, a Catalunya va arrelar un nou moviment polític: el nacionalisme català; el seu objectiu era afirmar la identitat de Catalunya, com a element diferenciat de la identitat castellana sobre la qual s'havia construït el fet nacional espanyol. La reivindicació de la identitat va dur a intentar aconseguir una autonomia política per a Catalunya, trencant amb el model centralista espanyol que, el 1833, havia dividit totes les antigues regions d'Espanya en províncies sense cap mena d'identitat pròpia ni d'autogovern.
El nacionalisme català va sorgir durant el darrer quart del segle XIX a partir de la seva definició per persones vinculades a la burgesia i a postures conservadores (Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Narcís Verdaguer i Callís, el bisbe Torras i Bages, etc.), però també per l'evolució de gent vinculada al federalisme, moviment que havia intentat definir Espanya com a nació federal en què totes i cadascuna de les seves regions s'havien de constituir en estat i, des de la seva sobirania, delegar funcions de govern en els òrgans federals espanyols. El federalisme espanyol, vinculat a moviments d'esquerra republicans i demòcrates, arrelà només a Catalunya, al País Valencià i a les Illes, mentre que a les altres regions, el republicanisme no fou federal sinó centralista.
La derrota d'Espanya en la Guerra de Cuba (1898) va fer que entre la burgesia catalana, fins aleshores lleial a Espanya sobretot pel seu interès a conservar els mercats colonials de Cuba i Puerto Rico, comencés a distanciar-se de la política oficial espanyola, definida en el règim de la Restauració Borbònica (1875-1923), el qual es basava en el domini de les institucions pels dos partits dinàstics (els liberals i els conservadors), que es succeïen al poder mitjançant unes eleccions on el caciquisme i la corrupció feien guanyar sempre els candidats proposats pel govern.
El primer èxit del nacionalisme català fou el triomf a les eleccions de 1901, en què candidats vinculats al catalanisme conservador derrotaren els partits dinàstics a Barcelona; a partir d'aleshores, s'afirmà com a força política. El 1914, es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Prat de la Riba, com a òrgan de coordinació entre les diputacions provincials de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona; per altra banda, es feren campanyes per anar més enllà de la descentralització administrativa de la Mancomunitat i aconseguir una autonomia política.
A partir de 1917, el sistema de la Restauració Borbònica va entrar en crisi terminal; el règim era qüestionat pel republicanisme, el moviment obrer i el nacionalisme català. Això va generar una situació d'inestabilitat a què va intentar posar fi el cop d'estat de Primo de Rivera, dut a terme el 1923 amb el consentiment del rei Alfons XIII; llavors s'instaurà la Dictadura (1923-1930), la fi de la qual va dur poc després a la caiguda de la Monarquia, a la instauració de la II República Espanyola (1931) i a la proclamació de la República Catalana dins de la República Federal Espanyola per Macià; pocs dies després, per pressions dels republicans espanyols, la República Catalana fou abolida i al seu lloc es concedí a Catalunya un govern autònom dit Generalitat.
La Dictadura del general Primo de Rivera fou un règim autoritari, repressiu amb el catalanisme, fins al punt de suprimir la Mancomunitat de Catalunya el 1925. Aleshores, des de l'exili, Francesc Macià, vinculat al catalanisme republicà i d'esquerres, esdevingué el símbol de la resistència catalanista; el 1924, Macià va establir contactes a París amb la CNT, però no arribà a cap acord perquè el dirigent cenetista Joan Peiró va posar com a condició que la conspiració havia de ser d'àmbit espanyol; després, també fracassaren els contactes de Macià amb Acció Catalana.
El 1925, a París, Macià va aconseguir constituir un comitè revolucionari integrat per gent d'Estat Català, de la CNT i del Partit Comunista d'Espanya (PCE), al qual s'hi afegiren nacionalistes bascos i gallecs. Macià i José Bullejos, secretari general del PCE, viatjaren a Moscou per demanar ajuda econòmica a la Internacional Comunista; tanmateix, malgrat la col·laboració d'Andreu Nin, dirigent comunista català resident a l'URSS des de 1921 fins 1929, l'ajuda soviètica no va arribar. Finalment, Macià va trencar amb els comunistes cosa que li va permetre conservar el suport dels centres catalanistes d'Amèrica.
El novembre de 1926, cinc mesos després del fracàs de la Conspiració de la Nit de Sant Joan a Madrid, dirigida contra la Dictadura per antics monàrquics i alguns republicans, Francesc Macià va concentrar els seus escamots armats a Prats de Molló (a la Catalunya-Nord) amb el propòsit d'entrar al Principat per provocar-hi una insurrecció; tanmateix, a causa d'una delació, la policia francesa va detenir Macià i els seus homes abans que arribessin a passar la frontera.
Francesc Macià fou jutjat a París, cosa que li donà notorietat internacional i difongué el conflicte nacional català a Europa; tanmateix, els fets de Prats de Molló no tingueren repercussions immediates a Catalunya.
Desterrat a Bèlgica, poc després, Macià emprengué un viatge per Amèrica on contactà amb els centres catalanistes; a l'Havana el 1928, Macià presidí una assemblea independentista on s'hi formulà un projecte constitucional que propugnava uns lligams simplement confederals amb Espanya amb dret a separació.
I ací plantegem la ucronia: què hauria pogut passar si la conspiració de Prats de Molló hagués reeixit en el seu intent de provocar una insurrecció popular a Catalunya contra la Dictadura de Primo de Rivera, que hagués acabat duent a la independència de Catalunya?
2.L'ESTAT CATALÀ
Quina mena de govern hauria tingut Catalunya, si el 1926 s'hagués constituït en estat independent a conseqüència de l'acció de Macià a Prats de Molló?
