no escarmenta el Titànic

després de tant de temps et torno a comentar... ja l'havia llegit aquest poema, el tinc a preferits... els estic rellegint tots... te'l comento... perquè em sento diferent, com si ho mirés des de dalt no sé on... i tinc por... només això... i no sé si és cosa del poema o és cosa de que estic boja, però em sento com si no estigues aquí... és que no sé que dir! de veritat, em sento molt molt estranya... les mans van apretant les tecles i no sé com ho fan perquè no les controlo, o al menys això és el que sento...
que dir-te de com escrius? ja saps el que en penso... no tenia necessitat de comentar-te, tot el que havia de dir sobre els escrits ja ho havia dit poc a poc, paraula per paraula en altres comentaris (alguns molt simples, com si fós una nena tonta... ho sé) i si ara et comento, és per la sensació aquesta que m'ha agafat rellegint aquest poema... :(

un petò, i no deixis mai d'escriure! jo no ho he fet encara que ho sembli... simplement no publico res, s'esta tornant tot massa tètric.. jeje. Mil petons!

tantes imatges, tantes preguntes, tants d'encisos i tants de decensisos. Un poema que té llum pròpia. Uns símils realment increibles. una descripció d'estimar tan absoluta com somniar el somni del qui estimes, fins que te n'adones de la manca de llibertat i decideixes somniar eks teus pròpis somnis. Riusc, el que porta la llibertat. I aquesta pregunta que es totalment flipant, d'on l'has treta poeta? : Per què té l'oblit tanta
memòria?
I acabar deixant un ble d'esperança. Genial. He desfruitat llegint-lo.
Vinga que ens deus seguir deleitant-nos amb les teves creacions.
Una aferrada pel coll des de Sóller- Mallorca
Josep-Keops

Les que quedin, bufa-les tu.

1288!!!! Feia temps que no entrava a fons a la web, eh? Però no ho has desaprofitat gens ni mica, pel que veig.

Una història d'amor truncada, un moment de somni i després una pèrdua. És curiós com planteges el tema del somni. Ho dic perquè comences dient que vas voler somiar el seu somni. Però després, tu vas decidir tenir els teus propis somnis. Com una espècie de clam a la llibertat malgrat la força de l'atracció. I dic que és curiós perquè sentim potser massa vegades l'amor etern, incondicional, que més aviat planteja una relació de subordinació abans que de coordinació. Tu, en aquest poema, combines l'amor amb el desig de seguir essent un mateix.

I això encara que et fes perdre l'amor (real o platònic), quan el "Titànic" es va enfosar i el déu del mar apagà les espelmes.

Com la Sílvia, penso que és senzillament brillant la pregunta:

"Per què té l'oblit tanta
memòria?"

Jo també m'ho plantejo. Però d'aquesta memòria, de la memòria del buit, també aprenem a viure.

I acabes amb una positivitat malgrat tot, amb l'alè d'esperança dels últims versos:

"Segur que Posidó va apagar
totes les espelmes...?"

Totes, totes, potser no, no et sembla?

Una forta abraçada, Capdelín, i merci pel teu comentari! I com no, enorabona pels 1288 (ara 1289!)

Vicenç

No dono a l'abast...ara tinc menys temps que mai per cmentar...i tu escrius tant i tan be!!!!

"Per què té l'oblit tanta
memòria?"....PERFECTE
escrivint gargots a les espatlles de les estrelles no és matar el temps, és viure'l1!!!!
i no són gargots....son versos que es fan vida, i de somnis, i els somnis ens viuen, no!?!?!?!
un petonas, i prepara una altra espelma, que segur que alguna estrella l'encendrà en una espurna de nit!
Sílvia