No hi ha comunicació

En aquesta la teva quinzena; a vegades restem sords... tan sords... tots... ningú s'escapa... es irreal, necessitem el mateix i ... estem d'esquenes... per sort alguna vegada ens adonem... donem la ma ens l'agafen... ens la donen i la agafem...
Anna

...de la solitud de les persones.
De la recerca d'ajuda. Des del pou costa ser sentit.

Aquesta imatge del pou jo l'estic fent servir malparidament darrerement (hi vaig expresssament i m'hi quedo a gust amb una granota que salta de l'aigua a una galleda i la llum de la lluna i la boca del pou és oberta però sembla tancada amb tant culandrillo --julivert de pou-, falgueres i molsa o fongs de la humitat) . Una altra visió, depre, és clar.

Cal saber discernir entre solitud que busca ajuda i solitud volguda (rotllo existencial bblablabla).

Tornant al poema: expresses el que moltes moltíssime ànimes tenen, una malaltia que costa de guarir.

Sort que aquí a relats, escrivint, anem més enllà. Aquesta comuncació subtil ens allibera i ens treu del pou, estem acompanyats, es crea una energia que supera la fredor virtual. OI?????

Petons!!!!!!

Mena

I és que hi ha gent que li fa por comunicar-se, és el gran barranc del seu interior. Expressar allò que un sent és com despullar-se, per a alguns. I llegint aquest poema teu he vist la por. Dins el pou, un tub negre i una claror al capdamunt. Una imatge que moltes vegades hem somiat i que posa la pell de gallina imaginar-la. Com a cec, quantes vegades la gent m'ha agafat del braç o m'ha empès dins el metro sense dir-me ni una paraula? Tant costa dir "hola, vols que t'ajudi?". Dos o tres cada dia. Una abraçada.

Aleix