El model polític de Francesc Macià era la república parlamentària i democràtica, basada en el sufragi universal, tal com pot veure's a la Constitució de l'Havana (1928); aquest seria, doncs, el sistema polític instaurat a Catalunya després de la independència (1926). Ara bé, s'hauria pogut consolidar?
A Europa, la primera meitat del segle XX fou l'època dels totalitarismes; a tot arreu, sectors importants de la societat consideraven legítims sistemes ideològics manifestament antidemocràtics i autoritaris (feixisme, nazisme, tradicionalisme, anarquisme, comunisme) i maldaven per instaurar-los com a resposta als problemes de la societat del moment.
Certament, excepte en el cas de petits grupuscles aïllats, el nacionalisme català mai no ha tingut cap mena de derivació feixista; ara bé, això no vol dir pas que no hi hagi hagut mai catalans feixistes. Després de la fi de la III Guerra Carlina (1872-1876), el carlisme va abandonar la via insurreccional per actuar en política mitjançant la creació d'un moviment denominat Comunión Tradicionalista, el qual proposava per a Espanya l'establiment d'una monarquia catòlica autoritària i antiliberal encarnada pel rei legítim, és a dir, pel pretendent carlí; doncs bé, la Comunión Tradicionalista va tenir força seguidors a Catalunya; a les eleccions de febrer de 1936, els tradicionalistes van treure un diputat a Catalunya. Per altra banda, és ben sabut que, després de la Guerra Civil (1936-1939), a Catalunya molta gent es feu de Falange, el partit únic del règim franquista, refundat per Franco el 1937, quan decretà la unificació de Falange Española y de las JONS, l'organització creada per José Antonio Primo de Rivera el 1933, amb la Comunión Tradicionalista.
A Catalunya, doncs, hi havia bastants partidaris de l'autoritarisme d'extrema dreta, genèricament denominat feixisme; si el 1926, s'hagués aconseguit la independència, aquests sectors haurien pogut acabar convergint en la creació d'un moviment feixista català. Si haguessin reeixit a imposar-se i a abolir el règim democràtic instaurat per Macià, hauria pogut passar que, durant la II Guerra Mundial, s'aliessin amb Hitler i, llavors, el sistema feixista català hagués estat liquidat pels aliats o bé s'haurien pogut mantenir neutrals durant la Guerra i, llavors, la Catalunya feixista hauria pogut sobreviure a la derrota del III Reich.
Per la banda de l'extrema esquerra, a Catalunya es formà un potent moviment anarquista, organitzat en el sindicat CNT, fundat a Barcelona el 1911, i en l'organització política FAI; el 1936, després del fracàs de la insurrecció militar contra la República, l'anarquisme va poder prendre el poder a Catalunya i establir-hi un règim revolucionari, repressiu amb els dissidents polítics i disposat a eradicar la pràctica del catolicisme mitjançant la crema d'esglésies i l'assassinat de capellans. Al seu torn, també es formaren a Catalunya partits comunistes: el PSUC, lleial a l'URSS, governada per Stalin, i el POUM, crític amb el règim soviètic i titllat pels seus detractors de trotskista. Durant la Guerra Civil, el POUM i la CNT manifestaven que la lluita contra el franquisme havia d'anar acompanyada de la revolució socialista, mentre que el PSUC considerava que la revolució havia de tenir lloc només després de guanyada la Guerra; tant els uns com els altres, doncs, eren partidaris d'instaurar un règim comunista.
Lògicament, després d'assolida la independència el 1926, anarquistes i comunistes haurien maldat per convertir Catalunya en un sistema socialista; si ho haguessin aconseguit, segurament, el règim comunista català hauria durat fins a la Caiguda del Mur de Berlín (1989).
Hauria existit el risc, doncs, que la República Catalana instaurada per Macià el 1926 hagués derivat cap a alguna forma de totalitarisme, però també hauria pogut passar que, malgrat tot, la democràcia s'hagués consolidat a Catalunya.
3.L'ALLIBERADOR
A principis del segle XX, el nacionalisme català no era pas independentista; el projecte de la Lliga Regionalista, el partit hegemònic dins del catalanisme fins a l'adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera (
1923-1930), consistia a intentar reformar Espanya per donar-hi cabuda a una Catalunya autònoma que pogués viure plenament la seva identitat nacional i servir de base per a l'hegemonia de la burgesia catalana dins d'Espanya. Al seu torn, els partits catalanistes d'esquerra també tenien un horitzó autonomista; així, les dues vegades que es va intentar proclamar la República Catalana -el 14 d'abril de 1931 per Macià i el 6 d'octubre de 1934 per Companys- aquesta República Catalana sempre havia d'existir dins d'una hipotètica República Federal Espanyola.
Malgrat tot, el triomf de Macià a Prats de Molló (1926) hauria creat una Catalunya independent, que s'hauria legitimat en una mitologia d'alliberament nacional que tindria en Macià i Prats de Molló el seu moment inicial. Aleshores, el 4 de novembre, aniversari dels fets de Prats, esdevindria la Festa Nacional de Catalunya; l'Onze de Setembre, aniversari de la presa de Barcelona per les tropes de Felip V, hauria perdut la seva raó de ser com a Diada Nacional perquè les llibertats perdudes el 1714 haurien estat plenament recuperades el 1926. I Francesc Macià hauria esdevingut l'Alliberador, el Pare de la Pàtria, tal com als EUA ho és George Washington, a Irlanda, Edmon de Valera i en alguns països de l'Amèrica del Sud, Simón Bolívar.
Segurament, en les primeres eleccions que s'haguessin convocat després de 1926, Macià hauria estat elegit President de la República Catalana i, pel carisma de ser l'Alliberador, hauria exercit en la política catalana un poder i una influència que haurien anat força més enllà de les atribucions que la Constitució de Catalunya reconegués al President de la República.
A la seva mort (25 de desembre de 1933), Macià hauria rebut uns funerals d'Estat i, a partir de llavors, s'hauria accentuat la seva mitificació, de tal manera que, fins i tot gent que, en el seu moment, s'hagués oposat a l'operació de Prats de Molló, aleshores s'hauria apuntat al culte de Macià com a heroi nacional; després de 1933, l'efígie hauria aparegut, primer, als bitllets de banc i monedes catalanes i, després, en les monedes d'euro encunyades a Catalunya. En certa manera, però en una menor mesura, això és el que, d'ençà de la Transició (1975-1982) s'ha esdevingut amb les figures de Macià i Companys.
4.L'ECONOMIA
El 6 de gener de 1923, mesos abans del cop d'Estat de Primo de Rivera, Francesc Cambó, dirigent de la Lliga Regionalista, va pronunciar a l'Associació Catalanista de la Barceloneta una conferència titulada El que costaria la separació, publicada després en text íntegre el 9 de gener a La Veu de Catalunya, diari afí a la Lliga Regionalista.
Ací, Cambó hi presentava la independència de Catalunya com una hipòtesi indesitjable; segons el dirigent de la Lliga, si Catalunya s'independitzés s'arruïnaria completament perquè perdria el mercat espanyol, el principal -i gairebé únic- consumidor dels productes de la indústria catalana, que hi tenia una situació de privilegi gràcies a l'aranzel proteccionista espanyol.
En temps de Cambó, aquesta idea no resultava pas nova; a finals de 1836, a Barcelona circulava un pamflet radical titulat La Bandera on s'hi propugnava la liquidació dels aristòcrates, l'establiment d'un règim demòcrata igualitari i la independència de Catalunya per implantar la República i establir un govern revolucionari que pogués dur la democràcia a tot Espanya.
En resposta, un article publicat a El Vapor el 20 de desembre i una circular de la Comissió de Fàbriques als teixidors del 29 de desembre condemnaren aquest projecte amb l'argument que si les classes populars es deixaven entabanar amb la idea de la independència, Catalunya s'arruïnaria perquè la seva indústria perdria el mercat espanyol; la circular de la Comissió de Fàbriques atribuïa els projectes independentistes a uns suposats agents infiltrats carlins.
Poc després, l'economista Joan Crexells va replicar les afirmacions de Cambó en una sèrie d'articles publicats a La Publicitat els dies 10, 13 i 17 de febrer i 1 de març de 1923; l'argument de Crexells era que l'aranzel espanyol beneficiava tant els industrials catalans com els productors cerealistes castellans que trobaven a Catalunya el lloc per col·locar-hi els seus productes, no competitius en el mercat internacional; per això, després d'una possible independència de Catalunya, per als espanyols resultaria suïcida trencar les relacions econòmiques amb Catalunya boicotejant-ne els productes; els privilegis que, tant a una part com a l'altra, concedia l'aranzel espanyol haurien hagut de ser continuats per un acord comercial entre Espanya i Catalunya. A més, hi havia el dèficit fiscal de Catalunya respecte d'Espanya que quedaria resolt amb la independència.
D'altres pensadors catalans de l'època expressaren unes idees semblants a les de Crexells: Jaume Bofill i Mates a Les Possibilitats de Catalunya, article publicat dins L'altra concòrdia. Per una revisió del problema català: la solució liberal i democràtica. Publicacions de la "Revista de Catalunya", Barcelona, 1930; Joan Porqueres Fàbregas a Les Possibilitats econòmiques d'una Catalunya independent, conferència pronunciada el 15 de març de 1932 al local d'Estat Català.
Naturalment, l'argumentació de Joan Crexells que la independència no significaria pas la pèrdua del mercat espanyol portava implícita la idea que el mercat espanyol era necessari, si més no en un primer moment, abans que, alliberada del dèficit fiscal amb la Hisenda espanyola, l'economia catalana hagués pogut créixer fins esdevenir competitiva en el mercat internacional.
Però, i si, malgrat tot, s'hagués perdut el mercat espanyol? Òbviament, després de la independència, Catalunya hauria viscut una crisi econòmica, comparable a la que patí durant el primer terç del segle XIX arran de la independència de l'Amèrica continental espanyola, un dels seus principals mercats durant el segle XVIII, o després de la Guerra de Cuba, o, en el nostre temps, entre els anys 1975 i 1984; a més, aquesta crisi s'hauria pogut complicar arran de la mala conjuntura econòmica mundial provocada pel crack de 1929 a la borsa de Nova York.
En aquest cas, les èlits econòmiques de Catalunya haurien hagut de trobar la manera d'adaptar-se a la nova situació en què, com a factors positius, hi hauria hagut la fi de l'obligació de consumir els productes agrícoles espanyols, sempre més cars que els del mercat internacional, l'acabament de l'espoli fiscal de Catalunya per Espanya, avaluat en 305'4 milions de pessetes el 1930, que provocava una manca d'infrastructures i de serveis públics.
De totes formes, el mercat espanyol garantit per un aranzel proteccionista és una cosa que avui ja s'ha perdut en entrar en vigor l'Acta Única Europea (1992) amb el tractat de lliure circulació de persones i mercaderies dins de la Unió Europea; com ho podem veure, Catalunya ha sabut adaptar-se a una situació que, per als empresaris catalans del segle XIX i de gran part del segle XX, defensors acèrrims del proteccionisme espanyol, hauria estat un malson.
5.LLENGUA I SOCIETAT
A partir del segle XVI, en les èlits socials catalanes -noblesa, altes jerarquies eclesiàstiques i patriciat urbà-, havia arrelat un hàbit diglòssic consistent a considerar que els escrits amb ambicions cultes o literàries calia fer-los en castellà mentre que el català quedava arraconat a l'àmbit de la parla quotidiana; per altra banda, el règim de Nova Planta instaurat per Felip V després de la derrota de 1714 havia abolit l'ús del català en les institucions administratives de Catalunya, on, fins aleshores, hi havia estat l'única llengua oficial.
Al segle XIX, la Renaixença, que culminà en les figures de Narcís Oller, Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, va rehabilitar el català com a llengua literària; d'ençà d'aleshores, ningú no tornaria mai més a acceptar el prejudici, força arrelat durant els segles XVI, XVII i XVIII, que el català no sigui una llengua apta per a funcions cultes.
Tanmateix, no es lluità mai perquè el català recuperés la condició d'una llengua oficial a Catalunya, que havia tingut fins als decrets de Nova Planta, i això que, aleshores, igual com a la resta dels Països Catalans, a les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona tothom parlava en català; per altra banda, a partir de la Llei Moyano (1857) va començar a introduir-se a Espanya l'ensenyament obligatori i generalitzat que, a Catalunya, fou en castellà. Malgrat tot, a Espanya, a principis del segle XX la taxa d'analfabetisme continuava superant-hi la mitjana dels països de l'Europa occidental; la proporció d'analfabets a Catalunya no era pas gaire inferior a la mitjana espanyola: el 1915, els analfabets a Catalunya eren el 48% mentre que al conjunt d'Espanya eren el 59'3%; a les províncies menys desenvolupades (Tarragona i Lleida) l'índex d'analfabetisme era el mateix que el global d'Espanya, el de la província de Girona era del 51%, el de la província de Barcelona el 41'6% i el de la ciutat de Barcelona era del 36'6%; vers 1900, l'analfabetisme a França era només del 18%.
L'ensenyament escolar era exclusivament en castellà i, a l'escola, l'ús del català estava prohibit; ara bé, l'ús de la llengua va mantenir-se no tant per la resistència dels parlants sinó per la ineficàcia de l'escola pública espanyola; el 1900, en resposta a les peticions dels regeneracionistes -dolguts per la desfeta espanyola en la Guerra de Cuba-, el govern espanyol creà el Ministerio de Instrucción Pública amb la qual cosa els mestres deixaven de dependre dels ajuntaments per esdevenir funcionaris estatals; el decret de 21 de novembre de 1902, reafirmat pel de 19 de desembre de 1904, amenaçava amb dures sancions els mestres que ensenyessin en català; no sols l'escola pública, sinó també l'escola religiosa també ensenyava exclusivament en castellà.
Per això, a la Catalunya de la primera meitat del segle XX, el català era, per a tothom, la llengua d'expressió oral mentre que, a causa del sistema d'ensenyament, a molta gent l
i resultava molt més fàcil llegir i escriure en castellà que fer-ho en català; d'ací que el 1915, tal com es lamentava Antoni Rovira i Virgili, a Barcelona es publicaven dotze diaris en castellà i només dos en català.
Un cop assolida la independència (1926), el govern de Catalunya hauria creat un nou sistema d'ensenyament en què la llengua d'ús entre mestres i alumnes hauria estat, lògicament, el català. Com que el català no és pas una de les llengües difoses del món, sempre s'hauria procurat que a escola hom hi aprengués un idioma estranger, òbviament aquell que, pel seu prestigi, fos la lingua franca de les relacions internacionals; fins vers 1970, aquesta lingua franca fou el francès i, d'ençà d'aleshores, l'anglès. El castellà seria simplement una llengua forastera, fins a la immigració de 1950-1975 no hi hauria a Catalunya ningú que el tingués com a llengua materna; per altra banda, malgrat la seva extensió a Hispanoamèrica, el castellà mai no hauria tingut el prestigi que abans havia tingut el francès i, ara, l'anglès; per això, a Catalunya no s'hauria considerat necessari mantenir el coneixement del castellà.
El govern de Catalunya no hauria pogut fer cap llei prohibint l'ús del castellà a la premsa diària ni en cap altra àmbit; per això, durant els primers temps, segurament, el castellà hauria continuat predominant a la premsa barcelonina com, el 1915, ho havia lamentat Rovira i Virgili. Ara bé, quan hagués començat a arribar a la majoria d'edat la generació escolaritzada després de 1926, els editors de llibres i diaris s'haurien trobat que a Catalunya apareixia un nou tipus de lector per al qual llegir en castellà era si no impossible, almenys molt difícil; en aquestes circumstàncies, el simple interès econòmic de mantenir la viabilitat comercial de les seves empreses hauria dut els responsables de la premsa en castellà a prendre una decisió respecte de la llengua en què s'havien de publicar els seus diaris.
En aquesta circumstància, en quina llengua haurien escrit les seves obres literats com ara Ignasi Agustí, Josep Maria Gironella, Mercedes Salisachs, Joan Goytisolo, Joan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán, Carles Barral, Eduard Mendoza, Rosa Regàs, Maruja Torres, etc.? Tots ells haurien començat a escriure després de 1926, en una situació en què a Catalunya molt poca gent hauria sabut llegir en castellà.
A partir de 1950, molts espanyols optarien per emigrar a d'altres països d'Europa, fugint de la misèria de regions deprimides com ara Andalusia o Extremadura; per proximitat geogràfica, molts mirarien d'establir-se a Catalunya. Com que, des de 1926, Catalunya és un país independent, per viure-hi i treballar-hi, els espanyols, igual com qualsevol altre estranger, necessitarien el passaport, el visat d'entrada, el permís de residència, el permís de treball, etc., és a dir, tot allò que, en la nostra situació, abans de la constitució de la Unió Europea s'ha exigit a tot no-espanyol que vulgui residir a Catalunya, i que, ara, es demana a tota persona procedent d'un país aliè a la UE.
Respecte dels nou vinguts, el govern de Catalunya hauria pogut considerar que eren una força de treball i de consum que supliria el dèficit produït pel poc creixement vegetatiu de la població catalana; s'han fet estudis segons els quals, sense la immigració castellana de mitjans del segle XX, avui dia la població de Catalunya seria de només tres milions de persones. Aleshores, Catalunya hauria pogut emprendre una política d'atracció dels emigrants amb facilitats per establir-s'hi i, posteriorment, assolir la nacionalitat catalana.
Com hauria pogut influir això en la llengua? Doncs, no gaire. Naturalment, en el moment d'arribar a Catalunya, els immigrants no sabrien el català, cosa que els causaria problemes, ara bé, com es resoldria aquesta dificultat? Demanant als catalans que els parlessin en castellà, segur que no; per més nombrosos que fossin i per més que a les comarques de l'àrea metropolitana de Barcelona arribessin a ser la majoria dels habitants, els immigrants espanyols es trobarien amb una població autòctona que desconeixeria el castellà, llengua que a les escoles va deixar d'ensenyar-se el 1926; per altra banda, quin argument tindrien que demanar que hom se'ls adrecés en espanyol; tothom, tant els catalans com els espanyols, tindrien molt clar que ja feia més de trenta o quaranta anys que Catalunya ja no és Espanya.
En aquesta situació, per viure i treballar a Catalunya resultaria indispensable no sols conèixer el català sinó parlar-lo; per tant, proposaria algú que a Catalunya es fes una doble línia escolar de tal manera que els fills d'espanyols fossin escolaritzats en espanyol? No seria això dificultar a aquests alumnes la seva futura integració a Catalunya? Alguna família voldria que els seus fills no fossin escolaritzats en català? Més aviat no podria passar que, en famílies d'origen espanyol, els pares decidissin parlar als seus fills en català, de tal manera que la tercera o quarta generació de descendents d'espanyols ja no sabria el castellà?
6.LA UNIÓ EUROPEA
Si després de la fi de la II Guerra Mundial, Catalunya tingués un règim democràtic, hauria pogut participar sense cap problema en el procés de construcció europea, integrant-se, des del primer moment, al Consell d'Europa, creat el 1949, i a la Comunitat Econòmica Europea, fundada el 1957, origen de l'actual Unió Europea.
En aquest cas, per als catalans, Europa no seria una suposada taula de salvació per intentar trobar-hi protecció contra Espanya, perquè, això, òbviament, no caldria; per això, la qüestió europea es pensaria només en termes de beneficis socials i econòmics; si la percepció general fos que Europa no representaria una millora per al país, Catalunya podria ser euroescèptica, tal com ho són Dinamarca, Suècia o el Regne Unit o, fins i tot, plantejar-se de quedar-se fora d'Europa, tal com ho han fet Noruega i Suïssa.
7.ELS PAÏSOS CATALANS
7.1.EL SENTIMENT PANCATALANISTA
Si Catalunya s'hagués constituït en país independent el 1926, quines repercussions hauria pogut tenir aquest fet al País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord?
Poc després de la Revolució de 1868, que destronà Isabel II, el 18 de maig de 1869 els comitès federals de Catalunya, les Illes, el País Valencià i Aragó subscriviren el Pacte de Tortosa, basat en el record de l'antiga Corona d'Aragó, com a primer pas per a la construcció de la nova Espanya federal i republicana, recorrent a la via de la insurrecció. El Pacte de Tortosa establia la relació directa entre els federals de les Illes i els de Catalunya. La premsa de Madrid denuncià el Pacte de Tortosa com a gest separatista, tot i que no es pretenia la independència de cap territori.
El projecte de crear una Espanya federal, intentat amb la instauració de la I República Espanyola (1873-1874), va fracassar; sota la presidència d'Emilio Castelar (setembre 1873-gener 1874), la República espanyola esdevingué centralista; a més, el 28 de desembre de 1874, Martínez Campos dirigí un pronunciament a Sagunt on reconegué com a rei Alfons XII (1874-1885), fill d'Isabel II, a favor del qual havia abdicat la seva mare el 1870. L'11 de gener de 1875 Alfons XII entrà a Espanya desembarcant a València, on s'havia preparat el cop de Martínez Campos, gràcies a l'entusiasta col·laboració dels notables locals. Aquest fou l'inici del règim de la Restauració Borbònica, vigent fins al cop d'estat de Primo de Rivera (1923).
En un article publicat a l'Arch de Sant Martí el 1886, Josep Narcís Roca i Farreras hi escrivia Unió nacional de les províncies catalanes, de tot Catalunya i simpatia de tots els Països Catalans d'ençà i d'ellà de l'Ebre, d'ençà i d'ellà dels Pirineus Orientals. Aquest es considera el primer testimoni de l'ús de Països Catalans en el sentit que li donem ara; tot i que Joan Fuster va descobrir que el valencià Benvingut Oliver el 1876 havia usat l'expressió países catalanes.
Anteriorment, el setembre de 1873, en temps, doncs, de la I República, a La Renaixensa, el mateix Roca i Farreras havia escrit Amb València, Catalunya i les Balears pot constituir-se un Estat federal separat i pot construir-se un Estat confederat dividit en províncies descentralitzades; difícilment un Estat federal dintre de si mateix i confederat amb d'altres d'Espanya. Al llibre Los Fueros de Cataluña (1878), Josep Coroleu i Josep Pella i Forgas consideraven la Nació Catalana com la reunió dels pobles que parlen català: Catalunya, comptant-hi els comtats de Rosselló i Cerdanya, el Regne de València, el Regne de Mallorca.
Ací veiem els inicis del projecte pancatalanista, el qual, però, sobretot a causa de la manca de consciència nacional catalana al País Valencià i a les Illes, va quedar marginat del catalanisme dominant al Principat; durant el primer terç del segle XX, fins i tot els escassos projectes independentistes cenyien els seus objectius al Principat, idea que es mantindria fins a l'inici del nacionalisme valencià amb Nosaltres els valencians de Joan Fuster, aparegut el 1962.
A La Nacionalitat Catalana (1906), Prat de la Riba no hi fa cap menció a l'ideal pancatalanista, tot i que, el gener de 1907 publicà a La Senyera l'article Greater Catalonia on reconeixia la identitat catalana més enllà del Principat però sense donar a aquest principi cap element d'articulació interna.
El 1907, com a ressò de la constitució de Solidaritat Catalana al Principat, la societat València Nova convocà una Assemblea Regionalista Valenciana, a la qual foren convidats alguns solidaristes de Catalunya, i on hi intervingueren, a més de València Nova, els republicans sorianistes -que no semblaven compartir la fòbia anticatalana de Blasco- i els carlins.
L'Assemblea Regionalista va presentar el projecte d'una Solidaritat Valenciana, per tal d'aconseguir l'autonomia política, la cooficialitat del català, etc.; la idea fracassà perquè els sorianistes se'n desvincularen; per altra banda, els blasquistes combateren el projecte catalanista visce
ralment, postura on coincidiren amb els conservadors del diari Las Provincias.
El 1914, a València, seguint el model de Catalunya, es va projectar la creació d'una Mancomunitat, la qual, però, havia d'incloure també les províncies d'Albacete i Múrcia; el projecte, però, fou avortat al moment a conseqüència de l'oposició dels blasquistes 1914. El 1918, fou creada l'organització Unió Valencianista Regional, partit polític burgès amb aspiracions d'esdevenir l'equivalent valencià de la Lliga Regionalista; per primera vegada, hi havia un sector de la burgesia valenciana que no era hostil ni indiferent al nacionalisme. Pel novembre de 1918, la Unió Valencianista Regional va elaborar un document proclamant-hi el dret dels valencians a formar un estat dins d'una hipotètica Federació Ibèrica. En l'Aplec nacionalista de Betxí (Plana Baixa), a més de les reivindicacions purament nacionalistes, es plantejaren reivindicacions agràries; una mostra de l'ampliació de la base social del nacionalisme valencià. Entre 1921 i 1923, el valencianisme es consolidà i s'amplià; el lingüista i pedagog Carles Salvador creà l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, que dugué a terme una important tasca d'expansió de la llengua catalana.
El gener de 1917 es tornà a publicar de nou La Veu de Mallorca, dirigida per Joan Estelrich, que aplegà un grup de mallorquins partidaris de defensar la identitat de Mallorca dins del marc dels Països Catalans; La Veu de Mallorca actuà com a portaveu del Centre Regionalista, que aspirava a exercir a les Illes el mateix paper que la Lliga feia a Catalunya.
El juny de 1917 a Barcelona, els dirigents de la Lliga Regionalista amb una representació dels reformistes, els carlins i els liberals dinàstics homenatjaren Lluís Alemany, president de la Diputació Provincial de les Balears, afiliat al partit liberal, que propugnava una Mancomunitat per a les Illes i volia conèixer a fons la Mancomunitat de Catalunya. Per altra banda, el Col·legi d'Advocats de Barcelona havia donat suport al Col·legi d'Advocats de Mallorca en la seva defensa del dret propi mallorquí.
L'Assemblea de Parlamentaris de Barcelona generà grans expectatives a Mallorca; s'hi adheriren els ajuntaments de Maó, Ciutadella i es Castell, però no pas l'Ajuntament de Palma de Mallorca, perquè s'oposaren a la proposta els liberals, els conservadors i els carlins. Vuit-centes personalitats de l'Illa signaren un manifest de suport a l'Assemblea de Parlamentaris de Barcelona.
Regionalistes, republicans i socialistes formaren el Bloc Assembleista, una coalició que amenaçava el caciquisme a les Illes i exigia un règim autonòmic.
Els intel·lectuals mallorquins s'havien de moure en la dualitat de reconèixer una identitat de llengua i cultura amb Catalunya i admetre una singularitat político-social mallorquina diferent de la catalana. El poeta Joan Alcover i l'assagista Miquel dels Sants Oliver visqueren en la contradicció de simpatitzar amb el catalanisme però mantenint-se fidels a Maura; el nacionalista Guillem Forteza acabà incorporant-se al partit liberal, un partit espanyol, a canvi de vagues promeses autonomistes; mossèn Alcover va derivar cap a postures mallorquinistes anticatalanes, mentre que Joan Estelrich i Gabriel Alomar s'incorporaren a partits polítics de Catalunya.
Malgrat tot, la força del nacionalisme al País Valencià i a les Illes era purament testimonial, infinitament menor que la del catalanisme al Principat.
El projectes polítics de Macià tant a Prats de Molló com en la Constitució de l'Havana (1928) o en la proclamació de la República Catalana el 1931 es limitaven sempre únicament al Principat; per tant, si el 1926 s'hagués aconseguit la independència, només una fracció exaltada hauria demanat alliberar la resta del territori; la feblesa del catalanisme al País Valencià i a les Illes hauria estat, per una banda, l'argument principal dels realistes per defugir l'aventura i, per l'altra, allò que hauria impedit que València i Mallorca s'alcessin contra Espanya per unir-se amb Catalunya.
Si el 1926, el nacionalisme al País Valencià i a les Illes hagués tingut la mateixa força que a Catalunya, el triomf de Macià a Prats de Molló hauria fet molt possible la creació d'un estat pancatalà. Amb quin argument s'hauria pogut rebutjar la unió de Catalunya amb València i Mallorca, si aquestes s'haguessin alçat també contra Espanya? Només l'actuació de les potències europees ho hauria pogut impedir en el cas de jutjar-ho contrari als seus interessos geopolítics, igual com el 1918 no es va admetre la integració d'Àustria a Alemanya, malgrat que, després de la disgregació de l'Imperi dels Habsburg, resultat de la I Guerra Mundial, a Viena haguessin proclamat la república alemanya d'Àustria.
Aquest, però, no hauria estat el cas; la feblesa del nacionalisme valencià i illenc hauria determinat que, el 1926, només Catalunya s'hagués fet independent.
7.2.EL PAÍS VALENCIÀ I LES ILLES
7.2.1.LA POSSIBILITAT DE L'ANNEXIÓ
Un cop hagués triomfat la insurrecció separatista, Catalunya hauria estat reconeguda com un país de ple dret; segons els principis de la legalitat internacional, si, unilateralment, Catalunya hagués atacat Espanya per apoderar-se de València i Mallorca, aleshores hauria estat declarada potència agressora; de totes formes, les potències europees (Alemanya, Itàlia, França, el Regne Unit) haurien jutjat el contenciós dels Països Catalans en funció dels seus interessos i del que haguessin considerat necessari per mantenir la pau i l'equilibri a Europa, deixant de banda tota la qüestió d'identitat de llengua i cultura entre Catalunya, València i Mallorca; aleshores, haurien pogut manifestar-se partidaris de mantenir València i Mallorca dins d'Espanya.
I si, malgrat tot, Catalunya hagués ocupat militarment el País Valencià i les Illes, igual com, el 1860, els exèrcits de Garibaldi, procedents de Savoia-Piemont, s'havien apoderat del Regne de Dues Sicílies per integrar-lo a la nova Itàlia unida, i hagués aconseguit que la comunitat internacional reconegués la nova situació?
Naturalment, els valencians i els illencs no haurien rebut pas els soldats catalans com a alliberadors, sinó amb actituds d'hostilitat o d'indiferència. El més probable és que l'organització dels Països Catalans hagués pres la forma d'una pura i simple annexió del País Valencià i les Illes a Catalunya. Tanmateix, per paradoxal que sembli, aquesta situació hauria pogut reeixir; l'espanyolisme, sentiment majoritari al País Valencià i a les Illes, consisteix a renunciar a la pròpia identitat a favor de la que l'Estat imposa; doncs bé, tot el que hauria passat és que, després de 1926, l'Estat hauria deixat de ser Espanya per passar a ser Catalunya, l'única cosa que hagués calgut fer hauria estat obeir el nou amo com abans s'havia obeït l'anterior. Una mostra de l'alienació nacional valenciana és el cas de la cantant Concha Piquer (1908-1990), la qual, nascuda a València, es va fer famosa interpretant cançons folklòriques espanyoles, és a dir, andaluses i castellanes; en la situació que ací descrivim, Conxa Piquer s'hauria dedicat a cantar havaneres i sardanes de la Costa Brava, amb un perfecte accent principatí.
Aquesta forma d'organització dels Països Catalans hauria dut a un estat pancatalà centralista amb Barcelona com a capital, que hauria pogut provocar greus disfuncions territorials duent al subdesenvolupament d'algunes regions, principalment al País Valencià i a les Illes, tal com ha passat amb el Mezzogiorno italià, és a dir, amb el Sud d'Itàlia, el territori de l'antic Regne de Dues Sicílies, que abans de la Unificació d'Itàlia (1858-1870) havia assolit un cert desenvolupament industrial.
Per altra banda, si el nacionalisme significa la reivindicació de la pròpia identitat en contra de la que l'Estat pretén imposar, aleshores, els sectors que, a principis del segle XX, havien intentat bastir un nacionalisme valencià o mallorquí, cosa que, naturalment, implicava admetre la catalanitat i que, potser, haurien aplaudit en un principi la conquesta catalana de 1926, aviat se n'adonarien que el nou estat constituïa també la negació de les identitats pròpies valenciana i mallorquina.
Afirmar que des de els temps de Jaume I hi havia hagut un Regne de València diferent del Principat de Catalunya, el qual havia mantingut amb Catalunya la simple relació confederal d'haver estat regits tots dos per un mateix monarca, que, a finals del segle XIV ja es constatava l'aparició d'una identitat valenciana haurien pogut ser les idees bàsiques del nacionalisme valencià expressades el 1962 per Joan Fuster a Nosaltres els valencians, el qual hauria criticat el centralisme de l'estat pancatalà sorgit de la conquesta de 1926 i hauria proposat un model federal en què l'estat nacional sorgís de la unió lliure de Catalunya, el País Valencià i les Illes. Previsiblement, aquesta proposta hauria estat desqualificada per "separatista" tant a Barcelona com en els cercles oficials de València.
7.2.2.LA RELACIÓ DESPRÉS DE LA INDEPENDÈNCIA
Al País Valencià i a les Illes, els sectors nacionalistes -minoritaris- haurien celebrat amb alegria el triomf de Macià el 1926; ara bé, la majoria de la població hauria adoptat el punt de vista espanyol de considerar la independència de Catalunya com una desfeta nacional, com el 1898 ho havia estat la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines. Si el Desastre de 1898 havia fomentat el regeneracionisme espanyol, caracteritzat per una afirmació nacional d'Espanya, el nou Desastre de 1926 hauria radicalitzat aquesta postura, en la qual hi haurien participat valencians i mallorquins; com és sabut, entre els escriptors espanyols de la Generación del 98 hi havia el valencià Josep Martínez Ruiz, conegut pel pseudònim Azorín. Què hauria dit Azorín si Catalunya s'hagués independitzat el 1926? O Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928), màxim dirigent del republicanisme valencià, caracteritzat pel seu rebuig frontal al catalanisme, d'ací que escrivís les sev
es novel·les en castellà.
La independència de Catalunya hauria pogut servir tant per fer créixer el catalanisme al País Valencià i a les Illes com per exacerbar-hi el sentiment espanyolista d'aquells que no haurien volgut que València i Mallorca acabessin traint Espanya com ho havia fet la pèrfida i ingrata Catalunya, i això hauria pogut tenir com a conseqüència la renúncia a la pròpia llengua i identitat, tal com s'ha fet a Occitània.
La constitució de Catalunya en país independent hauria significat que per viatjar des d'Amposta fins a Vinaròs caldria aturar-se a la Sénia per ensenyar el passaport als guàrdies de la frontera catalano-espanyola; els valencians i els mallorquins serien espanyols i, doncs, estrangers a Catalunya igual com ho serien els catalans a València i Mallorca o a qualsevol altre lloc d'Espanya. Aquest hauria estat un problema insoluble, que no s'hauria resolt ni tan sols amb la creació de la Unió Europea; intentar concedir la nacionalitat catalana als valencians i als mallorquins s'hauria vist com una ingerència dins d'Espanya, per altra banda, un conveni de doble nacionalitat amb Espanya hauria hagut d'afectar tots els espanyols, no sols els de València i Mallorca. La nova frontera, doncs, hauria desvinculat Catalunya de la resta de Països Catalans.
I si trenta, quaranta o vuitanta anys després de la independència de Catalunya, el catalanisme hagués triomfat al País Valencià i a les Illes? Hauria estat aquesta l'ocasió per bastir políticament els Països Catalans entesos com a unió federal de Catalunya, el País Valencià, Mallorca, Eivissa i Formentera? Naturalment, la idea d'annexió pura i simple a Catalunya és impossible que surti del nacionalisme valencià o mallorquí, que sempre partirà de la reivindicació de la identitat pròpia.
En aquest cas, hauria passat que Catalunya ja hauria tingut una dinàmica pròpia de país independent força arrelada; aleshores, la idea d'integrar Catalunya dins d'un estat federal dels Països Catalans s'hauria vist com una renúncia a la independència, en la qual s'havia viscut fins aleshores; la idea hauria estat rebutjada, igual com, naturalment, el 1926, Andorra no hauria volgut passar a formar part del nou estat català. Per tant, Catalunya, el País Valencià i les Illes haurien esdevingut països independents per separat, mantenint, això sí, els lligams lingüístics i culturals i els vincles econòmics derivats de formar part de l'Arc Mediterrani.
7.3.LA CATALUNYA NORD
A la Catalunya Nord, la feblesa -o, potser, fins i tot, inexistència- d'un moviment catalanista autòcton hauria impedit que la població nord-catalana hagués desitjat unir-se a la República Catalana independent. En el cas de la Catalunya Nord, la idea d'annexió a Catalunya sí que és concebible; en realitat, les comarques del Rosselló, Conflent, Capcir, Vallespir i part de la Cerdanya foren separades de la resta de Catalunya per una força exterior com fou França; ara bé, si en el cas del País Valencià i les Illes, es podia considerar, ni que fos remotament, la possibilitat d'una annexió militar, pel que fa a la Catalunya Nord, només a un cap calent eixelebrat se li hauria pogut acudir buscar raons amb França, la potència hegemònica a l'Europa continental després de la derrota d'Alemanya a la I Guerra Mundial, i, aleshores, el segon -o primer- imperi colonial del món. El desig de recuperar el Rosselló hauria pogut posar en perill l'existència mateixa de la novella República Catalana.
Un fet significatiu del catalanisme radical de principis del segle XX és que, quan es plantejava l'opció pancatalanista, es tenia en compte només el País Valencià i les Illes, mentre que s'oblidava la Catalunya Nord; aquest fet resulta atribuïble també a la francofília de molts catalanistes, enlluernats pel miratge d'una França moderna, on París era la capital mundial de la cultura, contraposada a una Espanya arcaica i a una Madrid provinciana; en realitat, però, el fenomen del caciquisme polític es donava igual a la França de la III República (1870-1940) que a l'Espanya de la Restauració Borbònica. Aquesta francofília catalana duia a ignorar la repressió francesa de la llengua i cultura catalanes a la Catalunya Nord.
En conseqüència, després de 1926, les fronteres de Portbou, la Jonquera, Camprodon i Puigcerdà haurien continuat existint, només que si, abans, hi havia francesos i espanyols, ara hi hauria francesos i catalans.
La repressió lingüística francesa a la Catalunya Nord es basava en la idea que el català no és pas una llengua -això només ho és el francès- sinó un patois, és a dir, una parla pròpia només de gent inculta, analfabeta i mal educada. Partint d'aquesta base, a l'escola, instaurada a tot arreu de França el 1886 pel ministre Jules Ferry, l'ús del francès hi era obligatori i es castigava els nens que, ni que fos a l'hora del pati, parlessin en patois, és a dir, en basc, bretó, català, cors o occità; a les parets de l'escola d'Aiguatèbia (Conflent), encara s'hi pot llegir Soyez Propes, Parlez Français (=Sigueu nets, parleu en francès).
Aquest adoctrinament va provocar que, vers 1950, a totes les famílies nord-catalanes els pares parlessin als seus fills en francès, cosa que ha dut a la pràctica de la pràctica desaparició del català a la Catalunya Nord que hom pot constatar avui dia.
Segurament, la idea del català com a patois hauria esdevingut insostenible si, a partir de 1926, el català hagués passat a ser llengua oficial -i única- d'un estat independent; si, després de la II Guerra Mundial, Catalunya s'hagués adherit a la Comunitat Europea, llavors, amb tota naturalitat i com una cosa òbvia, el català hauria estat llengua oficial a les institucions europees. En aquest cas, segurament, el català s'hauria mantingut viu a la Catalunya Nord, igual com Alsàcia ha conservat la llengua pròpia per la senzilla raó que ha estat impossible fer creure als alsacians que l'alemany és un patois.